La història de l'exili de l'igualadí Marcel Ferrer surt diumenge a 'Trinxeres' de TV3

Des de fa setmanes, el programa 'Trinxeres' de TV3 descobreix cada diumenge un capítol de la guerra civil a Catalunya, en un exercici de memòria històrica molt necessari, amb els darrers testimonis de la generació que va viure el conflicte. Aquest diumenge, el programa que condueixen Eloi Vila, Carles Costa i Marc Juan tracta l'odissea de l'exili, la fugida de centenars de milers de persones cap a França mentre escapaven de les tropes franquistes. El seu pare era membre de la CNT i "tenia un important càrrec a l'Ajuntament" i amb la proximitat de les tropes feixistes, el gener del 1939, el protagonista Marcel Ferrer va marxar cap a Barcelona. De camí va patir els atacs dels caces italians, com també quan marxava de Barcelona cap a França amb el seus pares. Ell i el seu pare anirien a parar a Argelers, un dels camps.

Abans, la primera vegada que van aconseguir la frontera francesa, "la policia d'allà ens va tornar cap a aquesta banda. En aquells boscos hi havia desenes de milers de persones que esperàvem per entrar. Feia un fred que pelava". Quan es va obrir la frontera, els van escorcollar i "ens van portar sense parar al camp d'Argelers, al costat de Perpinyà, tocant al mar". 

On van arribar només hi havia filferros i els soldats colonials senegalesos vigilant-los. "Feia un fred que pelava" recorda. Marcel Ferrer encara exhibeix una energia enorme, però "amb el temps, els records d'aquell temps es fan més difícils de precisar. Jo ho explico d'una manera, ara, passat tant de temps, però allò era una tragèdia. Només que el pare i jo teníem clar que havíem d'afrontar aquelles dificultats amb optimisme, o estàvem condemnats".

A 'Trinxeres', Marcel Ferrer desgrana els dies a Argelers, gairebé sense menjar "vam estar cinc dies sense provar res" i en aquella situació el seu pare, ell i uns amics d'Igualada van sortir del camp -"podies marxar del camp, no estava prou vigilat, i tampoc sabies res"- per anar a Cotlliure per agafar unes canyes i van tornar per fer una barraca "i aixoplugar-nos del fred". 

Uns dies després arribaria el primer camió de gendarmes que "ens llançaven pa com qui llença menjar als lleons". Després, la distribució del menjar es va fer més ordenada "i ens van donar unes bombes per treure aigua del terra, de la sorra. Causava una dissenteria tremenda". Van fer pinya amb gent d'Igualada, van obtenir taulons per fer unes barraques i "un fogó". "Ens ajuntàvem uns quants perquè si et quedaves sol, et tornaves boig" rememora. 

Ferrer va estar un any llarg als camps i va passar a treballar en tasques de manteniment a les carreteres "ens donaven el dinar i guanyàvem alguns centimets per comprar quelcom de menjar. Era qüestió de no estar inactiu". Durant la Segona Guerra Mundial va estar també a Marsella i Bordeus, "ocupat pels alemanys". En acabar aquesta guerra va anar a París, ja casat, on es va retrobar amb els seus pares i va treballar dècades d'electricista. Ara, des de fa una dècada viu a Igualada. La seva odissea la coneixerem del tot aquest diumenge.