Divendres, 31/8/2018
148 lectures

Aquell somni sota les estrelles

Era un capvespre qualsevol quan, assegut sobre si mateix damunt la sorra, contemplava aquell horitzó que li era tan familiar, allà on el desert es confon amb un firmament curull d’estels plens de vida. Tot compungit pensava què en seria de la seva vida, quin seria el seu futur, el què l’esperava a ell mateix, a la seva família i –sobretot- al seu poble, el poble sahrauí, foragitat ja fa més de quaranta-cinc anys del seu país, la seva terra i el seu mar; i confinat al mig del desert a Tinduf, en un camp de refugiats.

Però aquell no havia estat un dia com els altres. A les notícies d’aquí gairebé no en varen parlar. Però les pluges torrencials del 2016 s’havien endut totes les haimes i també les cases de fang que, amb la calor, s’anaven desfent com si fossin xocolata... No es podia ni dormir, explica. La gent dels campaments només tenia l’alternativa de tornar a aixecar les cases de fang i les haimes una a una, començar-ho tot des de zero, sense l’esperança de cap alternativa ni futur possible a l’horitzó...

En Daha pensava en el seu amic de Catalunya, aquell amb qui compartiren tants estius al poble on va anar en unes “Vacances de Pau”. Recordava amb enyor els farts de riure que s’havien fet tot enfilant camins, rierols i muntanyes... Què se’n deu haver fet ara de l’amic?. L’endemà es va posar a buscar-lo per facebook i va tenir sort. El seu amic era a l’altre cantó compartint les seves angoixes i preocupacions per la manca de futur, d’esperança mateix per una vida digna -i pròpia- si es quedava als campaments. Has de venir, li va dir; on jo visc et puc acollir, perquè ara estic treballant...

Ja sóc a Espanya, li va dir un dia i, ja a casa de l’amic que ara viu a Igualada; li va indicar que anés a Càritas a informar-se. D’entrada, li van oferir  ajut des del Banc d’aliments (així no seria tanta càrrega per al seu germà, pensava). Poc després s’apuntaria a un taller de català, un altre de paleta i un altre de jardineria - horticultura. De mica en mica ha constatat que en aquest “nord” hi ha també una altra realitat de sud, i que obrir-se camí aquí no és gens fàcil.

La sorpresa li van donar el dia que li van dir que tenia una entrada per anar a veure el Barça. No s’ho creia, afeccionat com és al futbol, i a més culé, faria delir la seva família als campaments, perquè els diumenges s’apleguen entorn la televisió per veure futbol donat que aquesta és la seva principal diversió. Poc es pensa l’abonat que aquell dia que no va poder gaudir d’un partit del Barça podria fer tan feliç algú que, habitualment no hi té possibilitats. En Daha tenia un lloc al bus i –sobretot- un seient a les grades del Camp Nou... Tot un somni...

A Càritas ha conegut altra gent i ha fet amics, un d’ells vingut del Marroc i que -el fet de ser de dos països oficialment enfrontats- no els ho ha pas impedit. A més, durant el Ramadà, s’han trobat cada vespre per trencar el dejuni plegats amb la seva família... És que en Daha, com la seva família, és musulmà i el seu pare li recordava que no deixés de fer el Ramadà, que calia ser un bon musulmà com li va ensenyar.

De moment té un treball precari, però tímid com és, participa d’algunes activitats de la ciutat, i en una que es va fer a Igualada en solidaritat amb el poble Sahrauí, va conèixer altra gent, i es va retrobar amb alguns altres que ja coneixia de Càritas.

Així, de mica en mica, i després de gairebé un any, Igualada és ara el seu poble, el que li permet albirar un altre futur que el que l’esperava sota les estrelles del desert, sense oblidar -de cap manera- la seva família d’allà, els qui mai deixaran de ser també els seus. 

 

 MARIBEL NOGUÉ

 

HISTÒRIES DE CÀRITAS (8)

Relat de ficció inspirat en el dia a dia de Càritas

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.