TORNAR
PUBLICITAT

Pacient 157.586 a les infermeres (i infermers) de l'Hospital d'Igualada.

societat
Dimecres, 28 desembre 2016. 13:22. Pacient NHC 157.586

Aquest any el pare Noel se'm va avançar al dia 23 de desembre, portant-me una apendicitis de regal. Abans de desgranar els detalls d'aquest regal, m'agradaria tenir un record especial per a Gabriel Pérez Escalante, el noi de 24 anys que fa una mica més d'un any va morir a causa d'una peritonitis mal gestionada precisament a l'Hospital d'Igualada. Havent passat per un 1% del dolor que devia sentir, no puc sinó esgarrifar-me i sentir tota la tendresa i la solidaritat cap a ell i a la seva família, i la justícia que persegueixen. Precisament per fer justícia, escric també aquestes línies. Perquè no us enganyaré, mentre em dirigia d'urgència cap a l'Hospital d'Igualada amb un sospitós dolor abdominal, el primer que vaig pensar va ser en Gabriel. Apèndix i Hospital d'Igualada, fàcil i barat, però real. El cas però és que un cop a dins de l'hospital, vaig tenir poc temps per preocupar-me, doncs tot va anar molt de pressa i en menys de dues hores ja estava a quiròfan. Després d'intentar arribar fins al 2 en el compte enrere de l'anestèsia, vaig despertar a una habitació per fortuna (una vegada més) només per mi. La primera nit, en soledat, havia passat plàcida, amb l'única interrupció dels fatigats roncs de la meva germana, encaixonada a la cadira de l'habitació com a companya inesperada del meu particular sidral prenadalenc (gràcies nena!). Els acompanyants només tenen una butaca a mig camí entre un seient d'avió i una cadira de dentista per poder passar la nit. Però encara vaig ser més afortunat quan l'endemà em va arribar un nou company a l'habitació, en Josep Maria, un home d'avançada edat amb un estat i un pronòstic bastant més preocupants que els meus. En Josep Maria, pujava a planta després d'una setmana a cures intensives. Tota una vida, com aquell qui diu. Tinc la sort (una més) de tenir una família que podria organitzar un campionat de futbol només entre els seus membres, cosa que va fer que la situació a l'habitació fos concorreguda en molts moments (moltes gràcies a tots!).

Però durant aquests tres dies, és clar, també hi va haver moments de soledat. Moments de dormir, de pensar i per sorpresa meva, aprendre. La primera nit amb el veí va ser un desastre, tampoc mentiré aquí. El meu company estava neguitós. A vegades desorientat, a vegades rebel, em vaig quedar corprès amb els seus plors en la foscor més fosca de la matinada. Una situació tant terrible com comuna i inevitable. Tots tenim i tindrem por de l'existència en algun moment. Tots hem somicat en la tenebra. Aquí va néixer la intenció d'escriure l'experiència d'aquesta apendicitis. Quan l'insomni, el dolor i el patiment del veí, semblaven invencibles, van fer acte de presència unes superheroïnes discretament vestides d'infermeres de guàrdia. Si els gemecs del meu company d'habitació m'havien deixat glaçat, la dolça i natural reacció de les infermeres va deixar-me directament al·lucinat. Amb bones i tranquil·les paraules el van consolar a ell i de retruc a mi. A partir d'aquí els vaig començar a fer un seguiment més acurat, mentre em cuidaven a mi evidentment, però sobretot mentre cuidaven del meu fràgil veí. No estalviaré detalls desagradables perquè crec que són importants per contextualitzar com Déu mana l'experiència.

