Dijous, 15/12/2016
1058 lectures

Com es fa una Vegueria?

Darrerament s’han publicat alguns articles i opinions sobre la futura organització territorial de Catalunya en Vegueries. També fa poc, el 28 de juliol de 2016 el parlament de Catalunya va aprovar l’inici de la tramitació de la modificació de la Llei de Vegueries per tal de modificar els límits de la vegueria de La Catalunya Central i de la Regió Metropolitana i incloure la del Penedès que, com és sabut, inclourà la comarca de l’Anoia (excepte l’Alta Segarra o Alta Anoia que segurament constituirà una nova comarca al marge de l’Anoia i inscrita a la Catalunya Central).

Sobre aquest debat, cal aclarir que una cosa és una vegueria per a l’organització territorial: és a dir i per entendre’ns, com el mapa de Catalunya es reparteix en municipis, comarques, vegueries, etc. per a l’administració del territori). I una cosa diferent serien els àmbits de planificació territorial, que fa referència a l’urbanisme i l'ordenació del territori: és a dir, el disseny i localització dels nous creixements urbans, les infraestructures de mobilitat, la protecció dels espais oberts, etc. La tendència és que els dos tipus de mapa tendeixin a confluir ja que els dos, haurien de ser un reflex de les dinàmiques territorials, la mobilitat, etc.

Però, com es fa una vegueria? Com s’estableixen els límits? Quins municipis s’inclou en una regió i quins no? Quin estudis o metodologies ajuden a decidir una frontera regional administrativa, que en darrera instància, sempre implica una decisió política?

La paraula vegueria fa referència a una organització administrativa medieval que tenia a veure amb el poder del rei. Segons explica Flocell Sabaté i Cucurull al seu excel·lent llibre “El territori de la Catalunya medieval”, el rei estableix les vegueries com a espai geogràfic administratiu que li permet consolidar el seu poder territorial. I ho fa a partir de la xarxa de ciutats (i la seva rodalia) sota jurisdicció reial. Això ho fa en un context en què els reis no tenen jurisdicció plena a tot el territori ja que les ciutats tendeixen a estar sota domini de la corona mentre que molts altres espais menys urbans són de jurisdicció baronial. Però els mapes de vegueries abastaven tot el territori, incloent també zones sota jurisdicció baronial, malgrat la corona respectava plenament els drets baronials. Apunta Flocell que el mapa per si sol ja servia per tenir una representació visual del poder reial. La vegueria per tant, és una institució administrativa monàrquica d’origen medieval. I en general, es fa coincidir una vegueria amb la regió sobre la qual una ciutat exerceix la seva influència. Explica Flocell que hi havia vegueries grans quan aquestes inclouen grans extensions territorials sota jurisdicció baronial, com per exemple la cerverina.

No cal dir, que tindria poc sentit justificar un mapa de vegueries per al segle XXI a partir del mapa medieval, ja que actualment ni ens desplacem a Cavall, ni un rei ha de lidiar amb el poder feudal, tot i que per tradició es pugui adoptar el nom de vegueria (i no províncies) a la divisió administrativa regional de Catalunya. Recordem que les vegueries sempre s’han pensat per ser els espais de cooperació intermunicipal (un ens local com són ara les diputacions) i també com a espais per a la descentralització de la generalitat de Catalunya.

Situats ja en època moderna, un dels exemple més coneguts sobre l’establiment de fronteres regionals és el predecessor del mapa comarcal actual: La divisió territorial republicana. Aquesta es va encarregar a una “Ponència d'Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya” en la qual destacaven els geògrafs Pau Vila i Josep Iglesias, i l’historiador Antoni Rovira i Virgili. La seva metodologia principal es basava en un petit qüestionari que es va fer arribar als ajuntaments, en el qual es preguntava:

  1. A quina comarca penseu que pertany el vostre poble?
  2. A quin indret aneu principalment a mercat?
  3. Aneu també a algun altre mercat?

A partir de les tendències dibuixades amb les respostes del qüestionari es va fer una proposta de demarcacions o comarques. La ponència va fer les seves propostes d’organització territorial pensant a obtenir unes demarcacions per a l’administració del territori i la provisió de serveis, i ràpidament es va descartar que la divisió territorial hagués de servir per  conèixer les “comarques naturals” de Catalunya, considerant que aquesta mena de treballs corresponia més a l' acadèmia. Per això parlaven més de demarcacions que de comarques. 

