Blanc, negre, gris…

Hi ha una tendència generalitzada a classificar i definir les persones. Ja des de ben petits ens posen etiquetes que, vulguem o no, seran una forta infuència per a nosaltres durant tota la vida: “el nen és tímid, o pallasso, o mogut…”. De fet són quatre adjectius ben trobats capaços de marcar-nos un camí: “li agraden tan els nens que segur que serà mestre”. Una poderosa imatge que ens acompanyarà fins l’adolescència, moment en que intentarem fer exactament el contrari del que esperen de nosaltres. Però, no ens enganyem, si ens han programat bé, aquells atributs imposats algún dia tornaran a manifestar-se. Serà necessari un cert grau de maduració per aconseguir deslliurar-nos de tot plegat i començar a saber qui coi som. I bé, arribar a aquest punt no és gens fàcil. Es tractaria bàsicament de desempallegar-nos del “ets així, per tant fas això”. I aquí és on volia arribar. Al plaer de canviar. Al gust indescriptible de dir que no, que ja no et consideres tímid i que no et fa res parlar en públic; o que sí, que tot i tenir tanta sensibilitat per la música ara et tornen boig les cançons de Raphael… Quin exercici mental tan saludable! Ahir blanc, avui negre. Algún vell amic et dirà que “tu-no-eres-així-abans”, i ho afirmarà amb un to acusador que insinua una traïdoria, (m’has enganyat, has canviat). Doncs millor. S’assaboreix més aquesta íntima revolució. Totes les persones, encara que tinguin vides quadriculades, encara que cada vespre es vegin abduïts per càlculs d’hipoteques, extraescolars, quotes del cotxe i altres meravelles, absolutament tots nosaltres tenim la possibilitat de canviar d’opinió, de gustos, d’hàbits. Sempre i a qualsevol edat. Joves i vells, homes i dones. Són petites gamberrades molt recomanables que ens deixen una agradable sensació de llibertat.