Després de l'angoixa, el meu veí va fer-se caca al llit. Un altre malson. Però aquestes superheroïnes també tenien poder per això. "Tranquil, home! No passa res, guapo. A mi també m'ha passat: et penses que és un pet i resulta que et fas caca". I així el van canviar, amb la mateixa professionalitat que els enginyers de McLaren canvien les rodes a mitja cursa de F1, però amb tones d'humanitat pura. Tens 80 anys, estàs perdut en la foscor, cagat literalment, i apareix una persona, sense lligams personals, que et rescata, que et neteja i tranquil·litza amb les seves mans. Increïble. Una hora més tard, el veí tenia l'ímpetus per marxar i avisar a casa seva que "passaria la nit a l'hospital". Els ho va intentar explicar unes 30 vegades i unes 30 vegades va rebre una resposta pacient i tendra, utilitzant aquells petits trucs que fan servir pares i mares per seduir els seus fills quan entren en bucle. Després va ser torn pels problemes amb la dentadura. Amb la tos que el castigava, la dentadura era més un perill que una aliada. Un cop guardada curosament a un vaset prop del llit, el veí podia tossir amb més llibertat i desfer-se d'uns esputs que s'intuïen densos i carregats, a una palangana subjectada, per descomptat, per una d'aquestes professionals que a aquestes alçades ja no sabia com definir. Les proves es van multiplicar al llarg dels 3 dies, amb reptes de tota mena: curar les ferides, posar la crema pel cos per evitar les temudes llagues, fer el llit, netejar en Josep Maria, donar-li el menjar, netejar-li la sopa que regalima galta avall, distreure'l amb algun comentari optimista, encoratjar-lo, mimar-lo... D'acord, és la seva feina (la vostra feina) però, recony, quina feina. La immensa majoria de la gent que conec, començant per mi mateix, seria incapaç de fer-la, per molt bé que paguessin.

El tema adquireix tints surrealistes quan repasses notícies i estadístiques i veus que resulta que no, que no els paguem tot el que els hauríem de pagar. I no parlo de diners estrictament, sinó de pagar amb una moneda que acostumem a reservar a personatges diametralment oposats, com futbolistes, cantants, artistes o faràndula encara més lamentable. Per la meva part ho tinc molt clar. Les infermeres (i infermers!) i els metges i metgesses i la resta de treballadors de la sanitat pública passen/passeu a ser els meus nous herois. M'he jurat agrair-vos la vocació cada vegada que en tingui ocasió. M'aixecaré i us aplaudiré. I no seré l'únic, perquè després resulta que parles amb amics i coneguts i molts expliquen històries similars. "Van cuidar la meva mare com si fos seva". "Es van portar de meravella amb el meu germà". "Són unes cracks...". Llavors em pregunto, perquè en parlem tan poc d'aquest tipus de perfils? Per què promocionem l'adoració a deus de merda lacada en or i retallem el sou a qui ens agafarà la mà per calmar-nos encara que no ens conegui de res? I permeteu-me portar el meu populisme més enllà per preguntar obertament, per què dediquem milions a mantenir una monarquia corrupta en comptes de promocionar a gent amb una vocació així? Què collons fotem pagant indemnitzacions milionàries a Florentino Pérez i adlàters per obres que ni tan sols es fan, en comptes de dedicar-los a sanitat i educació? Què fem gastant els diners dels llits, les aigües o les tovalloles dels pacients en guerres injustes i vomitives a Síria, a Líbia o l'Afganistan que només escampen més violència arreu? De veritat, pensem-ho: què estem fent? Què hi ha que justifiqui un augment del 30% del pressupost militar sense plantar-nos i dir prou? Quins colors o quina bandera poden seguir sent prou bons per mantenir aquesta injustícia?

Personalment no hi trobo resposta. Segurament politòlegs, antropòlegs i un munt d'òlegs em donarien raons però dubto, visto lo visto, que les acabés entenent. Em quedo amb els professionals que he vist a l'Hospital d'Igualada. Em quedo amb tots els "hospitals d'Igualada" que segur que hi ha a la resta del país i del món. Em quedo amb la família, la meva i la del Josep Maria, i la de tants pacients que també hi eren. Em quedo amb la família que va cantar nadales improvisades a cop d'ukelele, amb els que jugaven als escacs amb un tauler precari, on el peó negre amb el cap de vermell fa de rei blanc i la torre blanca del revés fa de torre negra. Perquè és clar, no hi ha diners per un parxís o uns escacs. Com pagaríem sinó el 3% o unes autopistes per on no hi passa ningú? Avui ha coincidit amb la mort de George Michael. De tot el que he llegit, m'ha cridat l'atenció que precisament fa uns anys va fer un concert privat per a les infermeres que havien cuidat a la seva mare durant una dura hospitalització. Aquestes línies volen ser el meu humil "concert" cap a una gent que entre tanta merda de corrupció política, guerres i de promoció de l'analfabetisme funcional, m'han fet recarregar la meva fe en l'espècie humana. Gràcies. Moltes, moltes, moltes gràcies. A TOT el personal de l'Hospital d'Igualada, del cirurgià als netejadors, i sobretot a les infermeres i els infermers. Gràcies per la feina que feu. Potser us dieu Mònica, Núria, Marta, Indira, Maria, Inés, Esteve, José Antonio o Hassan. No ho sé del cert. Només sé que tots compartiu una vocació gran i generosa que té el do de posar un raig de llum en els moments més crus. Gràcies de tot cor. Per com em vàreu tractar a mi però sobretot gràcies per com vàreu tractar al meu veí Josep Maria. Aquest Nadal m'heu donat una lliçó que procuraré no oblidar mai.

