Quan ja no es pot dir res més

3 famílies que, legítimament, fan una demanda, uns partits que busquen guanyar espai, una llengua i un país que se senten amenaçats. Aquest podria ser el resum dels fets. Indignació, ràbia, tristesa, impotència i odi. Aquesta una llista dels sentiments viscuts. Tot s'ha explicat, exposat i escrit, la massa de les persones anònimes que han cobrat veu a través dels # més utilitzats, els opinadors més celebres, els polítics més actius, tothom.

M'agradaria, doncs, fer la meva aportació a través de dos experiències personals, una de reeixida i segurament compartida amb els estudiants de la meva generació i una de menys profitosa, que potser ajudarà a comprendre els problemes que podria comportar la supressió de la immersió lingüística. Parlo amb condicional 'podria' perquè malgrat els sentiments expressats en el primer paràgraf, la majoria pressentim, veiem, olorem que el nostre model seguirà intacte.

El primer, doncs, és molt fàcil. Vaig néixer a Catalunya, els meus pares parlen i em parlen català, els meus amics són catalans i he anat a l'escola en català. No obstant, parlo i escric un castellà, que si no és perfecte, és correcte, suficient. He viscut amb la sort de ser bilingüe, he sumat.

El segon, que és el menys profitós, el vaig viure fa poc. El curs passat vaig fer un màster i es van fer dos grups, un de castellà i un de català (una de les possibles solucions plantejades en l'educació per convertir el castellà en llengua vehicular) Vaig decidir apuntar-me al grup de català perquè és la llengua amb la que m'expresso millor i m'és més fàcil. Resultat: no vaig poder gaudir de la barreja internacional que hi havia al curs en castellà, em vaig perdre poder relacionar-me i aprendre de gent d'altres països i ells... ells van renunciar a aprendre una llengua nova, a conèixer la cultura i la gent del país on estudien. Resultat final: tothom hi va perdre.

Els fets estan sobre la taula, els resultats també, i els catalans... ja n'estem cansats de cridar, de manifestar-nos de fer el ploricó, de canviar d'estratègia, d'indignar-nos, d'enfadar-nos, d'enrabiar-nos, de buscar l'encaix, de... Ens demanen que sortim el dia 12 de setembre, però ja vam sortir el 10 de juliol, ens demanen que siguem perseverants però ja fa anys que lluitem.

Altres articles de Carlota Martí i Niubò

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.