Dimarts, 4/11/2014
539 lectures

Tornar a l'institut

Devia ser el juny del 2005, la darrera vegada que vaig posar-hi els peus. Encara em quedaven els exàmens de selectivitat i per tant els nervis i la incertesa sobre si podria entrar o no a fer els estudis que volia a la universitat que desitjava encara no s’havien esvaït del tot.

Sortia del Pere Vives després de sis anys que no havien passat tan ràpid com els pares pronostiquen que passa el temps. “L’insti” va ser, és clar, l’escenari de tots els mals de cap associats a l’adolescència, espectador de tots els canvis físics i psicològics que patim dels 12 als 18. Vaig entrar-hi sense saber que existia un món diferent més enllà del que havia viscut a la Primària, al Mowgli, on tot era tan amable i dolç i tothom tan homogeni; i en sortia sense saber que encara no sabia res i que aquells “exàmens finals” que tanta por ens feien, no eren ni tan sols el principi de res.

Després va venir la universitat, el pis a Barcelona, l’Erasmus, tornar a l’Anoia per escriure sobre la Comarca, Brussel•les... Es van acabar els anys de bonança econòmica, va venir la crisi, l’esclat dels populismes... i fins la setmana passada, 9 anys després, no vaig tornar a entrar a l’institut.

Ho vaig fer en el marc d’una iniciativa europea, “Back to School” en la qual els treballadors de la UE que ho volen tornen a les seves antigues escoles per explicar als alumnes la seva experiència a les institucions. I ho vaig fer juntament amb una altra exalumna, la Ivette Tarrida, a qui, curiosament, vaig conèixer a Brussel•les.

L’Institut era igual però més petit. Aquella distància enorme que separava dos mons tan diferents, l’ESO i el Batxillerat, es convertia en un simple passadís; la sala d’exàmens –que ara té el nom d’”Aula Magna” era diminuta i penso que copiar no hauria estat tan difícil com em semblava aleshores. Els professors, que ens van rebre tan i tan bé, no havien envellit, l’Henar, l’Angelina, la Marisa, en Montes, el Marcel, la Marta, l’Elisabet... tots eren igual que quan vaig marxar, però menys alts i quan ens van invitar a entrar a la sala de professors vaig descobrir tot un espai desconegut, que ja no em feia respecte. Els alumnes, on vas a parar (!), eren molt més petits del que érem nosaltres quan teníem la seva edat, i no vaig passar pel passadís on hi ha penjades les fotos de cada promoció per por a veure’m amb pantalons acampanats.

En tot cas, tornar a l’institut després de tots aquest anys va ser una bona experiència, espero que es compleixi la bidireccionalitat, i que la nostra exposició també servís per obrir nous horitzons als alumnes i fer-los, d’alguna manera, partícips del projecte europeu.

Altres articles de Carlota Martí i Niubò

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.