Divendres, 20/3/2015
1698 lectures

Anahí de Febrer: "No es pot ser immigrant eternament"

Té nom de princesa guaraní i una mirada franca i oberta com la que reclama per afrontar reptes globals que ella ha de gestionar en l’àmbit local. Fa una feina que pot ser molt complicada i, en canvi, treballar al seu costat resulta ben senzill. Segurament perquè té molt clar que la barreja suma.

-Mare argentina, pare anoienc, marit canari...

-I la meva àvia era italiana i la meva tieta és algeriana...

-Això et deu haver ajudat a viure amb naturalitat la diversitat.

-Sí, segurament, perquè he nascut amb això, amb la barreja. I la barreja penso que és bona.

-Ara coordines el Pla de Ciutadania i Convivència de l’Anoia, però abans d’això...

-Vinc del món de l’educació social. Vaig treballar uns quants anys d’educadora en centres oberts i en centres residencials d’acció educativa. Després vaig estudiar antropologia social a la Universitat de Granada, ciutat on vaig viure dos anys. Quan en vaig tornar, vaig decidir canviar una mica de professió i aprofundir en temes més vinculats a l’antropologia i em va sortir aquesta oportunitat.

-A Granada et vas sentir ‘immigrant’?

-No! En cap moment. Vaig sentir que marxava fora del meu lloc, però Granada és una ciutat bastant oberta, hi ha molts estudiants i segurament per això la gent està molt acostumada a rebre i a conviure amb persones que s’hi estan mentre dura el curs universitari.

-I a l’Anoia, estem acostumats a rebre gent de fora?

-Doncs ens hi hem hagut d’acostumar i ens hi hem d’acostumar, perquè aquesta és una realitat que no és nova d’ara; els moviments migratoris existeixen des que l’home és home. Per tant, hi tenim experiència i hi estem acostumats. El que passa és que aquesta última onada migratòria que es va produir a partir de l’any 2000 , amb moltes persones que van arribar en molt pocs anys, potser ens va sobtar. Però, de mica en mica, hem d’anar encaixant-nos.

"Ens hem passat uns quants anys treballant molt per l’acollida, però ara hem de posar l’accent en la convivència"

-Les dades diuen que a l’Anoia l’any passat va baixar la població estrangera ii que som la tercera comarca amb menys immigrants de Catalunya. Ja tenim la feina feta?

-El fet que tinguem un percentatge de població estrangera empadronada dels més baixos de Catalunya no vol dir que no hi hagi reptes. Tenim gent que ha vingut des de més d’un centenar de països diferents. Per tant, ara cal treballar sobretot en la convivència, per la cohesió social i per la igualtat d’oportunitats. Ens hem passat uns quants anys treballant molt per l’acollida i ho hem de continuar fent, perquè continuen arribant persones que vénen reagrupades pels seus familiars. Però ara hem de posar molt l’accent en la convivència.

-En la integració.

-Sí, hem de promoure la convivència i treballar per l’acomodació de tots plegats, per promoure l’encaix en aquest territori. Perquè hi ha famílies que han marxat, però el gruix s’ha quedat per arrelar-se i tenen o tindran fills. Per això ara l’objectiu és saber com ens vinculem i com vinculem aquestes persones.

-El repte és que deixin de ser immigrants.

-És que no es pot ser immigrant eternament.

-De què depèn deixar de ser-ho?

-Doncs de dues coses: de com se sent un mateix i de com et veuen i et senten els altres. És cosa de dos. El que tampoc no pot ser és que estiguem parlant de segones i terceres generacions d’immigrants. Els nens i nenes que ja han nascut i creixen aquí són catalans; fills, en tot cas, de pares i mares que en el seu moment van immigrar. Aquest concepte també s’ha de tenir clar.

-Parlant de conceptes, tot i que diuen que el nom no fa la cosa, amb quin terme et quedes: nouvinguts, estrangers, immigrants...

De nouvinguts se’n parlava sobretot fa uns anys perquè realment arribava molta gent nova. Però fins quan algú és nouvingut? Professionalment es parla d’un període de dos anys... Però a mi m’agrada més parlar de persones migrades, persones que migren. Perquè els moviments migratoris són fluxos de gent que marxa i gent que arriba i penso que és una mirada que també respon més al moment històric que estem vivint. En el seu dia parlàvem d’immigrants perquè arribava molta gent, però ara moltes d’aquestes persones marxen. I també hi ha gent d’aquí que fins ara no havia marxat mai de Catalunya o del seu poble o ciutat i que ara es planteja anar a d’altres països per millorar la seva vida. Per tant, m’agrada més i crec que hauríem de parlar de persones migrants i de moviments migratoris.

