La justícia patriarcal no imparteix el que les dones entenem per justícia

Avui ha sortit la sentència que condemna a Juana Rivas a 5 anys de presó i a 6 anys d’inhabilitació a exercir la pàtria potestat dels seus fills. El cas de Juana Rivas va irrompre els mitjans de comunicació l’any 2016 a partir d’una denúncia internacional de sostracció de menors que va interposar el seu excompany i pare dels seus fills Francesco Arcuri. Juana Rivas havia abandonat amb els seus fills la casa de Carloforte, a la illa de Sardenya (Itàlia) per protegir-los d’un maltractament continuat vers ella mateixa i també els seus fills.

Juana Rivas fugia d’una situació crònica de maltractament en l’àmbit familiar que afectaven, sobretot, al seu fill gran. Feia dos mesos que havia estat atesa al Centre de la Dona Maracena, una institució pública especialitzada en atendre dones víctimes de violència de gènere i també als seus fills i havia posat una altra denúncia per maltractaments (el seu antic company ja havia estat condemnat pel delicte de maltractaments continuats l’any 2009 quan vivien a Granada).

No obstant, mentre aquesta denúncia no avança i dorm encara avui als calaixos d’un Jutjat de Sardenya, la de sostracció de menors pren velocitat i ara fa un any va rebre una ordre de lliurar els seus fills al seu progenitor. Juana Rivas va optar per fugir amb els seus fills mentre demanava mesures de protecció  per no lliurar-los a un pare acusat i denunciat per maltractaments.

Jo sóc Juana Rivas!, o bé Juana Rivas és a casa meva!, cridàvem quan va optar per no presentar-se i amagar-se. El cas va saltar a la llum pública i va generar nombroses mostres de suport d’un moviment feminista que està decidit a no deixar-ne passar ni una.

Va ser el desembre del 2017 quan 70 plataformes feministes d’arreu presenten les seves queixes al Defensor del Poble, al Consell General del Poder Judicial i a la Delegació del Govern contra la violència de gènere, denunciant les irregularitats judicials que s’han donat en aquest cas.

Avui ha sortit a la llum la sentència del cas que no fa sinó rubricar aquestes sospites d’irregularitats judicials. Perquè no s’explica com –lluny d’analitzar els fets- la sentència s’entreté en argumentar el discurs que, per sistema, posa en dubte la paraula de la dona convertint-la de víctima a botxí, posant en qüestió els maltractaments denunciats suggerint que són un muntatge de la denunciant que gairebé utilitza el sistema judicial per la seva causa.

Aquest discurs s’assembla més al que hem vist darrerament, és allò de “piensa el ladrón que todos son de su condición”.

El que està clar és que estem a mans d’una Justícia Patriarcal que no imparteix allò que les dones entenem per Justícia, i això ens sembla simplement indignant, inversemblant, inadmissible, incongruent, injust, gens adient amb els valors humans que haurien d’inspirar qualsevol democràcia, i conclouríem a considerar-lo gairebé criminal contra les dones.

Ja n’hi ha prou, la justícia patriarcal condemna a la mare i també a les criatures.

TOTES SOM JUANA RIVAS.