Divendres, 27/3/2015
652 lectures

Apol·lo i Dionís

Es diu a voltes de certa música que és per a  ascensors, o sales d'espera, o qualsevol altre espai desangelat que a penes guanya gràcia amb un fil musical inofensiu, suau i despreocupat. Per «certa música» es vol referir a la música ambiental. De raó no en falta (la paraulaambiental ja és prou explicativa), però cal fer un matís que justifiqui aquest estil tan sovint vilipendiat.

L'ambient és un estil compositiu particular. Molt a grosso modo, la música que el representa evoluciona subtilment, sense pressa, girant sobre un motiu principal, i les seves parts integrants, formalitzades en un tot boirós, tendeixen a dissipar-se. L'estil depèn de la recurrència cíclica dels seus elements en funció del temps emprat. O sia, la sensació de motiu loopejat és contínua, tot i que la durada permet la introducció de (més o menys) canvis. Sí, el temps és essencial: l'experiència ambiental es construeix al llarg del temps, i el«resultat final» respon a la suma de totes les seves parts infinitesimals, totes iguals, però també totes diferents.

Passa, però, que no tota la música ambiental és reeixida, o té la capacitat de transmetre. Transmetre què? Calma? Pau? Tranquil·litat? Crec que alguna cosa més. Aquests estats d'ànim ja els indueix l'estil per defecte, sense la conscient implicació de l'oient. Trets més«gratuïts» que són, no sorprenentment, els que han desvirtuat l'estil.

 Em fixo en la dermis de l'ambient per referir-me a la música pseudo-ambiental amb finalitats terapèutiques. Compilacions que sonen en centres de ioga i meditació que potencien i ensucren els atributs superficials del suposat estil fins a l'extenuació. Ara, no ens confonguem: l'estudiat embafament emocional que cerca aquesta música (ei, respectable, eh) és a les antípodes de la catarsi vaporosa que ens proposa la música ambiental. La curiositat que vol despertar l’ambient vira de la rutina a què ens aboca la nostra experiència com a oients, vaja, la nostra educació musical crítica. O no educació: l'etern rol passiu del receptor, a qui  es mastega el gust musical. 

Dit amb paraules que no són meves, «l'ambient té la capacitat d'acomodar varis nivells d'atenció en l'oient sense destacar-ne cap en particular: poden ser nimis i interessants al mateix temps». Quan un compositor d'ambient troba l'equilibri entre aquestes parts excloents, ens està mostrant la bellesa d'una proposta sol·lícita, dicotòmica i purificadora més enllà del primer estat d'ànim incitat peremptòriament.«Music that is constant, always the same, yet always changing»: com la mateixa experiència d'escoltar-la.

Seran paraules i més paraules, o si es vol, pura demagògia. Es pot passar als fets, també, que n'hi ha milers. Per exemple, un de recent:Ten Impressions for Piano & Strings, de Sean McCann.

Altres articles de Oriol Solé

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.