 

 


18 Comentaris

R

Ricard

26 de gener 2017.19:32h

Respondre

Li diu una infermera de l’Hospital d’Igualada al meu estimat tiet moribund d’EPOC mentre el dutxava, ”por delante se dá usted ¿eh?”.

Entren dues infermeres de l’Hospital d’Igualada... Llegir més a l’habitació del meu estimat tiet, l’incorporen abruptament i li fiquen una cullarada de sopa a la boca sense saber que ya es trobava sedat amb Midazolam per morir l’endemà.

Com se sol dir, hi ha de tot, ¿oi? Doncs això. Recordin per altra banda que no es pot fer pûblica cap dada personal de cap pacient, ni tant sols el nom, si aquest va unit a una descripció simptomatològica concreta. Celebro que estigueu bé.

T

Toni

Vilanova del Cami

22 de gener 2017.12:38h

Respondre

Totalmenet encertada la carta i ven cert!!!! Idolatrem fets i/o gent q no serveixen per res i oblidem situacions i persones que son primordials o capdals per la nostra societat o fins i tot per la... Llegir més nostra supervivencia!
I mira que a voltas ho tenim a devant dels nostres nassos i no ho veiem.
Exemple: el 76% dels comemtaris a aquesta carta son fets x dones!!!!!
Però....els homes sempre x devant a decidir com fem les coses.
A veure si això també ho esterem fen malament!!!!

S

Silvia

Piera

16 de gener 2017.15:02h

Respondre

Hola, sóc auxiliar i fins fa poc treballava amb gent gran i aquesta carta és en resum de tot el que sentim i fem per les persones mes vulnerables,encara que tinguis 2 o 99 anys . Sinó Fos per... Llegir més nosaltres auxiliars,infermeres i metges això no funcionaria ja que per desgràcia els càrrecs mes alts no tenen ni idea del que és estar en contacte cada dia ajudant i patint per gent que potser ni coneixes. Per desgràcia he hagut de visitar l.hospital d,Igualada moltes vegades i de moment estic molt contenta també.

P

Pilar Salat Agramunt

Igualada

10 de gener 2017.10:48h

Respondre

Gràcies pel comentari. El reconeixement és indispensable , ajuda a seguir treballant bé.

N

Nuria Guàrdia Milà

5 de gener 2017.17:13h

Respondre

Molt bonic aquest agraiment esperem que cada vegada les infermeres siguem més visibles !!!

P

Pilar Martinez Cordero

Barcelona

5 de gener 2017.15:58h

Respondre

Una meravella, la teva carta! Podria haver escrit quelcom similar referint-me a infermeres de l’Hospital de Sant Pau o de la Clínica Sagrada Família o d’altres hospitals públics o privats que... Llegir més he hagut de visitar gairebé sempre com a acompanyant d’un familiar. Són fonamentals en el benestar dels pacients, són el vincle perfecte entre metges i familiars. I ja fa temps que fan la seva feina igual de bé en unes condicions cada cop pitxors. Difondré la teva carta, pacient sense nom!

A

Andreu

Barcelona

4 de gener 2017.21:47h

Respondre

Gràcies de compartir i fer públic la teva experiència. I més, en el contexte que van patir l,any passat.

M

Marcel Ramon

Sant Pol

4 de gener 2017.12:44h

Respondre

Sento una gran admiració per les infermeres que m’han ates en proves diverses, com en les vegades que he entrat a quiròfan,....Són uns àngels de la guarda autenticats,....La gran majoria són... Llegir més així, però també he trobat malcarades amb poca vocació, autentics guàrdia civils,dic això perquè hi ha de tot, cada professional té darrera seu, problemes personals, i si com dic la gran majoria són d’admirar, las poques que no fan la feina a gust, o no saben deixar els seus problemes quant es posen la bata blanca, creant les queixes sobre la sanitat en general, que empastifen la heroica feina abnegada i poc pagada de la majoria, Si dic tot això és per no vull que las malcarades, passin per bones, sota la capa de la dedicació amb vocació i carinyo de la majoria,....
He vist infermeres amb gran vocació, però també n’he vist (poques), amb desídia,.....
Crec que tindrien de cobrar més, sense que un sou molt gran, fos reclam perquè s’introduisin a la sanitat, persones sense vocació,.....

