Dimecres, 3/5/2017
2700 lectures

Bon viatge Joan!

Cerimònia de Comiat de Joan Torras Compte (16 d'abril 2017)

 

Dia 6 d’abril de 2017, casa del Joan i la Marta

 

  • Joan, com estàs?
  • Bé?
  • Ben fotut
  • Estàs tranquil?

 

Sé del cert que el Joan se n’ha anat tranquil. Ho sé perquè m’ho va dir, i perquè ho vaig veure. Fa pocs dies vaig poder veure un gest que m’ho confirma. Jo conec al Joan des de fa poc, des que va entrar en política l’any 2003. Jo treballo a la ràdio, i aquí va començar la nostra relació. Quan el 2015 va deixar de ser regidor el vaig incorporar a les tertúlies dels dimecres de l’Igualada Capital. Després d’estar unes setmanes ingressat a l’Hospital, el Joan decideix tornar a les tertúlies. Parlo de fa només unes setmanes. En la darrera tertúlia va coincidir amb una persona.... amb aquesta persona havien estat durant molts anys rivals polítics. Se les havien dit de l’alçada d’un campanar, havien protagonitzat debats durs, agres... havien estat implacables l’un amb l’altre, sense pietat. Eren posicions, plantejaments irreconciliables.... no es donaven ni un bri d’aire, de respir. Doncs aquell dia el Joan ja estava a l’estudi i la tertúlia ja estava en marxa... aquesta persona va arribar un o dos minuts tard. I amb la tertúlia ja encetada va entrar a l’estudi. No es van dir ni bon dia. Es van aixecar i es van abraçar... una estona llarga. Un segon, dos, tres, quatre, cinc...sis. Era una abraçada llarga, però sobretot era sincera. Quina sensació tant bèstia.... tot el passat quedava així de petit... així d’insignificant, imperceptible, minúscul. Que fort. Quina lliçó de vida... allò que ens sembla tant important en el dia a dia, i que discutim amb totes les nostres forces, la vida ens demostra que hi ha moments immensament més grans, que estan per sobre de tot. D’aquesta abraçada en vaig parlar amb el Joan. I sabeu que em va dir? Em va dir; no puc explicar, no tinc paraules per poder explicar aquella abraçada. Estic convençut que el Joan, com aquesta, en va fer moltes d’abraçades.

El Joan aprenia de tothom qui tenia al costat. En els darrers anys em parlava dels companys de govern i jo pensava; n’està enamorat. .....i ell em deia: no t’equivoquis. També discutim i ens enfadem. El Joan, de tots en sabia trobar les seves virtuts. I de tots tenia clar que havia de prendre bona nota d’aquelles virtuts; Això del Marc, això de l’Imma (molt de l’Imma), això de l’Àngels, això del Jordi, això del Josep, això del Joan, del Fermí, de la Rosa... de tots. Dels companys de partit... dels companys d’oposició.

El Joan era un tio íntegre. Més d’una vegada en les entrevistes que fèiem em deia, públicament ehhh; aquí m’he equivocat. Això no ho hem fet bé. Ho hem de fer millor. I jo li deia: si dius això, l’oposició se’t tirarà a sobre. I ell em deia; és com ho sento. Què he de fer? Veure que m’he equivocat i no reconèixer que es pot fer millor? Llavors, en comptes d’un error, en cometria dos. El Joan era treballador incansable, amb la capacitat de posar per davant els interessos dels altres per davant dels propis.

 

  • Joan, Tens por?
  • No
  • Pateixes per alguna cosa?
  • Per mi no. Pateixo pels que es queden. Jo ja no hi seré, i qui es queda són ells.
  • Què vols que faci el dia del teu comiat? Què el dic a la gent que vingui?
  • Fes el que tu creguis que has de fer. Sé que ho faràs bé... (se li escapa un somriure, em mira i em diu) : Total, jo ja no ho veuré.
  • Collons Joan!!! .... vols que ho fem abans, i així vens tu?
  • (Fa una pausa.... infla els pulmons, i esclata a riure. Riem tots dos)
  • Joan, com em pots parlar amb aquesta serenor?
  • Què no ho veus? (i assenyala la Marta) Mira’t la Marta. Com vols que no ho faci.

Ell em deia; mira... quan em vaig presentar per primera vegada a les eleccions municipals va ser una decisió dels 4. La Marta, els meus fills i jo. Havíem de ser tots quatre qui prenguéssim aquella decisió.  Doncs amb l’acte d’avui farem el mateix; serem tots 4 qui decidirem com serà.

  • Val, d’acord. Quan els tingui allà davant... Què vols que els digui? Quin és el missatge que vols que els faci arribar de part teva? Digue’ls això:

 

 

  • Marxo amb un Sentiment de gratitud a la vida que he tingut.

 

  • Declaro el meu amor a la família, els amics, la ciutat i el país.

 

  • He tingut molta sort de la companya que he tingut, en qui sempre he confiat i que sempre ha estat al meu costat, fins al final. Un gran amor.

 

 

  • He tingut els grans tresors: els fills, el Marc i la Clara. Després s'han afegit dos fills més: La Jèssica i el Vladimir.

 

  • El néts: Nil, Sira, Roc i Guerau. N'hauré pogut gaudir poc, però han estat una gran alegria.

 

  • He tingut el gran regal d'haver accedit a un dels honors més grans; ser elegit pels teus conciutadans per representar-los políticament.

 

  • Gràcies a tothom i si he ofès a algú que em perdoni. Adéu... en pau i sense recança.

 

Joan

 

Aquell 6 d'abril, la Marta em va dir; ja sé que el que et demanem és un “marrón”. I els vaig dir; NO. No podré dir que és un plaer presentar la cerimònia de comiat del Joan... però si que puc dir que per a mi és un honor. És un regal que m’ha fet el Joan... el regal no és ser avui aquí davant aquest micro... el regal és el gest de confiança.

Gràcies, gràcies, gràcies. Bon viatge Joan!

2 Comentaris

R

Ramon Verges Vidal

Igualada

3 de maig 2017.12:22h

Respondre

Quina lliço de vida l’actitud del Joan Torras, es admirable.

j

josep mª verges prat

Igualada

3 de maig 2017.10:07h

Respondre

Xavi , al seu nivell, alt molt alt, moltes gracies!.
No amb cal i no mi cabria dir res mes.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.