Pacient 157.586 a les infermeres (i infermers) de l'Hospital d'Igualada.

Aquest any el pare Noel se'm va avançar al dia 23 de desembre, portant-me una apendicitis de regal. Abans de desgranar els detalls d'aquest regal, m'agradaria tenir un record especial per a Gabriel Pérez Escalante, el noi de 24 anys que fa una mica més d'un any va morir a causa d'una peritonitis mal gestionada precisament a l'Hospital d'Igualada. Havent passat per un 1% del dolor que devia sentir, no puc sinó esgarrifar-me i sentir tota la tendresa i la solidaritat cap a ell i a la seva família, i la justícia que persegueixen. Precisament per fer justícia, escric també aquestes línies. Perquè no us enganyaré, mentre em dirigia d'urgència cap a l'Hospital d'Igualada amb un sospitós dolor abdominal, el primer que vaig pensar va ser en Gabriel. Apèndix i Hospital d'Igualada, fàcil i barat, però real. El cas però és que un cop a dins de l'hospital, vaig tenir poc temps per preocupar-me, doncs tot va anar molt de pressa i en menys de dues hores ja estava a quiròfan. Després d'intentar arribar fins al 2 en el compte enrere de l'anestèsia, vaig despertar a una habitació per fortuna (una vegada més) només per mi. La primera nit, en soledat, havia passat plàcida, amb l'única interrupció dels fatigats roncs de la meva germana, encaixonada a la cadira de l'habitació com a companya inesperada del meu particular sidral prenadalenc (gràcies nena!). Els acompanyants només tenen una butaca a mig camí entre un seient d'avió i una cadira de dentista per poder passar la nit. Però encara vaig ser més afortunat quan l'endemà em va arribar un nou company a l'habitació, en Josep Maria, un home d'avançada edat amb un estat i un pronòstic bastant més preocupants que els meus. En Josep Maria, pujava a planta després d'una setmana a cures intensives. Tota una vida, com aquell qui diu. Tinc la sort (una més) de tenir una família que podria organitzar un campionat de futbol només entre els seus membres, cosa que va fer que la situació a l'habitació fos concorreguda en molts moments (moltes gràcies a tots!).

Però durant aquests tres dies, és clar, també hi va haver moments de soledat. Moments de dormir, de pensar i per sorpresa meva, aprendre. La primera nit amb el veí va ser un desastre, tampoc mentiré aquí. El meu company estava neguitós. A vegades desorientat, a vegades rebel, em vaig quedar corprès amb els seus plors en la foscor més fosca de la matinada. Una situació tant terrible com comuna i inevitable. Tots tenim i tindrem por de l'existència en algun moment. Tots hem somicat en la tenebra. Aquí va néixer la intenció d'escriure l'experiència d'aquesta apendicitis. Quan l'insomni, el dolor i el patiment del veí, semblaven invencibles, van fer acte de presència unes superheroïnes discretament vestides d'infermeres de guàrdia. Si els gemecs del meu company d'habitació m'havien deixat glaçat, la dolça i natural reacció de les infermeres va deixar-me directament al·lucinat. Amb bones i tranquil·les paraules el van consolar a ell i de retruc a mi. A partir d'aquí els vaig començar a fer un seguiment més acurat, mentre em cuidaven a mi evidentment, però sobretot mentre cuidaven del meu fràgil veí. No estalviaré detalls desagradables perquè crec que són importants per contextualitzar com Déu mana l'experiència.

Després de l'angoixa, el meu veí va fer-se caca al llit. Un altre malson. Però aquestes superheroïnes també tenien poder per això. "Tranquil, home! No passa res, guapo. A mi també m'ha passat: et penses que és un pet i resulta que et fas caca". I així el van canviar, amb la mateixa professionalitat que els enginyers de McLaren canvien les rodes a mitja cursa de F1, però amb tones d'humanitat pura. Tens 80 anys, estàs perdut en la foscor, cagat literalment, i apareix una persona, sense lligams personals, que et rescata, que et neteja i tranquil·litza amb les seves mans. Increïble. Una hora més tard, el veí tenia l'ímpetus per marxar i avisar a casa seva que "passaria la nit a l'hospital". Els ho va intentar explicar unes 30 vegades i unes 30 vegades va rebre una resposta pacient i tendra, utilitzant aquells petits trucs que fan servir pares i mares per seduir els seus fills quan entren en bucle. Després va ser torn pels problemes amb la dentadura. Amb la tos que el castigava, la dentadura era més un perill que una aliada. Un cop guardada curosament a un vaset prop del llit, el veí podia tossir amb més llibertat i desfer-se d'uns esputs que s'intuïen densos i carregats, a una palangana subjectada, per descomptat, per una d'aquestes professionals que a aquestes alçades ja no sabia com definir. Les proves es van multiplicar al llarg dels 3 dies, amb reptes de tota mena: curar les ferides, posar la crema pel cos per evitar les temudes llagues, fer el llit, netejar en Josep Maria, donar-li el menjar, netejar-li la sopa que regalima galta avall, distreure'l amb algun comentari optimista, encoratjar-lo, mimar-lo... D'acord, és la seva feina (la vostra feina) però, recony, quina feina. La immensa majoria de la gent que conec, començant per mi mateix, seria incapaç de fer-la, per molt bé que paguessin.

