Divendres, 29/5/2015
516 lectures

The Real Thing

«El fet que per res del món mai sonarà a la ràdio o tindrà el més mínim reconeixement em diu que la [noise music] és la cosa més autèntica que hi ha. Aquesta gènere musical és fins i tot més punk que el punk mateix un any després d'haver-se inventat: té la mateixa força que el bebop».

 (Noise Music Is the Real Thing, Henry Rollins)

 

Aquesta cita d'en Henry Rollins, poeta d'spoken word, activista, crític, actor i personatge clau de la música underground dels anys 80 em serveix per fer un petit apunt sobre un d'aquells conflictes irresolubles que envolten el món de la crítica musical: l'autenticitat.

El conflicte, en l'art, no és dolent: és necessari. En la seva tossuda voluntat de posicionar-se, les opinions antagòniques al voltant d'un tema concret s'acaben retroalimentant. Això és en benefici nostre, ja que cada opinió reforça, amb el temps, la seva raó de ser. En base d'això ens construïm com a éssers culturals, catadors d'art que desenvolupem un gust particular amb un ull posat en l'esdevenir d'aquestes opinions. La gràcia radica  que no tenen caràcter empíric; són, a molt estirar, opinions contrastades. Ara, en ser sobretot controvertides podem posar-hi cullerada.

Parlant d'allò que és més autèntic en la música, en Rollins ens dóna també motius per pensar precisament el contrari. La noise music (gènere que, segons la wikipèdia,«utilitza sons desagradables sota circumstàncies normals») té, en la seva indeterminació congènita, el valor de la irreverència, la provocació, la força latent de la contracultura que advoca per la vetlla continuada, l'estar «despert» i amatent, més sensible al canvi que a l'aburgesament.

Aquest valors són tan encomiables com utòpics. Encomiables perquè pretenen posar tots els colors que hi hauria d'haver a la paleta amb  què es pinta el paisatge musical que ens envolta. Utòpics perquè aquests colors que hi manquen, orgullosos de pertànyer soterrats a l'underground, no s’exposen a la llum que els faria identificables. En altres paraules, l'autenticitat del noise rau en el fet que no es vol popularitzar, tot i que desitja el reconeixement amb ànsia. Vol ser mediàtic a les trinxeres.

Fent el símil amb el bebop, Rollins ve a dir-nos que el noise és essencialment lliure, imprevisible, no sotmès a la melodia, no dirigit per la raó. Això també deu ser bo, encara que aquest gènere encarni el gaudi estètic més que el musical. És l'actitud, doncs, allò que és autèntic? El soroll –no intencionat– no només resulta ser música –intencionada–, sinó que a més és la més autèntica?

Ara, no serà que, com que no sona mai a la ràdio i la coneix poca gent, és més cool? Si més no, és l'argument que utilitza en Rollins, el mateix que defensen aquells menys inclinats a definir aquest gènere modern o post-modern en termes musicals. Vaja, si sonés a la ràdio, i a més agradés? Deixaria de ser autèntica?

 

 

 

 

Altres articles de Oriol Solé

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.