Divendres, 20/2/2015
3763 lectures

Laura Borràs: "No llegir és perdre's moltes vides"

Hi ha gent que encara no sap que la literatura li interessa; només li caldria escoltar una estona la Laura Borràs parlant d'una novel·la o d'un poema. Ella viu, literalment, envoltada de llibres. A casa i a la feina; a l'aula i al despatx, de dia i de nit. Llegeix amb la mateixa naturalitat amb què respira i té el do de transmetre la passió per la lectura. Actualment dirigeix un organisme que, en bona mesura, la defineix perquè, de fet, ella és una institució de les lletres catalanes

-Què li falta a la literatura catalana?

-No tinc un tarannà derrotista o pessimista. Faltar, crec que no li falta res, en el sentit que tenim molt bons autors i que no som una llengua menor, com de vegades es diu, sinó que, en tot cas, som una llengua que ha estat minoritzada. I la qualitat de les obres literàries no depèn, de cap manera, ni de la llengua en què estan escrites ni de la quantitat de parlants que té aquesta llengua. Per tant, en aquest sentit, jo crec que tenim de tot, perquè tenim molt bons autors en tots els gèneres. S’ha dit que Catalunya és el país de la poesia i, efectivament, tenim una quantitat de poetes per metre quadrat i de qualitat absolutament extraordinària. Però també tenim i hem tingut grandíssims narradors, excepte en les èpoques en què per determinades circumstàncies històriques, hi ha hagut una suspensió de la producció en català... Tot i així, tot i haver patit les conseqüències traumàtiques d’una agressió com aquesta, que no han patit literatures veïnes, com la francesa o com la italiana, crec que sortim molt ben parats d’una possible comparació.

 

"Sembla que la gent vulgui més escriure que llegir. Tothom vol ser escriptor"

 

-Doncs què li sobra?

-Això ja és una altra cosa. Crec que vivim en un país on tothom vol ser escriptor. I ser escriptor significa, abans que res, respectar i treballar la llengua. I és curiós, perquè estem parlant que els índexs de lectura baixen. I la veritat és que sembla que la gent vulgui més escriure que llegir. Creixen les escoles d’escriptura, que és un fenomen clarament a l’alça... Però, és clar, per escriure s’ha d’haver llegit prèviament. Borges mateix deia que ell no presumia de ser un bon escriptor, sinó de ser un bon lector. I, en canvi, tothom vol ser escriptor.

-I això és bo o és dolent?

-No estic dient que sigui negatiu. Però sí que, de vegades, es produeix una manca de discriminació. Perquè si tothom pot ser una cosa, amb independència de la seva formació o aptituds, llavors aquesta activitat es devalua. I això és, segurament, un dels problemes que, a la llarga, podem tenir. Que, en realitat, no ho seria, perquè és fantàstic poder tenir creadors i escriptors, lògicament! Però, com que allò que produeixen els escriptors són objectes no caducs, els llibres acaben sent sotmesos a la lògica més sanguinària, la lògica del mercat.

-Massa producció...

-Jo em sorprenc de pensar que un llibre, una novetat, dura menys a l’aparador d’una llibreria que un iogurt en un refrigerador d’un supermercat, tot i que el llibre no tindria data de caducitat i un producte com el iogurt sí. I això es produeix, sens dubte, per l’excessiva publicació. Si es publica molt, no hi ha temps per digerir aquestes lectures. I això acaba repercutint en la devaluació d’aquesta activitat. Hi ha tants llibres, hi ha tants escriptors, tot passa a una velocitat tan vertiginosa, que llavors no capturem allò que ens permetria assegurar més i donar més força i més entitat a la literatura catalana.

-És, doncs, un problema del sistema literari.

-Segurament. L’altre dia sortien unes xifres en què es comparaven el nombre de publicacions per països i darrere del Regne Unit, que té unes circumstàncies i una llengua determinants, aquí és on es més publica. I on menys es llegeix també és aquí. I tenim una de les indústries literàries més potents. Per tant,  alguna cosa no quadra. Perquè semblaria lògic que on més es publica és allà on hi ha més demanda. Probablement, en aquest cas, la quantitat no ajuda gens a la qualitat. Sobra quantitat per poder veure més i millor la qualitat.

