Diumenge, 17/3/2013
388 lectures

La por és un sentiment primari, també ho són l'alegria, la ràbia, i la tristesa. La por és l'emoció associada a la sensació de perill, i activa un complicat sistema hormonal. Els ulls veuen que un cotxe s’acosta ràpidament mentre creuem un pas de vianants; les orelles senten la frenada d'un cotxe que ve per darrere; el nas olora el fum; la llengua percep un gust estrany... Tota aquesta informació arriba al cervell i posa en marxa el procés hormonal: S'activa l’hipotàlem, la hipòfisi, donant informació a les glàndules suprarenals perquè segreguin l’adrenalina necessària per reaccionar en mil·lèsimes de segon davant del perill.

Però què passa quan el perill no és real sinó imaginari? Què passa quan el perill és un muntatge de la nostra ment?

Jo puc pensar que a finals de mes no tindré treball, per tant no tindré diners, no podré pagar la hipoteca i em desnonaran. Aquest perill és una creació anticipada de la meva ment, és a dir, és una cosa que encara no ha succeït i, per tant, AVUI no representa cap perill. Tot i això, el meu cos reacciona de la mateixa manera que si fos un perill real: les glàndules suprarenals segreguen adrenalina i posen el cos a punt per lluitar, defensar-se o fugir, i això consumeix molta energia! Això genera estrès!

La por ens fa ser prudents i la podem sentir per milions de coses i situacions. Cada vegada hi ha més pors que tenen a veure amb la pèrdua de la imatge, amb el què diran, amb sentir-nos sols i que ningú ens estimi.

La por congela, aïlla, paralitza. Es presenta en forma d’horror (por a que em facin mal) o de terror (por a que jo pugui fer mal a algú).

Les baralles entre els pares generen por als nens: mentre ells discuteixen qui s'ocupa de mi?

Com gestionem la por? Sovint ho fem erròniament:

  1. Fugida contínua, no afrontar la situació: "no em vaig presentar a cap examen".
  2. Insensibilitzar-la, no integrar-la: "no passa res".

La gestió correcta de la por és viure-la i acceptar-la. Fer–ho tot amb ella, no permetre que paralitzi la meva vida.

Hem d’aprendre dels nens. Per a ells el joc, el cant o la dansa són formes naturals de canviar o transmutar els sentiments. Nosaltres, els adults i "educadors", hem de tornar jugar, a cantar i a ballar. Hem de jugar amb la vida, no hem de deixar que la vida jugui amb nosaltres.

La por està a la nostra ment i quan el problema està a la ment la solució es troba al cos.

Un verb relacionat amb la por és el verb TENIR. Si no tenim res no tenim por a perdre res. És el que tinc el que em fa por perdre: la feina, la dona, els fills, el cotxe, la casa, els diners, etc. Encara que sigui difícil, hem d’acceptar la provisionalitat de tot el que "tenim" i centrar-nos en l'experiència de "ser": ballar, jugar, gaudir, sentir, simplement viure i adquirir experiències.

Altres articles de Angel Sanromà

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.