Acabada una conferència sobre la Setmana Tràgica, una persona del públic es queixa en veu alta de la poca presència de les humanitats en els programes educatius i, concretament, del greu desconeixement que els estudiants tenen sobre la nostra història. Intercanviem opinions i al final arribem a la conclusió que no serà fàcil canviar les coses, perquè la competència per fer-se un lloc en l’horari escolar és realment ferotge. A l’altre costat de l’espectre educatiu, els de ciències també troben que se n’ensenya ben poc i no cal que diguem el que pensen els espanyols que es preocupen tant per la presència del castellà a l’escola catalana...

On aprendrem, doncs, la història? Als llibres, és clar, però es llegeix molt poc, i els que llegeixen prefereixen la ficció... I és aleshores que salta l’opció del cinema: tan fàcil que seria descobrir els fets històrics a través d’un mitjà tan atractiu i tan plàstic, que fa que t’empassis el que veus d’una manera entretinguda i amena. Però no tenim cap més remei que parlar en condicional: “seria” fàcil..., si no fos que Hollywood ens ha enganyat sempre miserablement i la major part de les vegades ens ha explicat sopars de duro i cromos farcits de colors, més que no pas els fets tal com van succeir en la realitat.

Ara mateix, un director tan interessant i tan dotat com Alejandro Amenábar s’ha aventurat per la història de l’Alexandria del segle IV i ha posat de moda, per mitjà del seu film Àgora, el personatge d’Hipàtia, una filòsofa neoplatònica que va ser víctima del fanatisme dels cristians. Però de seguida, només de produir-se l’estrena, i independentment de la valoració que ens mereixi la pel·lícula, els historiadors ja ens han advertit de les nombroses falsedats històriques que hi ha en el guió...

Ja hi tornem a ser, doncs. Tan difícil seria relatar un fet del nostre passat d’acord amb el que n’expliquen els historiadors més solvents? És realment impossible la reconciliació entre la història i el cinema?