 "Dins Espanya, per descomptat, no tindrem mai un premi Nobel"

 

-Una literatura sense estat pot arribar al Nobel?

-Jo crec que dins Espanya, per descompat, no tindrem mai un premi Nobel; no és una qüestió de literatura, sinó de política. Un país que no creu en la seva suposada condició de plurinacionalitat no apostarà mai per fer campanya per aquestes suposades altres nacions que, en principi, des d’un punt de vista de maquillatge, sí inclou. Sabem que mai no hi haurà una campanya ferma per part del govern espanyol per donar suport a un escriptor en català.

-Però, de nivell, hem quedat que sí que n’hi ha.

-Catalunya ha tingut i té escriptors susceptibles de poder tenir el mateix nivell de reconeixement que han tingut altres premis Nobel d’altres llengües. Però crec fermament que per poder guanyar un reconeixement en l’àmbit internacional de la magnitud d’un premi Nobel és necessari tenir un estat al darrere. Perquè, entre d’altres coses, és el que et permet tenir visibilitat i estar en els llocs de decisió, perquè si tu no pots arribar a participar-hi, mai no podràs fer res pels teus. I, malauradament, ha quedat claríssim que “els nostres” no són “els seus”.

-Per què els nostres no són els seus?

-Per ignorància, per desídia, per desinterès... Jo, per exemple, llegeixo poetes o narradors espanyols, però veig que a la inversa, entre els meus companys acadèmics, per exemple, no es dóna aquest nivell de curiositat pels nostres autors. No hi ha traduccions al castellà, però les traduccions les genera la llei de l’oferta i la demanda. Jo no puc entendre la poesia contemporània sense autors, posem per cas, com Gamoneda. Jo llegeixo Gamoneda i tinc interès per poder-lo llegir. Com poden ells entendre la contemporaneïtat sense llegir Ferrater, per exemple? Com és que una persona culta espanyola pugui permetre’s el luxe de no haver llegit segons quina poesia catalana, quan una gran part de la millor poesia que s’ha escrit al segle XX ha estat escrita en llengua catalana?

-Manca d’interès...

-És aquest baix nivell de curiositat, de no voler fer l’esforç d’entendre. Un esforç que, de fet, no els caldria si hi hagués una política lingüística en l’àmbit d’un estat plurinacional; no els caldrien les traduccions perquè ja haurien de poder entendre el català. I, en canvi, ni això no és dóna i tampoc no hi ha interès en la traducció. I això crec que és la mostra més gran de desinterès, la qual cosa em sembla molt lamentable. La qualitat literària d’una llengua no la determina la quantitat de parlants que té. Ells, en canvi, sempre van a les quantitats i en literatura el que val és la qualitat.

-Hem quedat que a Catalunya es llegeix poc, però tu deus ser la major excepció. Què llegeixes ara mateix?

-Jo sempre tinc uns quants llibres a la tauleta de nit. Ara, per exemple, tinc la poesia completa de Blai Bonet, perquè l’acaben de publicar a Edicions de 1984; també aquests dies he tornat a Francesc Garriga, a l’antologia d’Adia Edicions, en ocasió del seu traspàs; estic llegint també el darrer llibre de poemes de la Rosina Ballester, i també estic rellegint un llibret de pensament d’una figura tan important com el pare Batllori sobre Ramon Llull. Aquestes obres són les que ara tinc a la tauleta de nit.

 

-Hi ha gent que ni es planteja llegir més d’una cosa alhora.

-Sí, hi ha gent molt partidària d’anar llibre a llibre, però jo simultanejo obres perquè també són gèneres diversos. I és veritat que quan estic llegint narrativa, la devoro linealment. Per exemple, també tinc Kafka, “Les cartes a Felice”; ja l’he llegit, però ara hi torno i llavors ja no és una lectura tan contínua com la que t’exigeix una novel·la. L’altre dia també em vaig llegir d’una glopada l’última novel·la de la Milena Busquets. Això és una tarda i ja la tens llegida. Però la poesia, en canvi, és el tipus de lectura que faig al llit, per això et dic que és el que tinc a la tauleta de nit. La gent que ens dediquem a llegir d’una manera intensiva llegim en moltes altres circumstàncies del dia i, per tant, tens llibres una mica a tot arreu. Jo vaig sempre carregada de llibres!

