Dilluns, 18/7/2016
1441 lectures

Com ens veuen a Igualada

El primer cap de setmana de juliol ens van visitar dos bons amics de Florència; la Sofi, el Leonardo i el seu fill Michelangiolo. Ell té una empresa familiar que es dedica a fabricar sivelles, anelles i joieria per empreses com Gucci. De fet, feia molts anys que treballaven per Dolce&Gabbana, i des de fa un parell d’anys ho han començat a fer per Gucci. Ella és arquitecta, i de manera indirecta, en el seu lloc de treball, ja havia sentit a parlar d’Igualada per la seva tradició en el sector adober i del tèxtil.

Ells han estat dues vegades per Igualada. Pel que m’expliquen, però també per les seves reaccions, intueixo que la ciutat els agrada. Quan vénen a Igualada no m’atreveixo a explicar-los moltes coses sobre l’arquitectura de la ciutat, potser perquè penso, segurament és un error, que no ens podem comparar amb Florència. Una de les coses que els va sorprendre més d’Igualada és com la gent ocupa els carrers, surt, passeja, i aprofita per fer-la petar amb la gent que et vas trobant pel centre d’Igualada. Els sorprèn com en una ciutat de 40.000 habitants hi ha una vocació molt similar a la d’un poble; la gent es coneix molt, parla, es saluda. Vaja, que van notar allò tant típic d’Igualada; quan et trobes coneguts pel carrer costa avançar i anar per feina. La trobada de gegants (los muñecos grandes), els Moixiganguers, el Vadefoodies i l’entorn del Museu, va ajudar a veure els carrers amb força gent circulant amunt i avall. Els va sorprendre l’arquitectura del Rec, i es mostraven embadalits davant les façanes d’antigues fàbriques del Rec fixant-se amb els petits detalls. La plaça de l’Ajuntament els meravella, i tot passejant per la Rambla em van fer veure algunes façanes precioses que jo ni m’hi havia fixat.

Menció a part pels castells. Els va xocar i impressionar. És cert, però, que la Diada de Cal Tabola no va ser una bona jornada pels d’Igualada, però tampoc pels Castellers de Lleida. La caiguda dels de Lleida els va encongir el cor, però els va agradar com alguns membres de la colla d’Igualada (gràcies Jordi Códol) s’apropaven per explicar-los el que havia passat i comentar-los que no era un fet habitual. Es van quedar més tranquils quan van saber que malgrat la caiguda, molt lletja, les conseqüències eren contusions i un gran ensurt. Van entendre, però, que per fer castells cal el compromís de grans i petits, que un de sol no assoleix cap objectiu, i que només la colla, del primer a l’últim, aconseguirà fer el cim. 

Altres articles de Xavi Dàvila Solé

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.