Xavier Cassanyes: "La música i la matemàtica són dues manifestacions del mateix coneixement"

Viu a Capellades i treballa, també, a Igualada, però ens vam conèixer per casualitat a Barcelona, en la presentació d’un llibre de la Laura Borràs. Al cap de dos minuts ja m’estava parlant de física quàntica amb una passió que va propiciar, uns dies després, aquesta entrevista. De fet, llegireu un resum molt resumit de la conversa. El temps -que per a Einstein funciona com una quarta dimensió- ens passa volant quan es posa a parlar de música, d’història, d’universos múltiples... Les seves respostes inclouen moltes preguntes que, de fet, es resumeixen en una: per què?

-Músic i físic o físic i músic?

-És indistint, perquè soc les dues coses, però bàsicament músic, que és la meva vocació més autèntica.

-De fet, de petit ja vivies en un ambient molt musical.

-Sí, el meu pare era músic i la meva mare és soprano, encara ara va cantant òpera. I a casa sempre havíem tingut instruments. Diuen que la meva joguina preferida era el piano; quan podia, m'hi asseia i provava a veure què sortia. El meu pare era pianista i organista i em va derivar cap al conservatori.

-Ser músic, en el teu cas, vol dir tocar moltes tecles.

-Sí, la feina que m'omple més és la de compositor. Feina entre cometes, eh? Jo el que em sento més és compositor i director, però com a pianista també m'ho passo bé. I ara mateix també estic en una orquestra de ball i faig de director en un parell de cobles... En la música has de mirar de ser una mica humanista, una mica renaixentista i, efectivament, tocar moltes tecles. Però allà on tu et pots abocar com a persona i pots compartir els teus sentiments, la teva forma de veure el món, és composant música.

-Però interpretar també et permet transmetre.

-Sí, i és bo fer-ho. Mira, amb l'orquestra de ball, que es diu New Marabú, toquem pasdobles. El pasdoble no és una cosa que a mi em torni boig, però quan el toques amb els teus amics i estàs fent que la gent s'ho passi bé, l'efecte passa al davant de la causa. Fer que la gent s'ho passi bé ballant no té preu.

-L'Anoia, musicalment, com la veus?

-Crec que cada vegada anem a més i a millor. Hi ha una gran sensibilitat, en general.

-Són bons temps per a la música?

-La música està recuperant, crec jo, el paper de vehicle de comunicació. Perquè com que tot és tan digital i tan fred, quan et trobes alguna cosa que t'escalfa el cor o et parla de temes que no hi ha cap vídeojoc que te'n parli, la gent s'hi va abocant. Per això els conservatoris i les escoles de música estan molt bé.

-Però en aquesta època digital com ho fem per atraure els joves cap a la música?   

-És una feina que hem de fer entre tots. Nosaltres el que fem, ja sigui fent ball, fent música de cobla, fent docència o tocant el piano, és posar-hi passió i il·lusió. Hi ha gent que té la mania de criticar la gent jove en tot, però cal dir que els joves han tingut a l'abast una sèrie d'informacions, a través d'aparells que són molt fàcils de fer anar. I això els ha obert tot un món que, en lloc de tirar cap a la banda del coneixement, els ha fet decantar més cap a la part lúdica, a la de no pensar tant i passar-ho bé. Ens falta il·lusionar-los.

-Però la tecnologia també ajuda els músics.

-Sí, també ens va molt bé que hi hagi instruments com pianos que te'ls pots emportar carregats a l'esquena i que produeixen uns sons que han estat elaborats per enginyers  que s'han dedicat a fer-los el més pulcre possibles, encara que mai arribin a ser el mateix que una fusta que et parla, perquè al capdavall la fusta forma part d'un ésser viu. No és el mateix però, en canvi, et permet que arribi molt més ràpidament a tothom. I que la gent que ara vulgui estudiar piano no s'hagi de comprar un instrument que, el més barat, et pot costar sis o set mil euros i que puguin adquirir uns aparells molt més assequibles.

-També hi ha joves que triomfen gràcies a Youtube i a les xarxes socials.

