Dimarts, 2/9/2014
1263 lectures

Qui és Marta Rojals?

“Una arquitecta nascuda a Palma d’Ebre l’any 75 i autora de dos llibres d’èxit: Primavera, estiu, etcètera i L’altra. Fins aquí tot normal. Hi ha un (petit) detall, però, que la fa misteriosa: guarda gelosament la seva imatge, és impossible trobar fotografies seves tot googlejant-la i, malgrat que compta amb un perfil de Twitter actiu on sovint interactua amb els seus lectors, a l’avatar mai no hi surt la seva cara. Només contesta entrevistes via mail i no fa presentacions de les seves obres.

L’Èlia i l’Anna, les protagonistes de les seves novel·les, obren l’armari dels seus sentiments més íntims, fan visibles els seus traumes i, darrera d’una cuirassa, es descobreixen vulnerables. “Aquesta noia escriu coses que jo no m’atreviria a pensar” em va dir un amic mentre llegia l’Altra. Però de la seva identitat, de la Marta Rojals, no en sabem gairebé res.

En un món com l’actual, on la imatge està sobreexposada, on ja no ens cal dissimular el nostre narcisisme, Marta Rojals pren una postura oposada, no sabem si per vergonya o, al contrari, per sobresortir en l’imperi de la imatge, per crear el misteri que em duu a escriure aquest article o perquè els seus personatges creixin sols. També, potser pel que em queda de tarannà periodista, em fan enveja aquells que comparteixen el seu secret, que saben qui s’amaga darrera d’aquestes històries que m’han robat tantes hores al terrat de casa.

Potser perquè sóc donada a crear-me històries, em pregunto si és veritat que aquesta noia, que tant ha connectat amb mi a través dels seus llibres –i amb la resta de dones de la meva generació-, és realment una noia de 39 anys, de fet, l’arquitecta en què s’inspira l’Èlia de Primavera i que amaga la seva identitat a les xarxes tal com fa l’Anna, de L’altra; o si és una Víctor Català moderna, si darrera d’aquestes històries no hi ha –vés a saber- una amiga meva, un polític de renom, una periodista amb qui no comparteixo ideologia o el senyor amb qui em creuo cada matí abans d’entrar a la feina.

En tot cas, Marta, siguis qui siguis, et diguis Marta o no, existeixis o no... ja t’has creat un lloc en la meva biblioteca i quan escrius coses com: “ Però el noi també deu pensar que (...) sigui qui sigui qui l’Anna té al darrera avui ell li passa al davant” em penso que em llegeixes el pensament. Potser sí que escrius una novel·la generacional.

Altres articles de Carlota Martí i Niubò

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.