Dimecres, 28/1/2015
640 lectures

Avalant poders a Can Barça

Avui quelcom light.

Recentment Bartomeu, Barto per als amics, va anunciar que convocarà eleccions a Can Barça aquest any. No hi havia una altra sortida després del desenllaç de molts dels embolics en què s’ha anat ficant aquesta junta. La sanció de la FIFA (avalada pel TAS) d'un any sense fitxar a causa de l’incompliment per part del club de la norma de fitxatges de menors. Les mentides sobre el cost de Neymar amb el tema (greu) associat d'hisenda que ha portat  que per primera vegada en la seva història el club estigui imputat. La derrota als tribunals (derrota compartida amb Laporta, que també va perdre) pels comptes de l'anterior directiva, el fitxatge d'un jugador sancionat durant 4 mesos per la FIFA i un altre lesionat – a alt cost- indefinidament, els nens petits que Rosell no volia veure morir al Camp Nou, l’omnipresent Qatar i la seva idea del que són els Drets Humans... i un llarg etc.

Però entrant en el tema, ara comença el vall de candidats, entre els quals el propi Bartu que segurament partirà amb l'avantatge de no haver d’avalar el pressupost. I és que el tema dels avals és clau pel que fa a la salut democràtica del FC Barcelona: la necessitat que els candidats prevegin un aval pel 15% d’un pressupost que ronda els 500 milions d'euros. Això limita, clarament, la capacitat de presentar una candidatura a les eleccions del FC Barcelona a les elits o bé a patrocinats per empreses amb interessos particulars. El Barça és un club democràtic, sí, però amb una democràcia molt limitada en la qual els socis només poden triar quin tipus de ric vol que dirigeixi el seu club, sense reflectir l'estructura socialment diversa del club.

L’obligació d’avalar que tenen les directives dels clubs de futbol que participen a les competicions professionals prové de la llei 10/1990 i del Reial Decret 1251/1999, en què s’obliga la majoria de clubs espanyols de 1a i 2a divisió a transformar-se en Societats Anònimes esportives (SAD), suposadament, com a solució per a acabar amb el gran deute econòmic que acumulaven. Vint anys desprès, el deute és molt major, de manera que la liquidació de la democràcia en aquells clubs ha anat acompanyada de l’empitjorament de la seva salut econòmica. Com a excepció a la norma, quatre clubs no es transformaven en SAD, donat que estaven econòmicament sanejats i per no muntar un "pollo": R. Madrid, FC. Barcelona, CA. Osasuna i l’Athletic Club.

Però tornem a les eleccions del Barça.
Resulta que Rosell va modificar els estatuts per tal de garantir una certa bona gestió econòmica del club fos quina fos la directiva que el gestionés. Es va introduir un nou articulat pel qual “una directiva no podrà tancar un exercici amb pèrdues. Si ho fa, però, tindrà els dos exercicis posteriors per recuperar les pèrdues. En cas que no s'acabin recuperant els diners perduts, la junta directiva haurà de dimitir i convocar eleccions”.

Davant d’aquests canvis, cal que se segueixi limitant la democràcia amb la necessitat d'avalar? No està el club prou protegit ja via estatuts? No seria millor via democràcia, exigir més transparència i més participació en els assumptes del club per tal de fiscalitzar, des de la base, els seus comptes? No convindria iniciar un debat legal per  modificar les lleis que obliguen als clubs a avalar per poder gaudir de més democràcia, que és el veritable mecanisme de control, especialment davant del fracàs de les SAD?

Perquè l’altra alternativa, és la que ha emprès el R. Madrid, en què la modificació dels estatuts ha portat a limitar encara més qui opta a la presidència del club (“el 15% només pot ser avalat amb el patrimoni personal, i l’antiguitat mínima de soci haurà de ser de 20 anys”), segurament reduint les opcions a una o dues persones. Amb tot, és sabut que als negocis globals (com és el futbol) els incomoda la democràcia. No per casualitat fa temps que planeja l'ombra de la Comissió Europea, amenaçant de transformació en SAD a clubs com Barça i Madrid.

Però que l’experiència del les SAD ens serveixi com a moralina, ja que es tracta d'un cas pràctic en què menys democràcia s’ha traduït en menys riquesa.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.