-La idea del Youtube va començar amb una altra plataforma que es deia MySpace. Després el Youtube va arrasar perquè permetia tot tipus de divulgació. I això fa que alguna maqueta que algú ha penjat ha acabat funcionant perquè ha anar a parar a mans d'algú que s'hi ha interessat i ho ha tirat endavant. Els primers que van començar fort a penjar música al Youtube van ser els de la música urbana i suburbana, però després tothom s'hi va anar posant, des de grups de rock i de pop fins a quartets, quintets i senyores orquestres que també tenen el seu canal de Youtube. Per al compositor hi altres plataformes com en SoundCloud, que també et permet arribar a molta gent.

-Noves maneres de triomfar.

-Sí -riu i xiuxiueja-, tot i que el món de la música professional és un món de taurons que continua dominat pels quatre o cinc de sempre i d'aquí no en sortirem, de moment...

-Vaja

-De tota manera, avui en dia hi ha gèneres que han apropat molt la música a la gent.

-Quins?

-La música culta (no m'agrada dir-ne clàssica) o la música que té una certa base intel·lectual, per situar-ho. Tenim les bandes sonores del cinema. Hi ha grandiosos compositors, com el John Williams. La marxa de Star Wars tothom la sap i quan sent les tres primeres notes tothom sap quina pel·lícula és. Això vol dir que és una música escrita amb prou passió i contingut perquè arribi. També tenim els musicals dels anys 70. Gent com Richard Rogers i Burt Bacharach van fer cançons que avui en dia encara es canten, tot i que molta gent no sap de qui són.

-Aquesta és l'altra...

-Sí, se sol relacionar la cançó amb qui la canta i no amb qui l'ha escrit. Això passa amb la música actual perquè, per exemple, sempre parlem de la 5a simfonia de Beethoven. Ara, en canvi, parlem d'aquella cançó de la Shakira. La Shakira n'escriu, però també en canta d'altres autors. O parlem de la cançó del David Bisbal, saps... I això sí que és una qüestió que reivindico constantment.. Quan parlem de pel·lícules mítiques dels anys 70, tothom esmenta Grease i tothom coneix les cançons i coneix i el Travolta. Però si preguntes qui és en Warren Casey la gent no en té ni idea i és el creador de totes aquestes cançons que els agraden tant. Ell i el Jim Jacobs: el lletrista i el músic; no els coneix ningú!

-Falta cultura musical?

-Jo no hi estic gaire d'acord. De cultura musical n'hi ha. Ara, que n'hi pot haver més? I tant! I tampoc estic gaire d'acord que quan no hi ha cultura d'una cosa, tot ho volem portar a l'escola, que els ho ensenyin a l'escola.

-A l'escola s'ensenya música...

-Sí, el que hem de veure és com s'ensenya, què busquem amb la música a l'escola. S'ha d'intentar que els valors que transmet la música i que només transmet la música no se'ls perdin els nostres infants i joves.

"Els suïssos han posat la música a la constitució i els ciutadans tenen dret a ser instruïts musicalment, perquè la música ensenya valors que no s'adquireixen amb cap més matèria"

-Sona bé.

-Precisament per això els suïssos han posat la música a la constitució, fa un parell d'anys o tres. A Suïssa van modificar la constitució; aquí no es modifica, però allà, sí. I van dir que els ciutadans de Suïssa tenen dret a ser instruïts musicalment perquè la música ensenya valors que no s'adquireixen amb cap més matèria. Tu pots explicar matemàtiques i pots explicar les freqüències del so, però això és una part de la música. Però el que la música et dona, com a sentiment de satisfacció, de tristesa, de compartiment o del que sigui, això no s'ensenya. Un altre s'emocionarà amb un llibre o amb una pintura, no et diré que no.

-Però el que transmet la música no s'explica.

-S'explica història de l'art, però no s'explica història de la música. I és magnífic que s'expliqui la història de l'art, m'encanta. Em sembla molt bé saber com va evolucionar. Jo soc molt fan de la civilització egípcia i dels grecs i dels romans, perquè trobo que no hem millorat gaire des d'ells. Hem canviat algun paradigma però poca cosa més. I aquell coneixement que ells tenien encara colpeix. Però la música, en totes aquestes civilitzacions, tenia una importància vital. Sempre hi ha hagut la voluntat de deixar petja amb l'estètica. Amb l'estètica ensenyes quina era la teva manera d'entendre la vida. I a mi m'encanta que m'expliquin com ha evolucionat la civilització, perquè això et permet trencar grans tabús. Però la música no hi és en la història de l'art; l'has d'estudiar a part.

-No té prou prestigi...

