Dimarts, 21/8/2018
1319 lectures

#Comunicacionsfail

A finals dels segle XVIII, Rafael d’Amat i Cortada, més conegut pel seu títol nobiliari de Baró de Maldà, feia una descripció dels pobles, viles i ciutats del país que havia recorregut en no pocs viatges.

És prou conegut el seu punt de vista i la seva crítica, no gens favorable, a l’estat dels pobles de la nostra comarca per on passà (que, tot s’ha de dir, no foren gaires) però en les seves, com no podia ser d’altra manera, breus descripcions del paisatge anoienc, hi destaquen les referències a les vies de comunicació, als camins. Els elogis que en fa són tan gràfics com «perillant coches, carruatges, mulas y personas de donar alguns tostorros y baybens del trenta hu de bastos».

Malauradament, aquesta descripció tan gràfica ens ha retornat a la ment aquestes darreres setmanes estivals. L’estiu va començar de la pitjor manera possible, amb diversos accidents mortals a la C-15, una carretera que va guanyant, cada dia, més pes en les comunicacions diàries del nostre territori, sobretot des de l’enllaç que ha guanyat amb el nou traçat de la carretera C-37. És evident que la nova connexió entre el Bages i el Garraf ha millorat la ja estratègica situació de l’Anoia, però encara queden deficiències importants que, en aquest cas, es posa de manifest en una carretera convencional que, com hem vist, es va tornant cada cop més perillosa dia a dia i que no té previsió de desdoblament.

A això hi hem de sumar el deplorable estat de la principal via de comunicació de la comarca, l’autovia A-2. Un suplici no només en les seves entrades i sortides, si no amb un traçat demencial, obres permanents i la proposta, ara rebutjada tant per Castellolí com pel Bruc, d’un nou traçat que, lluny de solucionar els problemes molt probablement els traslladarà i, a més, en crearà de nous. I encara podem arrodonir-ho... La famosa «ronda sud», una carretera que prometia solucionar la mobilitat pel sud de la Conca d’Òdena és encara avui un projecte inacabat. Així veiem com la connexió amb Vilanova del Camí es veu limitada a un sol punt ja que la primera entrada (i sortida sentit Barcelona) no s’ha arribat a construir mai, i ni es farà, ja que la proposta de construir una nova connexió amb Igualada, a través del que, segur, serà un coll d’ampolla al Rec l’ha fet desaparèixer. I per acabar-ho d’adobar, la connexió amb l’A-2 sentit Lleida (travessant el terme de Montbui) ha quedat prorrogada sine die. Un panorama, en connexió per carretera, desesperançador en general.

Sumem-hi ara una connexió ferroviària virtualment inexistent. Renfe només existeix a Calaf però cada quatre hores i amb un temps de trajecte decimonònic de gairebé dues hores. Els ferrocarrils de la Generalitat arriben, també, només fins a Igualada, amb temps de viatge superiors al moment en què aquest «tren petit» es va inaugurar el 1896... I, és clar, sense interconnexió entre aquestes dues línies més enllà de la oferta de bus, que tampoc ofereix una correspondència horària entre els dos (o tres) serveis a fer servir.

I aquí arribem al darrer drama de l’estiu. De la flota de vuit autocars que ofereixen el servei de transport entre Igualada i Barcelona, aquestes darreres tres setmanes cinc han patit avaries durant el servei, deixant els usuaris, literalment, tirats a la carretera. I la solució ha estat, obrir un expedient i ajudar l’empresa, que fa anys i panys que gaudeix d’una concessió administrativa que la situa en situació de privilegi i que ha aconseguit importants beneficis (només cal intentar comprar un bitllet senzill, un clar abús de posició dominant), a renovar la flota. Però atacar el problema real, no aquest punt ja no toca, tenint en compte que aquest no és un fet aïllat, si no una de les moltes deficiències històriques del servei manta vegades denunciades: poca freqüència de pas, vehícles en deplorables condicions, retrasos injustificats... 

Ens prometien, fa no tant anys, que l’aeròdrom Igualada-Òdena es convertiria en un nou aeroport corporatiu, que el «tren gran» passaria pel nord de la Conca i que les connexions per carretera serien de qualitat. La realitat, però, és que els problemes de transport s’han enquistat i que les solucions que ens proposen són pedaços. Tot per acabar deixant-nos unes comunicacions que, com també encara deia el Baró de Maldà fa 250 anys, són «aptes per trencar-s’i hom la nou del coll».

Altres articles de Daniel Gonzàlez i Caldito

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.