Dissabte, 31/3/2018
1524 lectures

La jaqueta

Un dissabte al matí, en Pere i la seva dona Júlia van decidir desmuntar l’habitació del seu fill Arnau que feia dos anys que havia mort en un accident de trànsit. Tenia dinou anys. A l’escriptori encara hi havia el seu portàtil i a la paret penjades les fotos d’alguns amics. A l’armari tota la seva roba. S’havia aturat el temps a l’habitació i a l’ànima dels pares. Era important que el temps tornés a néixer. Van decidir donar tota la roba a Càritas com habitualment havien fet. Van intentar no quedar-se amb res, ni tan sols la jaqueta de motorista que li havia regalat el Pere en el seu divuitè aniversari i que sempre portava. El Pere va plegar la jaqueta amb molta cura, la va ficar damunt la pila de roba, es va abraçar a la Júlia i van plorar en silenci.

L’hivern següent, tot passejant, el Pere va veure la jaqueta del seu fill. La portava un jove. Un calfred li va recórrer la pell i va decidir seguir-lo. Van acabar al barri de la seva infància, refugi d’una nova onada d’emigrants. El noi va entrar en un d’aquests edificis sense ascensor de pisos de cinquanta metres.

El Pere ho va esbrinar tot sobre el jove gràcies a un vell conegut, amo d’un dels bars del barri. Es deia Marco, era colombià i havia arribat amb la seva família feia uns deu anys. Tenia dues germanes, el seu pare era electricista i estava a l’atur, i la seva mare era caixera en un hipermercat. Més tard, va conèixer personalment el pare.

—Si això continua d’aquesta manera, haurem de tornar cap a Colòmbia —va dir l’Andrés, el pare.

—I el teu fill, què tal?

—També està buscant feina, però no troba res.

—Ha d’estudiar, o aprendre un ofici. És molt important.

—Ho sé —va contestar l’Andrés amb impotència.

En Pere va convèncer el seu cap que necessitarien un electricista per a les noves màquines. Va col·locar l’Andrés. Durant molts anys van treballar plegats.

El Marco va estudiar un cicle formatiu i finalment va trobar feina en un taller mecànic. L’Andrés, de tant en tant, informava el Pere dels avenços del seu fill, i el Pere ocasionalment anava pel barri per veure’l de lluny. Mai no es van conèixer en persona.

Ja jubilat, el Pere es va trobar amb el seu antic company de feina al bar del barri. L’Andrés li va explicar que el seu fill havia muntat el seu propi concessionari de motos i el va convidar a visitar-lo aquell mateix dia.

A les sis van entrar en una nau plena de motos i allà hi havia el Marco amb un gran somriure.

I just quan el pare li presentava el Marco, el Pere va veure la vella jaqueta del seu fill emmarcada en un aparador de vidre penjat a la paret. Semblava la jaqueta d’algun famós.

—I allò d’allà? —va preguntar el Pere, assenyalant l’aparador.

—És una jaqueta màgica. Me la va regalar el meu pare que l’hi havien donat de Càritas, i des d’aleshores tot va canviar; el meu pare va trobar feina, jo vaig poder estudiar —En Marco va somriure —. Sempre m’ha portat sort. Potser és una casualitat, però jo crec que aquesta jaqueta és molt, molt especial. Me l’estimo molt.

—I jo —va mussitar el Pere i va tancar els ulls.

 

 

RAFA MOYA

Enginyer informàtic

 

HISTÒRIES DE CÀRITAS (3)

Relat de ficció inspirat en el dia a dia de Càritas

Altres articles de Caritas

2 Comentaris

C

Cristina

Barcelona

11 d'octubre 2018.10:51h

Respondre

Felicitats!! quin relat més bonic.

A

Antonio

Igualada

5 d'octubre 2018.22:28h

Respondre

Impresionaaaante, faaaaantaaaaastico, muy bonito

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.