-Un llicenciat en composició no està equiparat amb un llicenciat en medicina, que sempre tindrà més reconeixement social. Espero que s'hi pugui anar donant la volta i que això vagi canviant.

-No només deu passar amb la música.

-No. També hi ha batxillerats, avui en dia, que treuen les matemàtiques. Això és una animalada com una catedral, perquè les matemàtiques no ensenyen només a resoldre problemes i equacions. Ensenyen molt més... Tota aquella abstracció que després et permet pensar en conceptes que no són tangibles, si no tens la base de la matemàtica, com ho fas?

-Ja ens anem acostat a la teva altra passió, la física.

-La física és un tema que des de petit m'ha agradat molt per les ganes de saber el perquè de les coses. Sempre he tingut la inquietud d'observar: a veure, aquesta roda per què gira més ràpid que l'altra. Crec que ja vaig néixer entrat en la física. A casa jo sentia música tot el dia, però el meu pare també era un gran amant de la ciència. Feien un programa a la tele que es deia 'Cesta y puntos', que era com un enfrontament de dues escoles, i el meu pare encertava el 90% de les preguntes, que eren de tot: ciències, lletres, llatí... Tenia una cultura brutal. I a casa teníem aquesta sensibilitat que el coneixement i la cultura eren molt importants.

-Què té la física?

-Recordo que primer m'agradava molt la química, perquè a batxillerat la física era sobre coses molt simples: el moviment accelerat, etc. No hi havia laboratori de física, però de química, sí. Llavors anaves allà i començaves a barrejar coses i canviaven de color i sortien espumes i el professor t'explicava per què passava. Però després vaig veure que la física tenia moltes més respostes a les meves preguntes i que la química, en el fons, era una física aplicada.

"La física ara també ens està explicant d'on venim; i qui som, gairebé. Sense entrar en qüestions religioses, eh. Simplement, números"

-Quines preguntes?

-Si anem a les capes del coneixement, primer hi ha la filosofia, d'on vas a parar a lògica; de la lògica surt la matemàtica. I de la matemàtica ja derivarien les ciències pures; primer la física, la química i la biologia i després ja les ciències de la salut, les ciències ambientals i la resta. Però les ciències pures, la matemàtica, la física, la química, són les que et donen les respostes a les preguntes més difícils. La filosofia és allò tòpic de buscar d'on venim, on anem i qui som. Però la física ara també ens està explicant d'on venim; i qui som, gairebé. Sense entrar en qüestions religioses, eh. Simplement, números.

-Aquestes eren les teves preguntes?

-A mi sempre m'havia interessat la qüestió de la constitució de la matèria i això em ve, també, de l'amor a la biologia. Com és que el cos, quan necessita una substància, la fabrica a l'instant? Com és que si et fas una pelada, al cap de vuit dies hi torna a haver pell? Vas creixent i les preguntes van canviant. Com és que si estic amb ansietat hi ha uns reguladors químics que el cervell genera perquè no m'explotin les venes? Això significa generar molècules complicadíssimes en dècimes de segon. I això és una meravella.

-Certament

-I, sobretot, quan em va enganxar definitivament va ser quan vaig estudiar el sistema immunitari. Com és que les cèl·lules saben defensar el cos? I com és que si t'entra un bitxo que ja et va entrar al cos quan eres jove, el cos se'n recorda i el continua matant. Això és impressionant. I a partir d'aquí, ja entres en el món de les molècules i dels àtoms i veus que aquest és el teu món.

-Però la física té moltes branques.

-La meva passió és la física quàntica, que és la que explica el que passa al nivell de les subpartícules. El gran nom de la física clàssica és Newton i els grans noms de la física quàntica serien Einstein, no cal dir-ho, i Max Planck.

-Jo sóc de lletres; me'n fas cinc cèntims?

-Einstein va pensar en una persona que es mou i llença un objecte i va dir: jo he vist la trajectòria d'aquest objecte, però la persona que l'ha llençat, com que s'està movent, no pot haver vist la mateixa trajectòria que jo. I a partir d'aquí, diu: fem que almenys una sola cosa sigui constant per poder fer la comparació i aquesta constant havia de ser la velocitat de la llum. La velocitat de la llum és constant i a partir d'aquí mirem com podem explicar l'univers. I ell ho explica amb dues lleis que encara avui no es poden rebatre.

