Dijous, 4/7/2013
472 lectures

Per fer una muntanya s’ha de començar amb un gra de sorra. Un dia, després que l’empresa on treballava fes fallida, vaig decidir fer un curs de massatge. Era l’any 88, fa ara 25 anys, i en aquells moments no em plantejava una vida dedicada al món de la salut, només em limitava a fer una feina que m’agradava. Les coses cal fer-les perquè ens agraden en aquest moment, no cal pensar sempre en el què farem en un futur. Les estadístiques demostren que hi ha molta gent que no es dedica al que va estudiar, i això no fa que estudiar hagués estat un error.

He observat que els millors massatgistes que han passat per la meva escola no són els que volien ser grans terapeutes sinó els que gaudien i s’ho passaven bé fent massatges. També els agradava el tracte amb la gent: és molt difícil escoltar una persona quan no t’interessa què diu.

Per donar un massatge és tant important la tècnica manual com les ganes i l’actitud que el terapeuta hi posa. Si la millora del múscul només depengués de la tècnica qualsevol màquina seria mes eficient que unes mans càlides.

Quan ens donem un cop a la mà, instintivament, posem l’altra mà al damunt. No demanem una pastilla, una crema o una màquina. És el mateix que fem quan tenim mal de panxa o mal de cap, però per què només posem la mà al damunt durant uns segons? Perquè no li deixem més estona? Per què no ens dediquem més temps a curar-nos a nosaltres mateixos?

Fins i tot un gos sent la tendresa del seu amo amb una carícia, i s’acosta perquè el toquis. Per què a les persones ens costa tant que ens toquin? Ens passem tota la vida buscant afecte on no hi és, preferim comunicar-nos per Whatsapp en comptes de fer-ho cara a cara. Conec famílies qui dins mateix de casa es comuniquen per Whatsapp! I les carícies? Les carícies pels nens. És que els adults no en necessitem? O els avis?

Tot el que no es fa servir s’atrofia. Tanquem la porta de la sensibilitat, del plaer, perquè algun dia ens van fer mal, però així el que fem és mantenir el dolor. És com si deixéssim de menjar pa amb tomàquet perquè un dia se’ns va posar malament.

Com major és la necessitat afectiva més ens costa obrir-nos a rebre-la. Hi ha articles ben interessants que parlen de la velocitat a l’hora de fer l’amor, limitant la sensualitat i la sensibilitat a un sexe descafeïnat.

A vegades donem la mà a una persona i és com si li donéssim el condol. Altres vegades abracem una persona com si abracéssim una farola. Sovint penso que hauríem de portar un cartell on hi hagués escrit “Toca’m sisplau”.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.