Divendres, 19/6/2015
615 lectures

The Dream in Captivity

Se’ns convoca a l’estrena d’una pel·lícula de la qual no  sabem res. Asseguts a la butaca, s’apaguen els llums. Visualitzem varis inicis en funció de les moltes pel·lícules que haurem vist abans. Ens creem una expectativa d’escenaris possibles. Imatges que encara no ho són, però sí, com vida a l’úter.

En aquest context s’integra la música de Cliff Dweller i The Dream in Captivity, 40 minuts de narrativa filmogràfica òrfena d’imatges reals i rica d’imatges imaginades. Una pel·lícula sonora que l’espectador projecta, privadament, en la seva pantalla interior.

Comença tot a “Lockhead / Warplanes”: el so d’un avió que aterra i d’una viola preparada que li dóna la benvinguda. S’hi sumen un cor de veus flotant sobre acords greus de piano i l’aleteig de les pales d’una hèlice. Feta la rebuda, la viola, sempre processada, dibuixa un paisatge aeri de guerra sobre un loop percussiu, una tensió drònica que sobrevola el nostres caps com un pèndol amenaçador. Algú sintonitza una ràdio antiga i el senyal trobat s’encalla en una emissora on  sona música de cambra espectral a 78 rpm.

A “Floodlights burn the night sky”, un deix de marxa militar s’endinsa en territoris desconeguts, mostrant l’altra cara de la trista dolçor que Max Richter expressa a The Blue Notebooks, referent de la composició moderna d’estètica BSO. Dweller, però, estableix un diàleg caòtic entre la música i els sons que ens envolten. Així, ambdós elements s’integren en un carnaval de càrrega estàtica en continu crescendo: esbossos concertats i veus intuïdes neixen per morir al cap de pocs segons. Un diria que només existeixen per invocar esperits de descans confós, per provocar psicofonies i donar corda a sons del passat.

El tercer acte, “Valhalla Memorial Park”, és un gran loop de 10 minuts, una nòria-collage on  pugen notes de piano, violes en reverse, veus samplejades, i interferències. Quan música i found sounds conflueixen, s’esdevé una epifania: una cosa nova neix, misteriosa, com filla d’un ritual esotèric. I Dweller la captura per després redimir-la: és part de l’argument (sonor) de la seva pel·lícula sonora.

El discurs musical es tanca, a mode d’epíleg, amb “The sound was always beautiful...”. La seva és una croada per apropiar-se de la sonoritat del passat; en reclama una pertinença. Música orquestrada de pre-guerra brolla amanida d’efectes retro (com el Vocoder), i la sensació d’enyor es multiplica. Dweller té clar que el seu acte creatiu només serà transcendent quan la música trobi l’embolcall sonor idoni. El mèrit rau a no mirar enrera per recrear una tradició musical concreta, sinó per recuperar el so d’una època ja viscuda i engalonar així el seu discurs obertament transgressor.

Altres articles de Oriol Solé

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.