-Inapel·lable

-Newton relaciona l'espai i el temps com si fossin dues coses diferents i Einstein diu que l'espai-temps és el mateix i que el temps, d'alguna manera, actua com a quarta dimensió, sense la qual no té sentit l'univers on vivim. I que el nostre univers és flexible i quan un cos pesa, deforma aquest espai-temps i, a partir d'aquí, es generen les grans lleis de la relativitat, inclosa la gravetat.

-I a partir d'aquí...

-Un dia Planck estava fent experiments escalfant una bola i diu: aquesta bola era blava i ara és vermella: per què canvia de color una cosa quan l'escalfes? És un pensament simple del tot, que és la base dels experiments que van arribar a trobar un punt a partir del qual no es compleixen les lleis de la física clàssica, sinó que entren en vigor les lleis de la física quàntica. Principis com el de la superposició, la teletransportació o el multivers o l'univers hologràfic, que només poden passar en aquell nivell.

-Quàntica pura

-És complicat. Ho sé, ho sé... (riu). Els fenòmens que estem manipulant avui en dia són tan espectaculars... Com això del multivers (universos múltiples)... Einstein deia que si arriba un moment que hi ha dos sistemes que entren en col·lapse de gravetat només pot passar una cosa: que es creï un forat negre. I quan cauen dintre ja no sabem què passa. És un embut energètic absolutament brutal. Però si és un embut, ha de tenir una sortida.

"El meu somni daurat és entrar en un forat negre. Sortir-ne viu ja seria l'hòstia"

-Sembla lògic...

-El meu somni daurat és entrar en un forat negre. Sortir-ne viu ja seria l'hòstia.

-Sortir en un altre univers?

-Hawking parla del no-temps Ha d'existir un univers a costat del nostre. O un univers amb diferents capes, com si fos un pastís. Nosaltres creiem que el nostre univers és el més exterior de tots. Pot passar que aquí jo agafi el mòbil amb la mà esquerra i a l'univers del costat hi hagi un altre Xavi que està fent el mateix amb la mà dreta. Això explica també que tu puguis estar escrivint aquí, llegint a Oslo i prenent el sol a les Bahames al mateix temps, perquè entrem en el món on el temps és dimensional.

-Això sí que és complicat.

-Ho sé, ho sé (riu encara més).

-I els hologrames?

-Holograma és una paraula que es fa servir en el món de la fotografia. En el fons, és  incorporar informació 3D en un sistema 2D. És molt possible que sigui una informació d'un sistema 2D en què nosaltres estem projectats. I si fóssim, com sembla, la capa externa d'un multivers, el que està passant en uns altres sistemes dimensionals, nosaltres ho estem vivint -amb moltes cometes- com una mena d'experiment d'un univers molt més avançat que el nostre, quant a coneixement sobretot. Aquí no hi ha cap més concepte que el coneixement.

-I les creences?

-Aquests conceptes de la física quàntica arriben a nivells de profunditat de pensament tan intensos que n'hi ha que te'ls trobes plantejats per religions com el budisme, per les religions orientals o els xamans dels indis, sobretot de Nord-Amèrica. Inclús a la Bíblia, trobes plantejaments similars. Això et fa pensar que aquests conceptes que per a nosaltres són tan moderns, potser no ho són tant. I el que s'ha perdut pel camí és un coneixement que teníem, no sé si infús o no.

"Si tu veus els càlculs que feien els maies amb les òrbites de Venus, caus de cul"

-El que és cert és que les civilitzacions antigues tenien molt coneixement.

-Si tu veus els càlculs que feien els maies amb les òrbites de Venus, caus de cul. Tenien previst inclús el trànsit de Venus, i per aaixò s'ha de tenir una capacitat d'observació brutal. Perquè Venus no fa el trànsit quan li rota, sinó quan toca. Els egipcis coneixien Júpiter, i Saturn s'imaginaven que hi era. I hi ha pintures en tombes amb la posició dels planetes i ara es comprova amb els simuladors que estaven situats exactament així. En el camp de l'astronomia és impressionant.

-I com es va perdre aquest coneixement?