-Quins són els llibres que més has rellegit?

-Jo sóc una relectora per definició; més relectora, segurament, que lectora. I això sí que seria difícil de dir, quin és el llibre que més he rellegit. Tinc la “Divina Comèdia”, a costat de la “Ilíada” i l’”Odissea”. Però tant pot ser Flaubert com Sòfocles, Shakespeare..  autors que per a mi són imprescindibles i de lectura obligada. Kafka també és un d’aquests autors de referència. I, dins dels catalans, sempre tinc Vinyoli a mà i torno molt a Carner o a Ferrater o a Salvat-Papasseit, Màrius Torres, per exemple...

 

"Els llibres ens permeten viure vides en préstec"

-Hi ha gent de la teva edat que des que va deixar l’escola no ha llegit mai més cap llibre; què s’ha perdut?

-S’ha perdut la vida. Perquè, a banda que per a mi la lectura hagi format part de la meva construcció com a persona i després en la meva actuació professional, perquè m’he dedicat a intentar formar lectors o a compartir el que jo trobo en aquestes obres, els llibres ens permeten viure vides en préstec. Hi ha una cita de Houellebecq que trobo molt encertada i que diu que no llegir t’obliga a conformar-te amb la vida. Per mi la lectura és una forma de viure la vida. Aprendre a llegir és tornar a néixer perquè se t’obre una altra dimensió.

-Viure altres vides.

-En realitat, la lectura ha estat per a molts una forma d’evasió i la possibilitat de viure altres vides que, com que passen sota la fórmula màgica del “com si fos veritat” -que aquesta és la força de la literatura, la seva versemblança-, doncs les vius amb aquesta intensitat i, per tant, aprens molt sobre la vida. I no ho estic dient des d’una perspectiva pedagògica o didàctica ni tampoc bonista, per allò de dir que llegir ens fa millors persones... No: llegir pot abocar-te a l’horror més absolut i pots llegir obres en què pots estar capbussant-te en el mal dins de l’ànima humana, que segurament pot ser el més trasbalsador. Ho dic des de la perspectiva que no llegir és perdre’s moltes vides.

 

  "La màgia dels grans llibres és que t’atrapen i necessites tornar-hi sovint"

-Hi ha un llibre per a cada moment.

-Exacte. Hi ha obres que vaig llegir en un moment determinat de la meva vida i en guardo tan bon record i m’han transformat tant que penso que no puc tornar-hi, perquè jo ja no sóc la mateixa que els va llegir en aquell moment i, per tant, vull preservar la màgia d’aquell record que en tinc per no violar els records i els sentiments que la lectura d’aquell llibre em van comportar. Però sí que és veritat que hi ha un llibre per a cada moment. Hi ha llibres als quals no hi tornes perquè formen part també, potser, d’etapes i moments de la vida. I, en canvi, hi ha llibres als quals hi tornes permanentment, perquè també t’acompanyen al llarg de la vida i vas envellint també amb aquells llibres i vas veient-hi coses noves o, simplement, hi tornes pel plaer, justament, de la relectura. Ja saps què passa, ja saps com passa, ja saps què diuen, perquè t’ho post arribar a saber de memòria, i saps com s’acaba i, en canvi, hi tornes: això representa per mi la millor manera de definir el goig de la lectura. Jo crec que aquesta és la màgia dels grans llibres: que t’atrapen i necessites tornar-hi sovint.

-Pregunta pràctica. Dissabte a la tarda, com convencem un noi o noia de catorze anys que no agafi la Play i agafi un llibre?

-Si l’has d’agafar als 14 anys i no hi ha tingut cap contacte previ ho tenim una mica més difícil... L’altre dia, per exemple, era a Madrid en un congrés i es parlava de la lectura, i va ser una mica dolorós veure que en els països nòrdics s’estaven alarmant per això mateix que ens passa aquí. Cauen els índex de lectura i va tornar a sortir el tema dels vídeojocs, la televisió o les xarxes com a enemics de la lectura i dels llibres. Però quan s’ataca altres formes que són pròpies de l’oci del nostre temps també cal acarar la dura realitat: com volem que els nostres fills llegeixin si no ens veuen llegir? Com volem que els nostres mestres transmetin l’amor per la lectura si els mateixos mestres no llegeixen? Es van exposar unes dades d’una enquesta sueca del 2014 als mestres, i els que més havien llegit havien llegit sis llibres en un any. I això, en un mestre, és una xifra de lectura força pobra.

