Dimecres, 28/2/2018
508 lectures

«A Time to Kill», ¿per qui començo?

Vista la pel·lícula A time to kill (Tiempo de matar), de Joel Schumacher, any 1996. Un desastre colossal, tot i que el repartiment fa força patxoca: Matthew McConaughey (mmmh, buenu), Samuel L. Jackson, Kevin Spacey, Sandra Bullock (venga, va), Donald Sutherland. És la típica pel·lícula que t’animes a mirar pel bon grapat d’actors reconeguts en què hi participen, però que finalment aquest esquer s’acaba revelant com un frau a les expectatives generades. Que me devuelvan el dinero, oiga! La pel·lícula no està a l’altura.

En la història del cine hi ha molts casos de pel·lícules que per motius variats no acaben d'explotar tot el potencial que se'ls intueix o pressuposa: un inici fulgurant al qual no se li sap donar continuïtat, un final que esguerra el bon to de la resta del film, girs de guió abocats al ridícul, actors inadequats o papers tan dolents i encotillats que fan inútils l’experiència i bon ofici dels actors —fins i tot dels més reputats.

En qualsevol cas, la sensació de desaprofitament que et queda al final et porta a considerar alguns aspectes vitals de la nostra existència, com el fet que el cinema no sempre és màgia, que també és un negoci, i que qui dia passa any empeny, tu. Aquesta gent de Hollywood també han de dur un plat a taula cada dia, i tenen el perfecte dret de, de tant en tant, guanyar-se les garrofes amb un exercici de la feina irrisori i de vulgaríssim resultat, com la gran majoria dels mortals (excepte Messi). Coses de la indústria.

La pel·lícula aparegué una tarda, a l’hora somorta de després de dinar. Al cap d’una bona estona de marejar la perdiu saltant automàticament d’un canal a un altre, per fi el zàping —els designis i mecanismes del qual són regulats per unes lleis que ens resten del tot insondables— em brindà, oh feliç casualitat!, l’inici mateix d’una d’aquelles pelis que, en principi, pinten bé. En realitat, passats els deu primers minuts ja m’ensumava que allò era trunyu infecte. Tot i així, per un d’aquells capricis inexplicables de la voluntat, estava resolut a malgastar estúpidament el meu temps i a arribar fins al final. Alea iacta est; per a qui ha decidit de fer l’estaquirot davant la caixa babaua, tota contingència li és escaient. És en veritat sorprenent la capacitat de resistència (passiva) que hom pot demostrar en la seva persistent anuència en l’embadocament. És una mena de flirteig masoquista. 

La broma durà cent quaranta-nou minutassos, a més de les corresponents interrupcions publicitàries. Per sort en bo d'en Matthew McConaughey m’ajudà a suportar aquell desgavell d’escenes sense solta ni volta sobre processos judicials tediosos i aparicions grotesques del Ku-Klux-Klan. Particularment, em vaig fixar sobretot en la seva boca, en l’impuls irrefrenable de mantenir-la oberta a tothora. Aquesta ostentació de filigranisme bucal va ser —diguem-ne— la taula de salvació on la meva ociositat es va aferrar enmig d’aquell naufragi interpretatiu. Oh, quina manera de badar-la! I mira com desencaixa la mandíbula! Quins caretos, valga’m Déu! Gràcies per tot, Matthew. Per mi sempre seràs “Matthew cierra la puta boca* McConaughey”. Quin fart de riure que ens vam fer.

 

_________________________________

* A casa sempre fem les bromes en castellà; fa més rissa.

 

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.