Dimarts, 23/2/2016
1149 lectures

L'ascensor de l'Arxiu Comarcal

L’altre dia vaig anar a l’Arxiu Comarcal de l’Anoia que és un lloc molt interessant on s’intenta guardar més paperassa que al despatxet del meu marit Ramon, tot i que ho tenen complicat d’assolir. Déu nos en guard, que tinguéssim un incendi allà dins! Volia buscar retratos d’època de la ciutat, que com bé sabeu abans Igualada sí que era un lloc maco i senyorial! Bueno, ara no està malament, oi? Però sempre, sempre, cualquier tiempo pasado fue mejort!

Amb un gran esforç vaig enfilar aquells quatre graons de l’entrada, i després els dos següents que hi ha abans de les escales, i com que ja no podia més me vaig dir “Maria Antònia, haurem d’agafar l’ascensor que ja no estem per aquests trotes”. Sí, me parlo en plural quan penso, aixins me faig companyia a mi mateixa. I quina va ser la meva sorpresa quan es van obrir les portes de l’ascensor i vaig veure allà dins una cadira la mart de bufona. Potser estaven fent mudances i traginant trastos amunt i avall. O potser només era per a seure!

Està molt bé que els edificis que tenen ascensors tinguin aquests detalls amb els seus usuaris. ¿Us heu parat mai a pensar quanta estona perdem al llarg de la vida, pujant o baixant, dins d’un ascensor? No ho vulgueu saber! Una bestiesa! I si hi puges amb un desconegut, ja ni us ho explico! Que les converses sobre meteorologia no donen per tant! Molt millor pujar-hi sol, en un ascensor, on vas a parar! Bueno, cadascú al seu pis, va a parar, també s’ha de dir, però aquells silencis incòmodes quan pugues amb algú es fan eterns. Prefereixo pujar-hi sola i poder-me burxar el nas amb tranquil·litat.

No sé qui em va dir fa uns dies que no sé on –ara em perdonareu el nivell d’imprecisió, oi?– havia vist un ascensor amb internet i tot. Això sí que és modern! Amb internet per poder buscar coses mentre puges i baixes i no perdre tot aquell temps que dèiem abans. Si és que l’humà se les pensa totes, eh? Jo que amb un mirall ja em distrec, contant-me les arrugues o fent ganyotes o imitant a la Pantoja, i d’altra gent reservant hotel i planificant les vacances mentre va a fer una visita al veí de l’àtic. O fent altres coses, ves a saber, que hi ha cada sonat per aquests móns.

En fi, que està molt bé que intentem no perdre el temps ni que deixem el nostre futur penjant d’un fil, mai millor dit ara que parlo d’ascensors, però entre poc i massa. La societat fa senyals d’haver-se trastocat una mica més del que ja estava. Tots nervioses i neguitoses, amunt i avall, amb el rellotge sempre dictant el que hem de fer… Un despropòsit, tot plegat! I per això, mentre pujava aquells dos pisos que em separaven de l’arxiu comarcal, vaig aprofitar el temps de la millor manera possible: vaig seure a la cadira i vaig reposar els vint segons que va durar el trajecte.

1 Comentaris

A

Ana

Igualada

24 de febrer 2016.12:16h

Respondre

Un artícle molt divertit i entretingut! Em quedaré esperant el següent!

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.