-Pares i mestres no som un bon exemple.

-Com podem pretendre que siguin aquests metres els qui transmetin l’amor a la lectura si ells mateixos no el practiquen? I a les famílies també passa. Hi ha molta impostura al voltant d’aquestes qüestions i ens calen veritats. Hauríem d’incorporar el temps de la lectura, l’entrenament en la lectura per tal que tothom pogués gaudir-ne. De vegades és una responsabilitat que deleguem a les escoles quan en realitat el plaer per la lectura ha de ser una cosa que es produeixi d’una manera natural i espontània des de petits. I aleshores, quan s’arribi a aquesta edat crítica dels 14 anys, la lectura estigui en igualtat d’oportunitats amb l’opció de l’oci, que ens ofereix moltes alternatives i molt potents.

 

 "No es contempla que la lectura també pugui ser una activitat extraescolar i, en canvi, li hauríem de fer un espai important en la vida dels joves"

 

-La competència és molt dura.

-Entre els joves hi ha un munt d’estímuls diferents cap a altres activitats, però si la lectura es posseeix com una activitat que t’enganxa amb un plaer que no relaciones amb una obligació, sinó com una forma del gaudi de la distracció, aleshores és més difícil que es pugui desviar. Tot i així, hem d’entendre que hi hagi nois joves que puguin llegir i fer de vegades altres activitats més audiovisuals, que en aquests moments és el que es veu com l’amenaça per a la lectura, tot i que no sempre hagin de ser activitats contraposades. Es pot fer servir la tecnologia per parlar de la lectura, per compartir-la, per encomanar les ganes de llegir... El problema és que la lectura no està prou prestigiada socialment. De la mateixa manera que els pares deixen el que sigui per portar els fills a entrenar per fer bàsquet o qualsevol esport, la lectura també hauria de poder ocupar una part d’aquest temps. Si ho penses des d’aquesta perspectiva de les activitats extraescolars, no es contempla que la lectura també ho pugui ser i, en canvi, segurament li hauríem de fer un espai important en les vides d’aquests joves. Hi sortiríem tots guanyant!

 

 "Com s’explica la literatura segurament és un dels motius pels quals té tants pocs adeptes"

 

-I com ho fem?

-El més important sempre és això: com ho fas. Com s’explica la literatura segurament és un dels motius pels quals tinguem tants pocs adeptes a la literatura. I ara estic tirant pedres contra la meva pròpia teulada, però és molt important la manera com expliquem als nois la literatura a l’hora de fidelitzar aquests lectors o de vacunar-los contra la lectura. I un dels problemes que tenim a casa nostra és que tot sovint hi ha una època de felicitat relacionada amb el món de la ficció, que els nens troben en l’oralitat, en els contes... És a dir, la ficció és una part molt potent i molt important de les seves vides, però després això es trenca, moltes vegades, en el moment en què s’arriba a l’escola, on la lectura esdevé “obligatòria” en el pitjor sentit del terme.

-Per què?

-Probablement, perquè estem confonent els coneixements que han de tenir sobre determinades obres capitals amb el plaer de la lectura. Ja només queda la lectura associada a aquesta forma de l’obligatorietat. I això és un problema, no pas perquè no hi hagi de ser un determinat coneixement obligatori de determinades obres, sinó per com les expliquem. Jo vaig fer una prova fa uns anys, quan la meva filla feia P4 i vaig haver d’anar a la seva classe a explicar què és el que jo feia. Vaig explicar als nanos que jo explicava històries que havia llegit en els llibres i les explicava a uns alumnes que no eren petits com ells, sinó grans com els seus pares. I els vaig explicar el “Tristany i Isolda”; a la senyoreta els ulls li sortien de la testa, perquè va pensar si calia triar justament “Tristany i Isolda”. I, en canvi, ho vaig poder fer ajustant la història al tipus de públic que tenia davant i, escolta: va ser tot un èxit i encara avui ho recorden.