-No ho sé. Continuo creient que és el mateix de sempre. En temps dels egipcis, tothom anava a escola, els pobres i els rics. El Faraó tenia l'obligació d'instruir tot el poble. Si un agricultor no volia que el seu fill anés al temple a estudiar, no hi anava, però el que volia hi podia anar. I els grecs van inventar-se la democràcia; a la seva manera, perquè només podien votar els nascuts a Atenes de sang pura i que fossin homes. Però ja és un primer pas, tenint en compte d'on venien. Els grecs porten a l'excel·lència l'art, la figura humana, la societat, la cultura. Els filòsofs grecs no només eren filòsofs, eren de tot. Els humanistes del Renaixement són els filòsofs grecs posats al dia.

"La pitjor cosa que li podem fer a una persona és privar-la del coneixement"

-Però...

-Després resulta que l'Església i altres poders fàctics volen el poder total. Què fan? Embadocar completament el poble. Se'l posa a treballar perquè estiguin contents amb quatre garrafes d'oli i un parell de gerres de cervesa. Per una banda, anul·les qualsevol possibilitat que un cervell privilegiat surti. I els pocs que sortien, els cremaven. I, per l'altra banda, en negar completament l'accés al coneixement, poden fer públics només els conceptes que a ells els interessava per mantenir-se en el poder. La pitjor cosa que li podem fer a una persona és privar-la del coneixement.

"Ara em dedico a la noètica, que estudia els perquès profunds, els perquès dels perquès"

-Tornem a física. Ara què fas?

-Hi ha una branca relativament nova que és la ciència noètica, que no vol dir que no tingui ètica, sinó que estudia els perquès profunds o, com es defineix ella mateixa, els perquès dels perquès. Una cosa és blava perquè sabem que absorbeix tots els colors excepte el blau, aquest és el primer perquè; però per què passa això? Per a això també tenim resposta, eh, però tornem a preguntar per què dona aquest color i no un altre? Consisteix a anar al fons del fons de la qüestió. I això és al que estic dedicat jo últimament. Ho fem en contacte amb gent de tot el món que ens dediquem a això.

-Ens podrem teletransportar?

-El teletransport té unes condicions prèvies. Tu i jo ara estem aquí. Si ens hem de teletransportar a París, que estaria bé anar a fer un cafè als camps Elisis a aquesta hora, aquí hi hauria d'haver una màquina que ens llegís i que ens fes un mapa de les teves partícules i un mapa de les meves partícules. I aquest mapa l'envies a una altra màquina igual i allà aquest mapa es llegeix. Ja s'han fet proves, no amb persones humanes.  

-Però aquests mapes es poden fer?

-Amb l'ordinador quàntic ara ho arreglarem. L'ordinador quàntic no treballa amb bits sinó amb qubits (bits quàntics). En lloc de treballar amb zeros i uns, cada vegada un zero o cada vegada un u, podrem treballar amb el zero i l'u alhora. Per això tens vint vegades més càlculs en la mateixa fracció de temps i el resultat és un ordinador deu mil vegades més potent. Això permetrà el mapejat per al teletransport.

"El viatge en el temps endavant és possible; anar al passat no, segons la matemàtica"

-I es pot viatjar en el temps?

-El viatge en el temps endavant és possible; anar al passat no, segons la matemàtica.

"Hi ha temes de la ciència que semblen trucs de màgia; són màgia, però no són trucs"

-No sé si parlem de ciència o de màgia.

-Parlem de temes que som com d'il·lusionisme, que semblen trucs de màgia. És màgia, però no és truc. Fa molts anys que s'hi treballa. Hi ha coses que sembla que són màgiques, però no ho són. Però fixa't que el teletransport és un concepte que ja surt en una sèrie de televisió dels anys setanta. Entre els guionistes de Star Trek també hi havia físics. Per això la nau Enterprise es mou per la col·lisió de matèria i antimatèria. I si algun dia dominem això, podrem anar a Mart en mitja hora. Els conceptes són absolutament brutals. La física parla de coses que han existit sempre, però que ara les coneixem.

-Acabem. Escoltes música quan treballes física?

-Sí, normalment sí. Si no estic fent un xat amb algú, sí. Sobretot Bach. La música i la matemàtica són dues manifestacions del mateix coneixement. Pitàgores ja deia que l'univers està harmonitzat musicalment; la música és un art numèric.

1 Comentaris

R

Ramon Sanz

Vallbona d'Anoia

10 de juny 2017.08:45h

Respondre

M’ha agradat especialment la definició de la noètica. Hi ha una etapa de la infantesa en la que demanem reiteradament perquè i perquè i...
Al final com no poden contestar ens fan... Llegir més callar.
Perquè?

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.