Dimarts, 31/7/2018
80 lectures

Els mil colors de la dignitat

L“ajuda’ns a ajudar” de Càritas és potser un dels  eslògans que amb menys paraules diu més coses. Suggereix, convida, demana. Demana per als altres. Per als que no tenen i necessiten.

Demanar per necessitat no és mai —es digui el que es digui— un fet desitjable ni tan sols amable. Demanar significa sovint empassar-se la vergonya pel fet d’haver de parar la mà. Vol dir també que s’ha hagut de deixar a casa —si és té un sostre— un trosset, almenys un trosset, de la dignitat a la qual té dret tota persona. Sembla que drets humans, drets bàsics, estan ara, una altra vegada, en retirada, perquè així ho decideixen alguns de manera desvergonyida i innoble.

Però, té colors, la dignitat? Quin color ha de tenir la dignitat?  O, més enllà de la paraula, la dignitat s’ha de tenyir d’algun color concret?  Qui ho sap. Potser com en tantes situacions de la vida, la dignitat cal deixar-la lliure i que cada persona, en cada circumstància, la interpreti en la tonalitat que cregui més humana i més fraterna i generosa. “Ajuda’ns a ajudar”, ens diu Càritas. Perquè donar es també rebre i així fer més just i solidari aquest món que ens toca viure.

¿Qui és capaç de jutjar un jove que ressegueix, en ple migdia, tots els contenidors, un darrere l’altre, per arreplegar bocins de pa, restes d’aliments i també líquids de culs d’envasos de begudes? ¿Qui fa això si no és per pura gana? ¿Qui diria que un educat i sorprenent refús a acceptar ajuda no és alguna cosa més profunda acolorida d’una dignitat per a molts incomprensible i que només la persona en coneix la tonalitat?

O, el cas, no únic, de la mare que viu des de fa anys en aquesta terra i va perdre la feina i ara no en troba, i no té cap recurs mínimament estable per tirar endavant i, tot i la voluntat de voler pagar —lloguer, electricitat, i altres necessitats bàsiques—, es va endeutant perquè pagar una miqueta aquí i una part allà no evita que la bola de neu del deute creixi i es faci insostenible. I tanmateix, no vol demanar aliments ni ajuda , com se li suggereix per diverses veus, pensant que podria alleujar, encara que sigui de manera mínima, la situació angoixant que no li permet girar-se i demana només treball per a les seves mans cansades. ¿Quin és color d’aquesta dignitat que sense paraules, de fet, proclama?

La dignitat humana no té color i, potser, si en té, hauria de reflectir els mils colors de cada situació concreta. I cal una mà estesa sempre per ajudar quan hi ha plors sense llàgrimes, silencis desesperats, vides trencades, mirades tristes.

Per tot això, aquest “ajuda’ns a ajudar” de Càritas ens recorda insistentment que la seva feina depèn de la nostra cooperació humana i fraterna. És molt el que es fa i potser és també poca cosa, segons com es miri,  perquè les necessitats són a vegades inabastables. I, de fet, totes depenen de nosaltres.

 

CARLES MARIA BALSELLS

 

HISTÒRIES DE CÀRITAS (7)

Relat de ficció inspirat en el dia a dia de Càritas

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.