 

 "És impossible que a un adolescent no li interessi el Dràcula, per exemple; o que no pugui sentir-se a prop del que li passa al Gregor Samsa"

 

-Totes les històries són aptes?

-No sé si diria tant, però crec que és impossible que a un adolescent no li interessi el Dràcula, per exemple. És impossible que un adolescent no pugui sentir-se a prop del que li passa al Gregor Samsa, que un matí es troba transformat en un insecte monstruós, quan els adolescents tot sovint se senten incompresos perquè s’estan transformant, d’alguna manera. És a dir, és impossible que no hi hagi segons quines obres que atreguin el seu interès. El problema és que ells ja han fet un judici de valors previ i han pressuposat que tot allò que els relaciona amb els llibres no els interessa. Com si no anés amb ells...

-No saben que els interessa.

-Jo tinc una mena de tautologia molt primària i dic que les coses interessants interessen. El problema és que et donin l’oportunitat de fer-te veure que allò et pot interessar. I aquí, segurament, és on els docents hem de fer l’exercici de la seducció, perquè ells han de vèncer aquest prejudici que tenen. I per això és tan important la manera com entren les primeres vegades en les pàgines d’un llibre, perquè d’allò en dependrà que continuïn llegint. Quan un ja és lector, que comenci a llegir un llibre que no li agrada i el deixi no és greu; és una pràctica que pot arribar a ser fins i tot saludable. No tot allò que està en els llibres hem de pressuposar que és bo i que ens interessa. El que sí és important és que quan es comença s’asseguri molt el tret.

-Com aconseguim que l’hàbit de llegir esdevingui una afició?

-L’hàbit ha de ser-hi, perquè si no un no està entrenat a fer una cosa que presenta algun nivell de dificultat, fracassarà. La clau és saber trobar aquest equilibri quan estàs formant algú a fer una cosa, donar-li la dosi necessària d’atracció perquè aquella dificultat que trobarà en el trajecte li valgui la pena, la incorpori com un repte a superar. I aleshores l’hàbit es converteix en una afició que, inoculada a segons quins nivells, pot acabar tenint l’efecte d’un virus, però un virus que pot ser altament saludable i  molt útil, ja que llegir ens ajuda a pensar críticament i en una societat amb tant de “soroll” és més necessari que mai.

-A tu t’agrada col·locar la literatura en llocs on la gent no s’espera. Això funciona?

-Jo és un convenciment que tinc, perquè penso que la literatura té molt mala premsa per això que dèiem, no està prestigiada socialment. Sembla que a tot arreu parlar de llibres s’hagi de fer com amb calçador, una mica amb cotó-fluix, una mica que la gent no ho noti, perquè ja hi ha el prejudici que no serà interessant, que serà avorrit... I res més lluny de la realitat si se sap trobar aquesta manera. Aleshores, portar la literatura allà on no se l’espera ens permet ampliar lectors, ja que t’adreces a un públic que precisament no espera res de la literatura i que, per l’efecte sorpresa, pot pensar: ah, carai, aquí potser sí que hi ha alguna cosa interessant!

-Algun exemple?

-Jo ho he dut a terme de manera particular amb amics que a altes hores de la matinada t’escolten embadalits mentre parles d’Anna Karènina, per exemple... i des de 2013, al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes, miro de fer-ho de manera institucional, i té aquest efecte gratificant: que la gent s’adona que allà té un món per descobrir i que potser s’està perdent. Crec que és una manera efectiva d’obrir escenaris a aquesta gent i fer-ho de la mà d’altres interessos que ja té aquest futur possible nou lector. Institucionalment ens ha donat moltes sorpreses positives. En el programa Lletres i Salut, per exemple, era increïble la quantitat de gent vinculada a àmbits de la salut que venia per sentir a parlar de l’Alzheimer en els llibres, en la poesia; o del càncer i sortia dient que la xerrada havia estat il·luminadora, guaridora, esperançadora... Tothom conviu amb malalts que tenen aquestes malalties i els poetes o els escriptors de vegades ens permeten comprendre millor allò que nosaltres potser no tenim paraules per posar-hi, i aquesta és la gràcia de la literatura. I cicles d’aquesta naturalesa ens han obert finestres a nous lectors que potser a través d’una qüestió perifèrica del seu moment o del seu ara i aquí s’ha trobat amb la sorpresa que la literatura també els pot agradar i interessar.