El tema adquireix tints surrealistes quan repasses notícies i estadístiques i veus que resulta que no, que no els paguem tot el que els hauríem de pagar. I no parlo de diners estrictament, sinó de pagar amb una moneda que acostumem a reservar a personatges diametralment oposats, com futbolistes, cantants, artistes o faràndula encara més lamentable. Per la meva part ho tinc molt clar. Les infermeres (i infermers!) i els metges i metgesses i la resta de treballadors de la sanitat pública passen/passeu a ser els meus nous herois. M'he jurat agrair-vos la vocació cada vegada que en tingui ocasió. M'aixecaré i us aplaudiré. I no seré l'únic, perquè després resulta que parles amb amics i coneguts i molts expliquen històries similars. "Van cuidar la meva mare com si fos seva". "Es van portar de meravella amb el meu germà". "Són unes cracks...". Llavors em pregunto, perquè en parlem tan poc d'aquest tipus de perfils? Per què promocionem l'adoració a deus de merda lacada en or i retallem el sou a qui ens agafarà la mà per calmar-nos encara que no ens conegui de res? I permeteu-me portar el meu populisme més enllà per preguntar obertament, per què dediquem milions a mantenir una monarquia corrupta en comptes de promocionar a gent amb una vocació així? Què collons fotem pagant indemnitzacions milionàries a Florentino Pérez i adlàters per obres que ni tan sols es fan, en comptes de dedicar-los a sanitat i educació? Què fem gastant els diners dels llits, les aigües o les tovalloles dels pacients en guerres injustes i vomitives a Síria, a Líbia o l'Afganistan que només escampen més violència arreu? De veritat, pensem-ho: què estem fent? Què hi ha que justifiqui un augment del 30% del pressupost militar sense plantar-nos i dir prou? Quins colors o quina bandera poden seguir sent prou bons per mantenir aquesta injustícia?

Personalment no hi trobo resposta. Segurament politòlegs, antropòlegs i un munt d'òlegs em donarien raons però dubto, visto lo visto, que les acabés entenent. Em quedo amb els professionals que he vist a l'Hospital d'Igualada. Em quedo amb tots els "hospitals d'Igualada" que segur que hi ha a la resta del país i del món. Em quedo amb la família, la meva i la del Josep Maria, i la de tants pacients que també hi eren. Em quedo amb la família que va cantar nadales improvisades a cop d'ukelele, amb els que jugaven als escacs amb un tauler precari, on el peó negre amb el cap de vermell fa de rei blanc i la torre blanca del revés fa de torre negra. Perquè és clar, no hi ha diners per un parxís o uns escacs. Com pagaríem sinó el 3% o unes autopistes per on no hi passa ningú? Avui ha coincidit amb la mort de George Michael. De tot el que he llegit, m'ha cridat l'atenció que precisament fa uns anys va fer un concert privat per a les infermeres que havien cuidat a la seva mare durant una dura hospitalització. Aquestes línies volen ser el meu humil "concert" cap a una gent que entre tanta merda de corrupció política, guerres i de promoció de l'analfabetisme funcional, m'han fet recarregar la meva fe en l'espècie humana. Gràcies. Moltes, moltes, moltes gràcies. A TOT el personal de l'Hospital d'Igualada, del cirurgià als netejadors, i sobretot a les infermeres i els infermers. Gràcies per la feina que feu. Potser us dieu Mònica, Núria, Marta, Indira, Maria, Inés, Esteve, José Antonio o Hassan. No ho sé del cert. Només sé que tots compartiu una vocació gran i generosa que té el do de posar un raig de llum en els moments més crus. Gràcies de tot cor. Per com em vàreu tractar a mi però sobretot gràcies per com vàreu tractar al meu veí Josep Maria. Aquest Nadal m'heu donat una lliçó que procuraré no oblidar mai.