-El repte és la convivència; quina frontera costa més de superar: la llengua, la cultura, la religió?

-Tot suma. Evidentment, la llengua és clau i en el procés d’acollida i d’integració d’una persona. És el primer obstacle i, alhora, la primera eina. Per tant, hem de garantir que la persona pugui conèixer la llengua o les llengües del territori on viu, perquè és una forma de poder-se vincular, de trobar feina, de relacionar-se amb els veïns o amb les famílies a l’escola... I pel que fa a la cultura o la religió, sempre depèn una mica de la mirada de les persones que es relacionen. La diversitat és riquesa i, si es mira d’aquesta manera i tots intentem tenir una mirada oberta, podem sumar molt. Quan ens trobem amb mirades més tancades, per totes dues bandes, és més difícil aquesta convivència.

"Coexistim de manera pacífica, majoritàriament respectuosa, però cal anar una mica més enllà per arribar al compartir"

-I aquí com tenim la mirada?

-Penso que ara mateix tenim una situació de coexistència. Coexistim de manera pacífica, majoritàriament respectuosa, però cal anar una mica més enllà per arribar al compartir.

-Però aquí topem amb els prejudicis, els tòpics, els rumors...

-Tots tenim prejudicis i estereotips i tots utilitzem els rumors; constantment en circulen sobre moltíssims temes. La clau és ser-ne conscient. I, a partir d’aquí, si una cosa no està prou fonamentada, no anar-la escampant. També es pot treballar molt en temes de formació i de sensibilització entre els professionals, entre la ciutadania, a l’escola, als instituts. Es pot fer molta feina per prevenir o combatre aquests rumors o aquests prejudicis.

-Ara vénen eleccions municipals. El tema de la immigració s’utilitza molt políticament.

-S’utilitza i moltes vegades s’utilitza indegudament, amb molta demagògia. Hi hauria d’haver un pacte en aquest sentit per no utilitzar aquests temes, perquè fan molt de mal a la convivència.

"Hi ha debats sobre la immigració que està bé que hi siguin, tot i que hi ha postures que són molt qüestionables"

-Però el debat és inevitable, necessari.

-Hi ha debats que està bé que hi siguin, tot i que hi ha postures que són molt qüestionables. Hi ha maneres de fer o mirades que no estan en consonància amb els valors o amb les maneres de fer que tenim a la nostra cultura i que han de ser discutides i està bé que es replantegin; hi ha valors molt fonamentals que s’han de respectar. Però de vegades aquests debats sobre temes molt concrets generen massa enrenou mediàtic.

-Són temes conflictius.

-De problemes n’hi ha, sí. I sí que hi ha reptes i que hi ha necessitats que s’han de cobrir. I sí que hi ha conflictes. El conflicte és inherent a la vida humana. I davant d’aquesta realitat que  és complexa i que cal abordar, s’ha de treballar, amb totes les dificultats i totes les potencialitats. Ni des d’un extrem intransigent ni des de l’altre extrem ingenu de l’actitud paternalista. Cal una mirada tan oberta com sigui possible, perquè ni totes les persones que vénen d’altres països són bones ni tots els que som d’aquí som bons.

-Entre aquests dos extrems és on cal situar el debat?

-El problema és que quan es posen a discutir en l’àmbit polític centren la mirada potser en les coses més petites, amb una mirada una mica reduccionista, de vegades populista i electoralista. I evidentment això no ens ajuda, sobretot quan es fa per fer mal o quan s’acaben prenent decisions que no estan ben pensades i que ajuden a crear crispació i fractura.

-Què és el que més t’agrada de la teva feina?

-La meva feina m’agrada moltíssim i de la meva feina m’agrada tot; si més no, moltíssimes coses. M’agrada perquè és una feina molt creativa.

-Doncs molta gent creu que la feina a l’administració és molt monòtona. Un altre prejudici...

-En el meu cas, no és monòtona en absolut. És una feina molt creativa que em permet anar plantejant-me reptes a partir de les necessitats que detectem o de les situacions que cal resoldre i que fan necessari plantejar actuacions o dissenyar projectes que hi puguin donar resposta. Hi ha necessitats que són fixes, però n’hi ha moltes que són canviants i comporten nous reptes i aquest element de creativitat és molt important per a mi.

-També deu ser un treball gratificant.