 

 

"La gent que està a Facebook llegeix i escriu. Només fa això. Cada cop necessitem més de la lectura per a relacionar-nos amb el món"

 

-Tothom que llegeix el diari pot llegir també un poema?

-En principi sí, segons de quin tipus de poema es tracti; si és Guilhem de Peitieu és una mica més dubtós... Però és que quan parlem de lectura barregem moltes vegades. Els índexs de lectura, per exemple: diem que els índexs de lectura baixen, però no. Els índexs de lectura no baixen; depèn dels indicadors que estiguem mirant. Baixen les vendes de llibres? Sí. Baixen els préstecs de llibres a les biblioteques? Sí. Però, en canvi, creix el nombre d’activitats que, per exemple relacionats amb les xarxes socials, passen per la lectura o la descodificació de la lectura o la lectoescriptura. La gent que està a Facebook llegeix i escriu. Només fa això. Per tant, no baixen els índexs de lectura. Cada cop necessitem més de la lectura com a instrument per a relacionar-nos amb el món i descodificar-lo.

-Però Facebook no és literatura.

-No, és clar! Tot i que també n’hi podem trobar! I quan parlem de lectura, normalment parlem de lectura literària. I llavors què tenim? Baixa el nombre de persones que llegeixen el Tirant? Doncs segurament. Per això dic que de vegades confonem el que diem de la lectura. Però també tu ara has tret el tema de la poesia perquè és un altre dels gèneres que, a priori, sembla que siguin difícils i que algú pugui llegir el diari, però no pugui llegir un poema. I, evidentment, hi ha poesia molt transparent i hi ha poesia molt opaca o molt hermètica; però tothom que pot llegir el diari pot en principi llegir un poema. Una altra cosa és quin nivell d’utilització d’aquella lectura tindrà. A l’hora de descodificar una notícia, ho podrà fer en el diari i amb el poema possiblement es quedaria amb una lectura molt lineal, però aleshores potser podria veure-hi altres coses de la mà d’ajuts que li podrien fer més transparent la poesia. En principi, hauria de poder ser així.

-La poesia té mala premsa.

-Sí, és ben curiós perquè com dius té molt mala premsa i, en canvi, si mirem les activitats que més han crescut en els últims anys, són activitats relacionades amb la poesia; des de recitals a sopars literaris, a vetllades relacionades amb gastronomia, amb l’art, amb el món del vi, etc. Creix aquesta demanda d’activitats poètiques i, en canvi, sembla que la poesia sigui el gènere més minoritari perquè és considerat com el més difícil. S’han de trencar una mica aquestes associacions paradoxals que són estèrils.

 

 "Espriu va definir perfectament què és la poesia: allò qie no pot ser dit de cap altra manera i ens prepara per al silenci"

 

-Però la poesia és un luxe?

-La poesia és un luxe, segurament. En el sentit que no és necessària i ens parla de coses que potser no caldria que fossin dites; de les que no sentim que en tenim una necessitat, a priori. Però, en canvi, la poesia de vegades ens ajuda a capbussar-nos en la nostra pròpia realitat, a saber qui som nosaltres mateixos. A propòsit de la poesia, fa uns dies vaig estar a casa dels familiars de Ventura Ametller, un escriptor que en un moment determinat va enviar els seus poemes a Espriu i li va demanar l’opinió (i això és un perill!). I aleshores Espriu li parla dels seus poemes i, per extensió, de la poesia. I, a propòsit d’això que tu em comentaves, li diu: “recordi que la poesia és residual. És a dir, és allò que no es pot dir en prosa i que està al capdavall del camí; és la quinta essència d’una experiència o d’un dolor; és allò que està gairebé més enllà de les paraules i que prepara el nostre dret al silenci; és l’última i nua senzillesa; és un terrible combat per una conquesta tot sovint inabastable”.