El llibre de Jesus Burbueño “Història de la divisió comarcal” explica també com un dels principals punts de discussió que hi havia a la ponència era sobre si fer moltes comarques petites o bé poques comarques grosses. El tema de fons era que un mapa excessivament fragmentat podria multiplicar la despesa pública i minvar l’eficàcia en l’administració de serveis. També, es considerava que si les demarcacions o comarques que es dibuixaven havien de descentralizar la Generalitat, un mapa fet de petit bocins no ajudaria a aquest fi ja que petites demarcacions no podrien assumir gaires competències. Cal dir que avui dia aquesta proclama està vigent ja que les nombroses comarques actuals mai han pogut assumir gaire pes polític ni administratiu.

Però un mapa amb menys comarques de major tamany suposava un repte pel que fa a la representativitat de la població amb l’espai comarcal, ja que a major mida més dificultat d'identificació amb el sentiment popular, ja que petits territoris amb sentiment popular de comarca podien quedar inclosos dins d' altres demarcacions. A més, un mapa poc fragmentat implica menys capitals, i potser menys campanars complaguts.

La proposta inicial de Pau Vila era un mapa amb 28 comarques, poques comarques però més extenses. Una altra tesi dins la Ponència era la de Rovira i Virgili, que defensava un mapa amb més comarques i més petites però agrupades en un nivell regional intermedi entre la comarca i la Generalitat, les vegueries. Aquesta idea és la que finalment es va imposar, després de llargs debats tant tècnics com politics.

Un altre exemple de metodologia per a l'establiment de regions el trobem en l’establiment dels àmbits funcionals dins del Pla General Territorial de Catalunya (PGTC). Un àmbit funcional territorial (AFT) és un conjunt de comarques que el PGTC va agrupar segons les seves característiques territorials, principalment pel que fa a les relacions funcionals. En el mapa present en la memòria del PGTC es veu com les regions (inicialment eren 6 ja que no s’havia considerat l’Alt Pirineu) que deriven de l’estudi de les relacions funcionals en el territori, és a dir, de l’estudi de la mobilitat obligada entre capitals de comarca i municipis amb més de 5.000 habitats.

Veiem doncs com les regions es construeixen també a partir de l’anàlisi d’una dinàmica territorial. Aquest aspecte és interessant ja que en ordenar aquestes regions, es busca com articular-les sense haver de forçar en excés determinades realitats territorials, donada la seva dinàmica preexistent. Cal destacar però el cas de la Conca d’Òdena o de la Plana de Vic, que en el mapa mostren relacions funcionals amb la Regió Metropolitana de Barcelona i no tant clarament entre ells o amb el Pla de Bages. En el cas de la Conca d’Òdena, tampoc presenta, segons el mapa, relacions destacades amb Vilafranca del Penedès. Aquests àmbits funcionals posteriorment són objecte de Plans Territorials Parcials (PTP).

De fet, els àmbits funcionals territorials són, en part, l'embrió de l'actual projecte de vegueries. No obstant, no recordo que per a la modificació del mapa de vegueries pel qual es va incloure l'Anoia dins del Penedès s’hagi fet cap estudi per conèixer les dinàmiques territorials entre aquests dos àmbits. En aquest sentit, és bo recordar que un dels principis de la Ponència, de la qual Pau Vila i Rovira i Virgili  formaven part, era establir unes demarcacions en les quals un ciutadà pogués anar i venir en un dia de la capital. Eren els anys 30 del segle passat. Això, actualment no tindria sentit ja que en un dia es pot travessar tot Catalunya de fet. Però la idea de la Ponència era fer unes demarcacions el màxim de còmodes per a l'ús ciutadà. També per això, el PGTC va estudiar la mobilitat de la població sobre el territori per  dibuixar les regions. Seria interessant incloure l'Anoia a una vegueria on resulti còmode estar. L'equivalent actual a “anar i tornar en un dia” seria que si t’has passat el dia treballant o estudiant a una ciutat i has de fer alguna gestió amb la administració, que la puguis fer a aquella mateixa ciutat o alguna que et quedi de camí.

En aquest sentit, un bon exercici seria preguntar-se com de còmode per als anoiencs seria pertànyer a la vegueria de Barcelona, la de la Catalunya Central o la del Penedès, ja que no crec que es faci mai cap estudi al respecte que ajudi als politics a prendre la decisió, que per altra banda, sembla que ja està presa.

1 Comentaris

E

Eric

Capellades

19 de desembre 2016.23:50h

Respondre

Quan es va redactar el PTGC no existia pas l’Eix Diagonal, per exemple. A més, l’Anoia està situada de tal manera que no queda ni a prop ni lluny de res. Així que unir-se amb capitals... Llegir més semblants però complementàries (com Vilafranca, Vilanova i el Vendrell) no sembla pas una mala idea.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.