Dimecres, 24/6/2015
437 lectures

Sostenibilitat i creixement

Canvi climàtic, escassetat energètica, conflictes per l’abastament d’aigua, matèries primeres que s’esgoten, crisis alimentàries... tots són reptes que haurà d’afrontar la humanitat, sinó els hauria d’estar abordant ja. La terra genera uns recursos anualment que són limitats i que cada cop estan més sobre explotats.

Davant d’això i al llarg dels darrers 50 anys, han anat apareixent conceptes com el de desenvolupament sostenible, definit a l’informe Brundtland com aquell que “empra els recursos naturals sense comprometre les necessitats pel desenvolupament de la població futura”. Aquesta idea va quedar plasmada a la conferència de Rio’92, donat el tret de sortida a les famoses Agendes 21. En posteriors conferències de seguiment s’ha evidenciat que tots els paràmetres que es volia millorar amb les Agendes 21 (com la lluita contra el canvi climàtic, la desigualtat i la pobresa, la biodiversitat...), de fet, havien empitjorat.

La crítica al concepte de desenvolupament sostenible apunta a la seva plena incorporació a la retòrica de la maquinària del creixement econòmic a partir d’estratègies “d’eficiència” en l’ús de recursos amb la finalitat de que la maquinària expansiva es mantingui operativa en els mateixos termes inicials. Apareixen etiquetes com “economia verda”, que intenta incorporar noves tecnologies per fer més eficient l’ús d’energia i recursos per unitat de PIB produït. També s’incorpora de ple la idea de “reciclatge” de matèries i productes en un entorn d’escassetat de matèries primeres (metalls, etc.), que, com el petroli o el carbó, també viuen el seu peak particular. Amb tot, la vocació política transformadora inicial del desenvolupament sostenible va mutant en un conjunt de solucions tècniques que esdevenen un element més del mercat i s’incorporen al procés productiu buscant garantir que aquest pugui seguir fent essencialment el mateix que feia abans de tornar-se verd: creixement i expansió.

Veiem doncs, com en els darrers anys, malgrat es pugui guanyar eficiència, la despesa energètica i material creix a mesura que ho fa el PIB. De fet, durant el segle XX, la població s’ha multiplicat per 4, l’activitat econòmica per 17 i el consum energètic per 13.

*Necessitat de mercaderies i PIB a Espanya, 1996 a 2004, a Cristóbal Gómez y Emilio Luque, 2004. Medio Ambiente y Sociedad, Editorial: UNED, Madrid

*Variació a la intensitat en l’ús de materials i PIB mundial entre 1970 y 2000 (1970=100), a Luque 2004, Medio Ambiente y Sociedad, a GARCÍA, Ernest (2004), Medio ambiente y sociedad: la civilización industrial y los límites del planeta, Madrid: Alianza Editorial

 

Cal considerar també la sempre present paradoxa de Jevons per la que una millora tecnològica comporta un increment de la despesa energètica agregada. Per exemple, algunes de les pràctiques proposades sota el paraigües de la Smart City, com les que intenten millorar l’eficiència en l’aparcament dels vehicles privats (per a gastar menys combustible al aparcar perquè ens evita donar voltes i voltes amb el cotxe), segurament farà que cada conductor emeti menys CO2. Però potser un major nombre de persones decidirà agafar el cotxe si creu que li costarà menys aparcar. El resultat podria ser un increment de l’emissió de CO2 agregada tot i que a priori l’emissió per cada cotxe pogués ser menor.

Crítics com R. Peet (1), expliquen que de fet, la problemàtica ambiental és inseparable del mode de producció, que a més, es veu accelerada per la financiarització de la economia.

En primer lloc, ens diu Peet, cal considerar la relació directament proporcional entre la taxa de beneficis i el risc assumit, en que més risc és igual a més benefici potencial. En primera instància risc fa referència al perill de perdre la inversió però que en segona instància suposa un risc també social (tots hem vist les repercussions socials de l’esclat d’una bombolla) i ambiental.

Un bon exemple de la relació entre risc i catàstrofe ambiental és el Fràquing, una solució tècnica que pretenia combatre la escassetat energètica. Segons el físic Antonio Turiel, el fràquing és sobretot un producte financer que no té rendiments econòmics per si mateix com a operació industrial-extractiva, sinó com a operació financera especulativa. En el Fràquing,  risc financer  (amb important pèrdues a les empreses inversores) i ambiental han anat de la mà.

En segon lloc, alguns autors com Fernandez Duran (2) apunten al paper que juga el “deute” com a motor de la crisi ambiental. Les inversions es recolzen cada vegada més en el crèdit, tant en l’esfera de la empresa com en la domèstica i del consum. Aquest deute necessita de l’expansió econòmica (creixement de PIB) ja que és el propi creixement qui en darrera instància permet el retorn del deute. O Schnaiberg (3), que ens ofereix una explicació sobre la crisi ecològica a partir de l’existència d’una “lògica econòmica i social que arrossega a tots els participants d’aquest sistema a extreure sempre més recursos naturals i a emetre més residus”, l’anomenada treadmill of production que mai s’atura.

Vista aquesta breu i poc escrupolosa diagnosi, mala peça al teler, perquè de moment no sembla que es pugui créixer sense aprofundir en el deute ecològic. Les solucions però, un altre dia.

 

Referències:

(1) Peet, R., 2012. Crisis financiera y catástrofe ambiental, a: Benach, N. Geografía contra el neoliberalismo. Editorial Icaria, Barcelona

(2) Fernandez Duran, 2011. La quiebra del capitalismo Global: 2000-2030. Editorial Virus, Barcelona

(3) Schnaiberg, 1980. The Environment: From Surplus to Scarcity, Oxford University Pres

*Imatge princiopal, font.

Nota: 

* Aquest text és una adaptació d'aquest article.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.