Otis Ferrer. Medionenc vivint a Igualada. Ha estat professor d'institut molts anys. Amant de moltes expressions artístiques, especialment la música (“en directe millor”), però també de l'horticultura,  de la bicicleta...

Quan en Toni em proposà aquesta col·laboració, en el mateix instant  em va venir al cap un film. No sé quins van ser els mecanismes mentals que se'm van activar, però, com que l'elecció m'era extremadament difícil,  he decidit fer cas a aquella primera impressió i parlar-vos d'aquella pel·lícula.

Es tracte de Camelot, adaptació cinematogràfica, que Joshua Logan va dirigir el 1967, d'un musical homònim que s'havia estrenat a Broadway set anys abans, i que a la vegada s'havia basat en la novel·la de T.H. White sobre la llegenda del Rei Artús i el cavallers de la taula rodona. Calculo que al cinema del meu poble es deuria projectar cap a finals del 68 o principis del 69, per tant jo deuria tenir 14 o 15 anys. En principi la pel·lícula no tenia uns ingredients que poguessin captivar-me, ni els musicals ni les llegendes i mites formaven part dels meus temes preferits, però ho va fer. Les gestes i els mals de caps polítics que el rei Artús i els seus cavallers poguessin tenir era només l'embolcall del tema argumental principal que no era altre – si més no, això és el que recordo- que el del triangle amorós que es va crear entre  Artús (Richard Harris), Ginebra (Vanessa Redgrave) i Lancelot (Franco Nero). La manera delicada, musical i poètica com el director i els actors van tractar aquesta confrontació entre lleialtats, passions, infidelitats, afectes...  va deixar un rastre en el record d'un adolescent de finals dels 60.

És una pel·lícula que no he tornat a veure mai més, la memòria que en guardo és d'aquell primer visionat i m'està bé mantenir-la d'aquesta manera. No us passa a vegades?

Aquest escrit més que una recomanació a visionar Camelot és un exercici i una constatació del poder  de remembrança  del cinema.