Divendres, 3/7/2009
194 lectures

La gran estafa

Acabo de llegir l’interessant article que, en aquest diari, escriu l’amiga Cristina Closa. Parla dels suburbis de la ciutat de Kampala, a Uganda, que ella ha pogut conèixer directament, i de com hi viuen famílies amuntegades enmig de la misèria més absoluta. Explica, també, la dura realitat de les dones africanes, que afronten un present difícil (per no dir impossible), soles i amb canalla, però amb un somriure als llavis i amb molt amor pels seus fills. Amb coratge.

Aquesta lectura em fa reflexionar sobre la realitat de les dones d’ara i d’aquí. Del què tenim en comú amb les de Kampala, malgrat això pugui semblar una irreverència (perdoneu-m’ho si us plau). I és que, avui en dia, les dones occidentals estem ben fotudes. Observades amb ulls africans, ho tenim tot: els fills accedeixen a una excel·lent assistència sanitària, les noies poden estudiar i escollir una professió, les vivendes disposen d’aigua, d’electricitat i de gas, podem escollir amb qui volem conviure i, a més, tenim menjar! No ho és tot això?

Però les dones d’ara i d’aquí vivim immerses en una gran trampa. Com els homes, formem part d’un engranatge cada dia més absurd. La diferència és que nosaltres, a més de, estem sotmeses a pressions subtils, a intensos xantatges emocionals. Anem rebent missatges explícits o subliminals que ens exigeixen un model femení tan perfecte com inhumà. Hem de ser les grans professionals, les millors mares, les amigues més fidels, les filles ideals, les companyes més comprensives, les àvies més bondadoses… I, bé o malament, totes soles acabem portant un pes que no ens correspon i que hauria d’estar repartit. La cosa degenera fins al punt que ens hem de creure que la felicitat ve embolicada d’estètiques impossibles. I, per últim, suma-li que, a partir d’una edat, desapareixem per art de màgia i passem a formar part del col.lectiu invisible dels que viuen a l’ombra i no interessen al sistema. Tots els mitjans són còmplices d’aquest intent de submissió perversa: televisió, diaris, revistes, ràdio... tots. I les dones d’ara i d’aquí, que no ens volem reconèixer en aquesta estafa però hi hem caigut de ple, anem tirant mig ofegades, empassant-nos sorra amb la boca seca.

De tant en tant una espurna de llum ens fa adonar que això ni és igualtat ni és respecte. És un gran teatre on la dona segueix sent la perdedora. Hauríem de desmuntar aquest escenari.

Ja ho deia Plató amb el seu cèlebre mite de la caverna: nosaltres, captius dins de la cova, ens ho empassem tot. Cal sortir fora per conèixer la realitat, que les ombres només són això, ombres. A veure qui es deslliga i ens ho explica.

Altres articles de Cristina Domènech i Ventura

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.