Divendres, 1/4/2016
481 lectures

It Was a Time of Laboured Metaphors

Kate Carr és una artista australiana resident a Belfast que es dedica a explorar la relació que el so estableix entre les persones i la seva ubicació. A aquesta artista multidisciplinària li interessa com els espais construïts defineixen i redefineixen la nostra experiència sònica. Així, els anars, venirs i esdevenirs de la geografia humana deixen petjades sòniques, empremtes de gents i vides viscudes que es superposen al llarg del temps com simfonies-halos.

Carr utilitza les gravacions de camp i la composició experimental per donar forma a la seva obra. A It was a time of laboured metaphors , l’artista investiga el pas dels humans per espais urbans sovint localitzats a l’extraradi: les naus industrials i els magatzems dels polígons. Tradicionalment, l’estança en aquests espais és sempre efímera; no hi ha voluntat de romandre-hi. Les relacions interpersonals són superficials, mancades de contingut emocional, perquè les motiva una voluntat comercial. Els sons que s’hi acumulen són sovint d’origen metàl·lic i mecànic: panells de xapa que repiquen al vent i motors que s’encenen i s’apaguen. També hi ha veus que indiquen direccions, crits que assenyalen zones de descàrrega, i encaixades de mans i rialles exagerades que tanquen negocis.  

Amb tot, aquests espais també tenen una ànima adquirida, forjada de ferro oxidat, de greix i de floridura. Els sons captats per Kate Carr, que tenen la qualitat indeleble del deteriorament, desperten en l’oient l’estranya sensació de volguda pertinença a un paisatge urbà venustat i poc acollidor, que a més es troba en permanent transició. El factor melòdic, que Carr formalitza amb sintetitzadors, s’incorpora a les composicions per destacar la bellesa de l’allò impersonal; un ens que dins dels grans espais tancats on viu agafa el caràcter vaporífer dels ambients carregats, en aquest cas de records sonors.  És amb la repetició de motius melòdics que Carr aconsegueix lligar l’experiència sònica amb la musical i fer que aquells records sonors transitin cap a una nova realitat: la que l’artista imagina.

Carr captura sons perduts i els utilitza de manera sublim, separant-los dins una línia temporal generosa en silencis i dotant-los de reverberació per, en certa manera, tornar-los a unir. Veus de treballadors, botzines, màquines, tolls d’aigua trepitjats, fils musicals que ningú escolta i el piu-piu esmorteït dels ocells en la llunyania esdevenen protagonistes sonors d’aquesta música críptica i sedant, que s’insinua i s’esvaeix, que bascula entre el record i l’oblit com tirada d’una politja misteriosa. En aquesta curiosa composició documental, Carr ressitua l’humà en un espai consumit perquè en recuperi la seva activitat, mentre l’enfronta a l’eco de l’afany vel·leïtós que té d’ocupar i desocupar espais.

Altres articles de Oriol Solé

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.