-Una gran definició!

-Vaig quedar paradíssima i vaig demanar poder fer una fotografia d’aquesta carta de l’Espriu perquè defineix perfectament què és la poesia. Perquè no és necessària, és residual, és un luxe... I, en canvi, és allò que no pot ser dit de cap altra manera i ens prepara per al silenci. No pot ser dit d’altres maneres i ha de triar aquesta quinta essència de la formulació, que diu que ens prepara per al nostre dret al silenci. I vaig trobar que era una manera perfecta de resumir una cosa a la qual ell s’aferrava amb totes les forces i que, en canvi, pot semblar que sigui gratuïta. És la reivindicació que jo sempre faig d’aquesta necessària inutilitat de la literatura i de la poesia en particular. Perquè aparentment no la necessitem per res i, en canvi, ens cal molt. I ens cal en aquesta dimensió, que de vegades és un mirall i et permet veure coses de tu o conèixer coses de la humanitat. I, com diu Joan Margarit, de vegades és l’última defensa contra la intempèrie de la vida. Llavors, això et prepara d’alguna manera per alguna cosa? Doncs si t’ajuda a viure, ja és molt. Una poesia que t’acompanyi per la vida ja és molt. Per a entendre segons quins moments de la vida, segurament no hi ha altres coses que t’ajudin tan bé com la poesia.

-Potser el problema és que hi ha professors que expliquen literatura i no llegeixen poesia. Ens en podem refiar?

-Pobres professors... Sort en tenim d’ells, en molts casos! Això és molt personal. Jo crec que es veu la veritat que cadascú hi posa, en les coses. Hi pot haver gent que no li interessi gens la poesia i se n’allunyi completament. I, al capdavall, és ben legítim. Hi ha gent que només li interessa llegir narrativa i troba que la poesia no li aporta absolutament res. Jo crec que el problema a l’hora d’exercir el mestratge és que cal el rigor i cal la professionalitat. Aleshores, un mestre que ha d’explicar literatura, si m’apures, ha de ser igual si li agrada o no li agrada, ho ha de saber explicar amb professionalitat perquè l’alumne sí que ho rebi d’una manera profitosa.

 
 "Jo m’apassiono i intento que els meus alumnes també s’apassionin. Però imagino que això no se li pot demanar, per defecte, a un mestre"

 

-Només cal ser un bon professional?

-Clar, jo això només ho sé fer des de la passió. És a dir, jo m’apassiono i intento que els meus alumnes també s’apassionin. Però imagino que això no se li pot demanar, per defecte, a un mestre. Però sí que sigui capaç de fer de cadena de transmissió d’un saber. I que ho faci amb autoexigència i amb professionalitat. I aquí sí que hi ha el nivell d’exigència on socialment hem de fer tots una aposta més forta i on sembla que darrerament ens hem relaxat, diria que excessivament.

-Clàssics digitals són dos adjectius compatibles?

-Jo ho tinguin claríssim. A més, el terme digital és un adjectiu que crec que d’aquí un temps caurà. Quan va aparèixer el còdex, hi havia els pergamins i els rotlles, que després van caducar, perquè no proporcionaven el tipus de facilitat lectora que permetia el còdex. Són tecnologies. És cert que en aquest àmbit hi ha hagut molt poc moviment, perquè el més avançat que teníem era el llibre, que és una tecnologia molt sofisticada i molt bona. Però ara trobem que el món digital ens hi afegeix possibilitats que la tecnologia del paper no permet. Jo intento mirar-m’ho i així i parlar de continguts. M’interessa un llibre? Doncs depèn: de què és aquest llibre?

-Però un llibre és un llibre...