-Sí, perquè és una feina que intenta repercutir en el benestar de la ciutadania i aquest vessant social és un altre motiu de satisfacció: pensar que ajudes a persones concretes i col·labores que hi hagi una millor convivència.

-I sembla que treballeu bé: l’any passat us van donar un premi.

-Sí, vam presentar al Ministeri de Treball i Seguretat Social un dels nostres projectes, el Pla d'Acollida, que està finançat pel Fons Europeu d’Integració, i va ser seleccionat entre els més de dos-cents que es van presentar de tot l’estat.

-Això vol dir que sou un bon model.

-El nostre programa es basa principalment en la Llei d’Acollida que el Parlament va aprovar el 2010 i en el nou decret que s’ha aprovat recentment. Per tant, no és que inventem res de nou, sinó que intentem donar resposta al que recull aquest marc legal. Una mica, la novetat o la diferència és que no només estem treballant amb persones que s’acaben d’empadronar, sinó que també fem el que nosaltres denominem acollida retroactiva.

-Per què?

-Vam detectar que hi havia moltes persones que havien arribat des de l’any 2000 que no havien passat per un procés formal d’acollida, perquè l’administració sempre va tard i llavors encara no estaven organitzades aquestes actuacions de primer acolliment. Per això el que hem fet aquests anys és oferir, també, aquest programa a persones que, malgrat no ser nouempadronades, encara no han passat per aquest procés d’acollida formal i ho demanen voluntàriament.

-I què els oferiu?

-La nostra acció té tres potes. La primera és el servei d’acollida, que ara és el Servei d’Assessorament Itinerant a Persones Migrants, amb aquesta mirada més àmplia que comentàvem, ja que atenem persones que arriben, però també persones que volen marxar cap a d’altres països. La segona és el tema de llengua, amb els cursos que fem en coordinació amb el Servei Comarcal de Català del Consorci per a la Normalització Lingüística i amb els cursos d’alfabetització que fem en col·laboració amb els ajuntaments. I la tercera són els cursos que fem de coneixement de la societat catalana, en què expliquem com és i com funciona Catalunya. Parlem d’història, de política, de serveis, de cultura, de festes, de les entitats dels nostres municipis... Parlem de com podem participar en la societat en què vivim.

-La integració és un fenomen subjectiu?

-En quin sentit?

-Doncs que costa saber quan es pot dir que una persona està integrada.

-Això depèn, d’una banda, de la imatge que té la persona de si mateixa, de com se sent. Què et sents? Et sents català o et sents marroquí?

"Les identitats poden ser múltiples. És el més normal del món. Seria interessant que entre tots poguéssim tenir aquesta mirada d’obertura, de suma"

-M’estàs parlant d’identitats.

-Sí, aquest és un tema molt interessant. Les identitats poden ser múltiples. És el més normal del món. Per què no em puc sentir dues coses alhora? Sóc català i sóc romanès i sóc europeu i sóc... Les identitats es poden anar sumant i això fa que una persona sigui rica. Seria interessant que entre tots poguéssim tenir aquesta mirada d’obertura, de suma. No separar, sinó crear ponts. És aquí om s’ha de posar l’accent. Aquesta mirada de qui sóc i com em sento és molt interessant que pugui ser des de les identitats múltiples.

Acabem parlant d'un tema d'actualitat: com veus el fenoment del terrorisme gihadista?

-Uf! És un tema que preocupa. És global i complex. Molts països s’estan preguntant què està passant amb aquest joves que s’han escolaritzat a Europa o que han fet una part de l’escolarització aquí i que senten que  ‘no formen part de’. Crec que és importat  fer una aturada i una anàlisi per veure què està passant.

-No és només un tema de terrorisme.

-No, és important treballar per la cohesió social i la igualtat d’oportunitats. No hem de generar ciutadans de primera i de segona. Això fa que les persones se sentin vulnerables, que no trobin el seu lloc. L’atur tampoc ajuda. 

-A casa nostra també tenim aquest problema

-La situació és similar arreu. I hem de treballar per no crear fractura social, és aquí on rauen molts dels problemes. 

-I què hi podem fer?

-Doncs hem d'invertir esforços a garantir una igualtat de drets i deures per a tothom, a promoure la interrelació i la participació de la ciutadania. A no dividir, a buscar què ens acosta i no què ens separa, a compartir espais i activitats...  Els processos d’acollida i d’integració són bidireccionals i impliquen totes les persones que viuen en un territori, les que vénen i les que ja hi eren. Tots compartim un espai i tenim una responsabilitat pel que fa a la convivència.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.