Divendres, 26/2/2016
549 lectures

Love Streams

Hi ha una infinitat de gèneres musicals creats amb tecnologia electrònica: ambient, breakbeat, disco, house, IDM, jungle, etc. Es molt fàcil perdre's en el joc de les etiquetes i de noms dels subgèneres, però també ho es reconèixer-los: cadascun té un element molt identificable, una columna vertebral pròpia.

Hi ha poques veus tan recognoscibles dins l'electrònica com la de Tim Hecker. El veus caminar, de lluny, i saps qui és. Aquella columna tan seva, com fa contorsions. Com sembla caure i trencar-se, però no. Tot ell és un gènere, forjat al llarg dels anys en la perifèria geogràfica de electrònica, al marge de les tendències que sovint assalten les sales de ball. L'electrònica té, per sort, deixebles que volen fer moure el muscle de més amunt, també. Provocar la reflexió. Personatges inconformistes com Daniel Lopatin, Fennesz, o el mateix Hecker, que fa anys que, tancats al laboratori del gènere, perfilen una formula pròpia. Avui, un disc d'aquests experimentadors és tot un esdeveniment: un termòmetre per mesurar l'estat de salut de l'electrònica.

Si el 2015 acabava amb l'arriscat Garden of Delete de Lopatin, un collage digital confús i trencador que agafa el hip hop i el death metal i el disfressa d'Indiana Jones, el 2016 comença amb l'esperat retorn de Tim Hecker. Love Streams s'editarà a l'abril, però el leak ja fa dies que volta per Internet. Hecker té la sort de mantenir un estatus de culte i al mateix temps saber arribar al gran públic consumidor d’electrònica.

La música de Hecker és una estranya mescla de found sounds, field recordings, guitarres i sintetitzadors processats. La seva fórmula, amb els anys, s'ha anat buidant de tics electrònics superflus, d'innecessari sentiment de pertinença a un gènere. Ara és com una nebulosa planetària que s’expandeix amb cada batec del seu cor-llavor, plantat al bell mig d’un enorme camp magnètic. La pulsió primera pot ser electrònica, però la darrera no ho és: s'esdevé el gènere heckerià, de pulsions sòniques càlides i seductores.

La música de Tim Hecker és també com un compendi de dejà-vus. La sensació de comoditat i de reconèixer referents musicals és fugissera però molt present. Escoltar Love Streams és un exercici mental peculiar: mirar de fer memòria, de capturar i interpretar instants recognoscibles, i de contextualitzar un missatge que es va fent i desfent. Les 11 peces da'questa obra son com lletres soltes que, un cop juntes, creen paraules de misteri insondable i al mateix temps estranyament familiars.

Aquest cop, la novetat és la veu que Hecker dóna al caos controlat. Ell en diu “la veu transcendental en l’era de l’autotune”: veus corals que, tractades des de la ressonància digital, apareixen i desapareixen, figurades i desfigurades, dialogant amb instruments de vent i sintetitzadors. Però no deixen de ser veus reals: les de la Icelandic Choir Ensemble, dirigides pel gran Jóhann Jóhannsson, que ha fet els arranjaments d’aquesta obra en aparença arriscada i que flueix de manera tan natural. ​

 

 

Altres articles de Oriol Solé

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.