-Sí i jo he d’admetre que sóc bibliòfila i, per exemple, no puc practicar el bookcrossing, perquè els llibres els vull tots i els vull guardar. I, en tot cas, m’agrada regalar-los a algú, però no deixar-los abandonats en un banc. Em fa molta pena i no puc fer-ho. Perquè tinc encara un gran respecte per aquest objecte llibre. Però això és una forma de la bibliomania, si tu vols. Però un llibre, per si, no és positiu o negatiu, allò que conté és el que interessa. I jo m’ho miro així: des del punt de vista dels continguts. I penso: si jo puc tenir a l’I-pad T.S. Elliot, que es considera un renovador de la poesia moderna, per si vull llegir “The Waste Land”, hi tinc una aplicació de la mateixa editorial que publica l’obra en paper, que inclou totes les gravacions que va fer el propi Elliot; totes les fotografies dels elements referencials de “The Waste Land”, que és un poema llarg; puc saber les correccions que li va fer Ezra Pound, perquè puc veure l’original amb les marques d’edició; puc sentir un poeta com Seamus Heaney que admira aquest llibre i ens explica per què és tan important per a ell; puc sentir el Viggo Mortensen llegint-lo o veure la Fiona Shaw en una representació dramatitzada... Això ho puc tenir en un llibre en paper? No. Doncs per què he de renunciar-hi, si existeix?

 
"El llibre i la pantalla són dues maneres de llegir diferents, però no les veig incompatibles; al contrari, són com una retroalimentació"

 

-Però, per llegir, paper o pantalla?

-Jo sóc una lectora que traspassa suports i que llegeixo molt en paper i molt en digital. Però insisteixo que l’important és l’hàbit de llegir. Són maneres diferents de llegir. El digital et permet fer cerques a l’interior del text, mentre que en el paper és tu qui ha de fer marques o els teus ulls que han de recordar segons quines coses. Per tant, no ho veig com incompatible o com dos mons oposats; al contrari, són com una retroalimentació. Per a llibres als quals no hi voldré tornar, m’és molt més còmode llegir-los només en digital i no haver d’acumular obres. I, en canvi, puc tenir quinze edicions diferents de “Madame Bovary”, perquè de vegades són les notes, de vegades són les il·lustracions... I això és el plaer de gaudir de l’objecte llibre.

-A tu el llegir t’ha fet perdre l’escriure? Tens el cuquet?

-Jo llegeixo molt més que no pas escric tot i que he escrit força. He escrit assaig i m’hi sento molt còmode, perquè no deixa de ser una forma d’allò mateix que faig professionalment, que és l’explicació de la literatura, d’allò que llegeixo. Però potser sí que la ficció, en algun moment, quan tingui temps, sí que em vindria de gust endinsar-m’hi. Però amb molt de respecte. És que, saps què passa, que gairebé no goso. Potser perquè estic sempre treballant amb els grans escriptors i parlant de les seves obres, sento molt de respecte per aquesta paraula, per la paraula escriptor, de manera que no em sento còmode quan me l’atribueixen a mi. Jo sóc professora de literatura o, ara mateix, directora de la Institució, però no em sento una escriptora. Sí, és cert, tinc més d’una quinzena de llibres publicats, però és massa el valor que jo dono a la feina que fan els escriptors per poder-me atribuir jo el terme d’escriptora.

-Acabem: també creus, com Borges, que el paradís és una biblioteca?

-Sense cap mena de dubte. No tinc cap ganes de comprovar-ho ràpidament perquè espero donar força més guerra, però jo crec tant en la literatura i he llegit tant a Borges, que només em puc imaginar la biblioteca com el paradís i el paradís com una biblioteca. Ep, però amb temps, amb molt de temps per poder llegir, que això és el que suposo que tindrem quan ens morim. Imagino l’eternitat com una gran sala de lectura amb una biblioteca immensa. És la millor manera d’imaginar-m’ho i, qui sap, potser això m’ajudi en el moment del traspàs. ;-)

 

1 Comentaris

a

alice

comentario

12 d'abril 2016.10:07h

Respondre

hola a totes i a tots ells I només per compartir la meva alegria amb vosaltres, els qui esteu en el malestar que estan a la recerca d’un préstec i que el banc has de rebutjar amb el seu alt... Llegir més percentatge. si avui dia em vaig trobar el ratolí és gràcies a la sra Alexia MONGNESS aquesta senyora em fan un préstec de 26000€ amb un percentatge del 4% per any. així que per a aquells que estan en necessitat de préstec a contactar amb ells per prendre avantatge de la seva generositat, la seva adreça de correu electrònic: alexia.mongo9@gmail.com. gràcies per el contacte. i bona sort

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.