Després del període de preinscripcions als centres d’ensenyament, ha arribat el moment de saber quants alumnes han sol·licitat una plaça a cada un dels centres.

Aquesta informació és pública i per tant, no cal anar amb subtileses ni amb “mals rotllos” preguntant d’on s’ha tret.

Els números canten. Pere Vives, 206 sol·licituds. Joan Mercader, 53 sol·licituds. Badia i Margarit, 30 sol·licituds.

I què? Pensareu molts. Jo a estones també ho penso. Aquests números per ells mateixos no diuen gran cosa. Cal saber que l’oferta dels diferents centres era de 4 grups a l’IES Pere Vives, 4 grups a l’IES Joan Mercader i 2 grups a l’IES Badia i Margarit.

Això ja és més informació i planteja molts interrogants. La gran sort és que tothom pot trobar respostes que el deixin content. Per exemple. Un INS sense cap història, de nova creació amb previsió d’obrir 2 grups, té 30 sol·licituds, mentre que un INS situat dins d’Igualada, que ja fa anys que rutlla, amb previsió d’obrir 4 grups té 53 sol·licituds. Com és possible? Dons aquí la resposta que deixaria contents a tots seria la de que aquests alumnes que aniran al INS Badia i Margarit haurien anat a l’INS Joan Mercader.

Però l’INS Pere Vives té 206 sol·licituds. Això és quasi quatre cops més que el Joan Mercader i si és cert que els 30 que s’emporta l’INS Badia i Margarit haurien anat a parar al Joan Mercader (i això està per veure) sumarien 83 sol·licituds, molts menys dels 206 al què em referia abans.

Aquí hi ha com a mínim un problema.

Podem pensar que simplement es tracta d’una qüestió de moda. Jo no hi crec en aquestes modes. Em creuria molt més que els pares escullen el centre en funció de la proximitat, però el Pere Vives em fa pensar que no és així.

També pot passar que algun centre no compleixi les expectatives que els pares esperen per a la formació del seu fill. Si és així, qui té un problema (de nou com a mínim, doncs tothom sap que els problemes no vénen mai sols) és el centre o qui marca la línia d’actuació del centre.

També és cert que ara l’educació és un producte de mercat. Els centres fan propaganda més o menys encoberta: jornades de portes obertes (on es mostra el millor de l’escola i s’amaga el que no es vol que es vegi), actuacions del centre (que sempre cal publicar a la premsa local, des del simulacre d’incendi fins a la reclusió a l’aula dels alumnes un dia de fuita d’un gas tòxic, encara que tots els centres van tenir els alumnes tancadets), intercanvis, projectes ... Cal fer coses i el més important, cal fer-les saber.

Potser caldria analitzar també si algunes d’aquestes actuacions no són del tot adequades. Per exemple, quan una actuació pot perjudicar a un altre centre, més si es tracta de centres públics, caldria replantejar-la. Els números que he mencionat fan pensar que no es pot descartar que això sigui així.

Per sort, cadascú sap quin motiu l' ha portat a escollir un o un altre centre. Una de les dades que jo miraria seria les qualificacions obtingudes a les PAU, però aquestes no deuen ser públiques. Ho desconec. Amb les dades que he presentat, cal deixar clar que hi haurà una bona colla de nois i noies que no podran anar al centre escollit.

Vaja! Què hi farem!