Divendres, 28/6/2019
948 lectures

«Deia: estic redreçant el destí.»

Homes imprudentment poètics de l’escriptor d’Angola Valter Hugo Mae és una faula inspirada en el Japó d’època feudal, publicada el 2018 per Rata-.

Narra la història -a voltes inconnexa, a voltes ben realista- de dos veïns del llogaret més proper a la falda del mont Fuji, al costat del Bosc dels Suïcides.

L’Itaro i el Saburo són dos artesans que malviuen com poden de la seva artesania: l’un fa ventalls pintats i l’altre és terrissaire. I s’odien profundament i de manera inexplicable. Però aquest odi inexplicable serveix a l’autor per mostrar poèticament la incompatibilitat de dues maneres de fer front a la por de viure; les quals es corresponen a cadascun dels “homes imprudentment poètics” que protagonitzen la història.

Se’ns transporta a un món meitat poètic, meitat fantasmagòric, on se’ns parla de convivència difícil, de por, de costums ancestrals, de samurais i els seus sabres, i també de natura i de la bellesa de les coses més senzilles.

Valter Hugo Mae

 

Valter Hugo Mae diu que no li agrada parlar de la normalitat i la seva aposta és submergir el lector en una paràbola que reflecteix una cosa única. Estranya i bella alhora. Així s’inicia la narració, tot presentant l’artesà:

«Quan l’Itaro va atrapar un escarabat volador i el va esclafar a cops, fins que el seu cos mínim va ser tan sols una taca damunt la fusta del terra, era alguna cosa més que un escarabat volador el que volia matar. L’Itaro volia matar una idea.

I així se’ns presenta el veí terrissaire:

«Feia molt de temps que el terrissaire havia començat a plantar flors al límit de la muntanya. Unes cent passes de jardí sota les tofes dels primers arbres, un esclat de colors i de perfums que contrastava amb la rudesa que les coses salvatges podien arribar a contenir. Acusat perquè dipositava esperances en unes belleses de les quals la natura havia prescindit, (...). Vivien enfront del sagrat laberint salvatge, de la immensa elevació que els sobrevolava espiant-los, sens dubte atenta a les iniquitats de cada dia i a la pobresa dels homes.»

El Bosc del suïcides és un teló de fons tètric i alhora bell, que recorda immediatament “el bosc dels penjats” de la Rodoreda a La mort i la primavera. El dos paratges coincideixen en la poètica amb què són narrats. Tot i que Valter Hugo Mao vesteix els suïcides d’una dignitat i una honorabilitat que els allibera de la càrrega negativa que sempre se’ls ha donat dins el món cristià occidental.

 

«Els honorables suïcides. Els suïcides lligaven les cordes als primers arbres i s’endinsaven en el bosc intuïtiu. La saviesa del caos els guiaria en la meditació més profunda i decisiva.

Els qui volien morir hi arribaven com persones l’interior de les quals s’estigués transformant. (...) Es deia que alguns dels suïcides s’havien desdit de la mort amb la simple contemplació d’un jardí com aquell. No estava pas demostrat. Però hi havia la idea que davant la bellesa de les flors no eren tan sols les bèsties les que s’amansien, sinó que també les persones veien minvar les seves tristeses. Això sí que estava demostrat.»

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.