Dimecres, 1/2/2017
698 lectures

El conill Agustí

L'Agustí és un conill de bosc. Un conillet jovenet que fa poc que ha sortit del cau i que comença a viure la seva vida independent. D'aquells conillets que algun cop veiem travessar la carretera i que, sobretot si hi ha nens al cotxe, agraden de veure, sempre que hagin aconseguit travessar-la.

La vida de l'Agustí però, no és fàcil. Els conillets són macos, és cert, però les seves penes tenen. No ho dubteu. Començant pel menjar, que no cau del cel, que cada dia s'ha de buscar i que no sempre es troba. A més, mentre es menja s'ha d'estar alerta, doncs si et distreus, pot venir un depredador i s'ha acabat tot.

El menjar no és tot. Cal tenir un bon cau, l'hivern pot ser molt dur i les nits, tret de les de l'estiu, també són fredes.

No parlem de l'època de caça. És terrorífic el dia que hi ha batuda.

Cada tarda, quan comença la ronda per buscar menjar, l'Agustí passa a prop d'una casa de pagès. No s'hi entretén massa, ja que hi ha uns gossos que tot i que acostumen a jeure, no semblen de fiar. Tot i no distreure-s'hi molta estona, ho fa prou temps per a observar que dins d'una de les construccions, hi ha una gàbia amb conills. El primer dia no ho va entendre: els conills, com ell, han d'estar a bosc i no tancats en una gàbia. Anant-los veient cada dia, va descobrir que sempre tenien menjar i aigua. No està pas malament, pensava l'Agustí. No han de preocupar-se de buscar menjar. A més, dins d'una gàbia de ferro com aquelles, quina bèstia podria atacar-los? I quan fa fred? Amb una casa així no fa falta patir ni pel fred, ni per la humitat del cau.

Cada dia, sense adonar-se'n, es parava una estona més contemplant els conills de les gàbies. Una estoneta més... que bé que viuen aquests conills en aquesta casa de pagès!

L'admiració no va tardar molt a convertir-se en desig: "si jo pogués viure com ells..." No m'hauria de preocupar de res. Ni del menjar, ni del fred ni dels caçadors, ni de... ah!, que bé que viuria.

No van tardar molts dies, els amos de la casa, en veure que un conill de bosc rondava pels voltants, sempre a la mateixa hora, sempre parant el mateix lloc. No van trigar gaire a posar una trampa i caçar-lo. L'Agustí es va espantar i molt. Volia escapar-se, però no hi havia manera. Mai havia vist humans de tan a prop. Què farien amb ell? I si el donaven als gossos? Havia vist gossos empaitant conills a les caceres. Era horrorós.

Però res de tot això va passar. A l'Agustí el van posar en una gàbia, sol. Apartat de la resta de conills, no fos que portés alguna malaltia. L'Agustí ja era allà on somiava de ser. Cada dia li portaven menjar i aigua. Tal com imaginava, no havia de preocupar-se de res. El preu que pagava a canvi, per ell era insignificant: no podia sortir de la gàbia, tot i que ell no va tardar a creure que això no tenia gens d'importància, doncs així no s'havia de cansar caminant. Ja s'ho tenia ben cregut: estava molt millor en la gàbia.

L'Agustí va anar a parar a la panxa dels cuidadors, on no neva, ni plou. Renoi! Que bé que va viure en aquella gàbia. Llàstima del final.

D'això... no tens res d'Agustí tu?

Pensa-ho bé. De ben segur que alguna cosa sí.

Altres articles de Lambert Jorba

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.