Divendres, 24/8/2018
1183 lectures

A unes certes sabatilles (FMI 2016, In Memoriam)

Ara que ja tenim aquí la Festa Major d’Igualada m’agradaria deixar anar una pregunta, com qui no vol la cosa: algú ha pensat mai en totes les agressions que ha d’aguantar el calçat que ens posem durant aquests dies de celebració? No, oi?

Doncs jo sí. Fa un parell d’anys em va sortir d’escriure un mena d’homenatge a les sabates (del tipus sabatilla) que em van acompanyar exactament tots i cadascun dels dies de Festa Major d’Igualada 2016. El document gràfic que aporto és testimoni de l’estat deplorable —quasi vagabúndic— que les pobres presentaven al terme d’aquesta esbojarrada saturació festivalera.

L’última vegada que mes les vaig calçar va ser un dilluns, que és també sempre el dia que posa punt i final a la festa major a Igualada. Havia arribat per fi l’hora de llicenciar-les de l’abús inclement a què les havia sotmès. Onze de la nit, el marc no podia ser millor: a dalt del cel, el tradicional castell de focs aportava a la celebració el glamur efímer de la pólvora; i a baix a la terra, ben arran, la gespeta suau del parc amorosia les soles castigades de qui cerca el repòs. «Ja no més festes» els vaig prometre. Tornarien de nou els jorns feliços amenitzats per passejades dòcils, sense sobresalts; o potser el temps de descansar i de recobrar forces en la penombra acollidora de l’armari sabater.

Però, ai! Tot això arribava tard, massa tard… Un cop vaig ser a casa no hi va haver més remei que llençar-les a la brossa. Això sí, amb tots els honors, merescudíssims:

Adéu! Adéu siau, companyes fidels de festa major!

És hora d’agrair-vos els serveis prestats. La vostra entrega ha sigut total, incondicional, martirial. Heu suportat estoicament durant tot un seguit de dies —amb les corresponents nits— un maltractament i un catàleg tal d’ofenses que difícilment cap altre calçat, ni el més ben plantat, hauria resistit amb una resignació i fortalesa similars.

Oh, descendents nobles d’una vella estirp de sabates d’estiu —no diré que delicades, però sí senzilles! Encara que ara el món us titlli de calçat funcional, per nosaltres continueu sent les sabatilles de iaio de tota la vida. La vostra humilitat ha sigut el veritable contrapunt per plantar la sola en aquest món d’excessos, disbauxa i trinxamenta.

Ens heu sigut companyia infatigable i guia segura en el llarg i sovint tortuós camí de retorn a casa, ja de matinada. Heu aguantat una pluja multivariada d’elements adversos, com les espurnes del correfoc o com les ruixades de cervesa que la ballaruca irrefrenable ha expulsat del got hospitalari. També us heu hagut d’empassar no poques gotes de pixum que, rebels, no volgueren anar a morir al fons de la tassa del putu Poly Klyn, ja sigui perquè la potència superabundant del raig les esquitxà fora, o bé perquè el trontoll melodramàtic de l’embriaguesa en modificà la paràbola acostumada.

La disciplina de la vostra petja ha sabut obrir-se camí enmig d’oceans de gots de plàstic i ha deixat impresa —com un segell en la cera— la marca de la vostra sola en alguna tifa inoportuna i de procedència punkicanina. Heu sigut l’imant sofrent d’innombrables trepitjades, refugi pietós de passos de ball desmarxats, la pista d’aterratge dels mastodòntics peuots de massai-maharas urbans dansant a ritme de tecno. En fi, RIP.

 

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.