Dilluns, 23/10/2017
989 lectures

Torneu-me les figues, malparits!

 

ALFRED HITCHCOCK: […] Yo tenía unos cuatro o cinco años… Mi padre me mandó a la comisaría de la policia con una carta. El comisario la leyó y me encerró en una celda durante cinco o diez minutos diciéndome: «Esto es lo que se hace con los niños malos».
FRANÇOIS TRUFFAUT: ¿Y qué había hecho usted para merecer esto?
ALFRED HITCHCOCK: No puedo imaginármelo […]
(François Truffaut, El cine según Hitchcock, Madrid: Alianza Editorial 1974, p. 23)

 

És força coneguda —a més, li agradava d’explicar sovint— aquesta anècdota d’infantesa que va modelar d’alguna manera la personalitat del cineasta anglès Alfred Hitchcock. Segons sembla, aquesta mala experiència a la comissaria va provocar-li una mena de trauma, una por envers la figura intimidatòria de l’autoritat policial. Potser la gratuïtat d’aquell càstig o escarment —ell mateix assegura no tenir consciència d’haver obrat malament— juntament amb el caràcter més aviat introspectiu i temorós del jove Alfred ajudaren a fer arrelar en el seu esperit aquest sentiment de por (com segurament ajudaren també a desenvolupar en ell el tractament de la figura de l’home injustament acusat; però això ja és un altre tema).

El fet és que l’aversió a la policia no desaparegué, sinó que amb els anys es quedà fixada en el seu inconscient per activar-se com un ressort irracional cada vegada que apareixia a escena un agent. Inevitablement, doncs, quedà plasmada de manera recurrent en algunes seqüències i fotogrames de molts dels seus films la imatge de la policia que atemoreix. Sens dubte Hitchcock era un geni en moltes coses; també en la construcció-i-venta de relats.

Doncs bé, jo també voldria explicar una experiència que m’ocorregué quan era petit. Tot i ser una vivència força similar a la que esmentat a dalt, no crec que se’n derivés el mateix reguitzell de seqüeles psicològiques, ja que durant molt de temps no li vaig donar importància. De fet gairebé ho havia oblidat. Han sigut els fets insolents del passat 1 d’octubre que han desenterrat de la (des)memòria meva el greuge primigeni. Sortosament aquest 1 d’octubre la Guàrdia Civil no va comparèixer a Igualada. Així que és probable que això m’estalviés un trauma… instantani. Físic, vull dir; un cop de porra al cap, vaja!

El meu trauma es remunta bastant més enrere en el temps. Jo devia tenir uns sis o set anys. Era un de tants altres dies d’infància transcorreguts enmig d’un agost daurat. Amb la família havíem anat a la casa del camp, a escassos quilòmetres d’Igualada. El meu germà i jo, en plena llibertat, vam recórrer un camí per aturar-nos a collir figues d’una figuera esparsa vora la carretera. Quan ja n’havíem fet un bon grapat, veiem que s’apropa per aquesta mateixa carretera un cotxe de la Guàrdia Civil. S’atura el vehicle, baixen dos agents de color verd i, en un idioma que no és el que nosaltres parlem a casa, em pregunten de qui són les figues i de qui la figuera. Que què fèiem robant figues. Jo, innocent de mi, ni sabia que l’arbre era propietat nostra! De manera que no podia respondre a aquestes preguntes ni tampoc a les amenaces de dur-nos a la presó. En fi, que el conflicte se saldà amb la confiscació de les figues per part dels agents poca-soltes i nosaltres amb un pam de nas i la lliçó ben apresa. Encara els recordo dirigir-se al cotxe mentre s'anaven repartint amb gran sornegueria les nostres figues ROBADES. Arribats a aquest punt, ara m’adreço a vosaltres, estimats agents de la Guàrdia Civil, amb tota deferència:

 

Formalment us ho demano, i sense crits:

puix que ja no em podeu tornar la innocència

torneu-me almenys les figues, malparits!

 

 

 

 

 

 

Altres articles de Carles Grifé Singla

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.