P

Pepita Boix Roca

Berga

4 de gener 2017.11:23h

Respondre

Una carta preciosa,em el meu marit varem estar entre anades i tornades cuatre anys que varen ser cuatre quimios i les enfermeras varen ser sempre les que ens varen animar,per mi uns angels,inclus... Llegir més cuant va arribar l’hora varen estar millor que els metges,perque els metges fant la visita i marxen pero ellas el netajavent i li donaven carinyo em ell i a mi.Las enfemeras per mi son lo millor del Hospital.

olga

Olga Font Pares

Igualada

4 de gener 2017.09:35h

Respondre

Molt bona reflexió i commovedora. Enhorabona i gràcies!

V

Valentina

Igualada

4 de gener 2017.07:58h

Respondre

Encantadissima de llegir aquest bonic i real escrit!!!! Jo tambe soc sanitaria.. I sentó la Meva professio fins el mes profund del meu ??I en aquests moments emocionada de llegir aquests bonics... Llegir més fets..... Pilota d’or per totes aquestes companyes per la feina ben feta....
Graciesss pacient 157,586!!!!!????

S

Sandra

4 de gener 2017.00:58h

Respondre

Sóc infermera desde fa quasi 20a i m’emociona llegir paraules com aquestes! Crec que la majoria dels professionals de la salut fem la nostra feina encantats perquè ens agrada el que fem, però... Llegir més sempre és d’agraïr qie t’ho reconeguin!
Moltes gràcies!

C

Cristina

Igualada

3 de gener 2017.22:42h

Respondre

Jo tmb vaig quedar super agraïda de les infermeres q em van atendre abans i després del part ???????? fa 3 anys i mig.

c

carme riera minguet

igualada

3 de gener 2017.18:23h

Respondre

Sóc de la família que va cantar nadales amb l ukelele a la sala de l hospital. On també vam fer cagar el Tió el matí del dia 25.
Gràcies per tot el que has comparit !
Subscric el què... Llegir més dius.
Una abraçada

F

Fernanda Pallàs

Barcelons

3 de gener 2017.16:41h

Respondre

Que be llegir cartes com aquesta! Que be saber que hi ha gent agraïda i que sap mostrar l,agraïment!
No cal dir que la gent de la Sanitat, especialment els que cuiden malalts als hospitals s,ho... Llegir més mereixen. Sobretot perquè hi ha vocació en alló que fan, i perquè la majoria mostren professionalitat però sobretot humanitat, respecte i compadsió, que curen tant o més que les medecines. Gràcies!!!
Sou unes valentes i uns valents!
Que els Reis us portin molta Paciència, entussiasme i molt d,Amor per recsrregar piles quan us convingui.
Una abraçada a tots amb el meu respecte i admiració ,
Fernanda

A

Armand

Barcelona

3 de gener 2017.11:20h

Respondre

Ma germana Lucía es infermera, i t’agraeixo moltissim el teu escrit. Tens moltes raons per estimar -les i per reconèixer el dur treball que fan. Tots hi serem, tard o d’hora en les se ves mans.... Llegir més Una forta abraçada a tots els prossionals de la sanitat.

R

Rosa

Barcelona

2 de gener 2017.23:18h

Respondre

Q bonita carta me has emocionado de corazón gracias

M

Marisol

Igualada

29 de desembre 2016.23:45h

Respondre

Sóc infermera fins a la medul·la, en tot els moments de la meva vida, els usuaris/usuàries a qui atenc (i també els meus amics/igues) crec que ho saben . Com molts altres companys i companyes.... Llegir més Simplement tenim cura, escoltem i acompanyem, des de la professionalitat i el saber científic, amb vocació i amb moltes hores d’estudi constant al darrera. I t’haig de dir que m’has arrencat llàgrimes i tot. Gràcies

Deixa el teu comentari

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.