TORNAR
PUBLICITAT

A la recerca de la llibertat

Conversa amb Boris Rotenstein, últim directror de teatre prohibit a l'URSS

cultura
Dissabte, 16 gener 2010. 03:00. Redacció AnoiaDiari.
D'un cop d'ull
Borist Rotenstein, el director de la companyia teatral “Perestroika-a-tak” ens presenta a Igualada aquest cap de setmana las seves dues obres “Els óssos russos “ i “Ismene, germana d’ Antígona”. Format per el Institut de teatre, música i cinematografia de Leningrad, la seva vida teatral a Rússia va durar 20 anys. Va marxar de Rússia el 1987, des del 1988 Boris es professor a l'escola de Teatre , Institut teatral de Terrassa i a l’Institut de teatre a Barcelona. Al 1990 va començar la seva activitat a Catalunya com director teatral i fins avui ha presentat mes de una trentena de muntatges teatrals. El dia 13 de gener, durant una trobada organitzada per el teatre Aurora, Boris a compartit amb nosaltres els seus records, les seves idees sobre el teatre i les seves impressions sobre la Rússia actual. Una entrevista d'Axana Ivanko, col•laboradora d'anoiadiari.cat.

Escena de 'Ismene, germana d'antígona'

Escena de 'Els óssos russos '

Boris, conversant amb Axana

Boris Rotenstein, l’últim director de teatre prohibit a l’URSS

No estaré mai darrera de la càmera

Càmera en rus significa un espai de presó i aquesta paraula que té un altre sentit en altres llengües, continua tenint aquest significat tant associat al temps de la Rússia totalitària. Boris com diu ell mateix “ha tingut la sort de formar-se després de la condemna de l'estalinisme” però ha viscut una època convulsa on pel simple fet de llegir un llibre prohibit es podia fàcilment trobar-se en una “càmera” de presó.

Una passió

20 anys de teatre a Rússia han sigut tota una passió. No us podeu imaginar quin ambient teatral es respirava en aquells temps. Les aules eren sempre plenes de gent, em vaig poder formar el meu públic, que entenia les obres que jo feia.

Boris utilitza l’impersonal o a vegades “ells” per identificar els representants del poder polítics encarregats de la censura, “els noms que no sé i no m’interessa saber”. “ells em demanaven perquè el nostre teatre tenia tant èxit quan les aules del teatre de Leninsky Komsomol estaven buides”.

Els noms del autors polèmics que va treballar en aquest període parlen per ells mateixos: Anouilh, Akmatova, Block, Bulgakov, Dostoyevsky, Cortazar, Pushkin, Ionesko, Becket, Mrozek, Wilde, Miller…molts d’ells eren poc coneguts i semi-prohibits en el país.

La primera escenificació de “Maestre i Margarita” de Bulgakov va tenir molt èxit. L'espectacle es deia “Acusat de Galilea”. Recordo que la sala era 80 % de espectadors i 20% de “policies de la cultura”. Després de l'espectacle “ells” em van citar al despatx. Jo era mes jove que ara, crec que era inconscient de la gravetat de les coses, ignorant. Hi havia varis representants del poder, estaven drets i fins i tot sembla que els va molestar quan jo els vaig demanar de seure. Eren ells els que estaven acostumats a dominar la situació. 'De que es tracta aquesta obra?' Era la primera pregunta del interrogatori. Aquesta obra tracta de la veritat i de la mentida', va ésser la meva resposta. 'Perquè li agrada tant això al públic?'

És clar, que aquest públic no era estúpid, el teatre era un refugi, refugi de les mentides i la recerca de la veritat.

Uns dies després va tenir lloc un fet molt important: una de les revistes va publicar una carta firmada per molts escriptors soviètics contra Soljenitsin i entre aquests escriptors hi havia un escriptor soviètic important, Konstantin Simonov. En aquest momento Konstantin Simonov estaba en el papel de Ponti Pilat (per Soljenitsin) .

Simonov va venir a veure el meu espectacle “Maestre i Margarita”, que trataba de la historia de tradició de Ponti Pilat. Es veia que el espectacle li va agradar molt. El seu comentari molt adequat en el llibre de memòria va salvar aquesta obra i en vam fer unes quantes representacions més.”

Últim director prohibit de URSS

A part del públic que esperava les meves obres, hi havia sempre la gent del sistema per controlar tot el que feia.

He muntat l'obra d'Evgeny Schwartz “Sombra” on es feia una al·lusió al exili de Saharov i em van fer fora del teatre. Volia lluitar. Era perillós no treballar, estava prohibit no treballar a la URSS. (El gran poeta Brodsky (premi Nobel de literatura), acusat per no treballar va anar a la presó per això.)

Vaig estudiar el codi de treball, i el codi civil, la meva expulsió no era ni justa ni legal. El tribunal suprem em va donar la raó i “ells” pensaven que jo tenia un infiltrat dins del comitè central del partit Comunista.

El meu últim espectacle va ser obra d’Anouil “Antigone”. Era una obre sobre la tragèdia de l’impossibilitat del compromís.

Quan van prohibir tots els meus espectacles vaig entendre que la meva vida com a director teatral a Rússia tocava el seu final. Oficialment jo treballava , però no em deixaven fer representacions. Em pagaven per no fer res.

En un any, Gorbachev va arribar al poder, jo el veia en un principi com un altre pallasso que no canviaria les coses. Ara crec que Gorbachev volia canvis de veritat. Però jo vaig decidir marxar”.

A la recerca de la llibertat

Mai em vaig considerar un emigrant. No vaig marxar per viure millor. Vaig marxar per ser lliure. Vaig passar un dia en Turquia i un dia en Tunísia abans d’arribar a Barcelona. Vaig veure les palmeres del passeig marítim i l'estàtua de Colom i vaig pensar: vull viure en aquesta ciutat. Tenia amics poderosos a Alemanya i França, però he volgut refer la meva vida aquí. Vaig arribar sense saber dir “si” ni “no” i ara soc de aquí.

Óssos russos

He tornat a Rússia amb els espectacles. La Rússia actual? L'obra “óssos russos” son dues petites comèdies d’Anton Txèkhov …com el mirall de la Rússia del passat i la Rússia actual. La obra parla de quelcom molt rus: voler fer una cosa i acabar fent quelcom molt diferent. Tenir una idea i després canviar-la al contrari.

És això que va passar amb Rússia.

Quant la Rússia ha descobert el pes de la llibertat, ha descobert que era una responsabilitat enorme. La responsabilitat per nosaltres mateixos. La gent sembla que sempre esperi un “tsar bo” que vindrà i donarà la solució als problemes. La gent haurien de aprendre comptar i confiar en ells mateixos, no en el poder.

Axana Ivanko


2 Comentaris

l

lluïsa

Igualada

20 de gener 2010.07:46h

Respondre

Tot i alguna limitació amb l’idioma se li intueix un esperit apassionat, inquiet i molt divertit.
Els seus actors deuen disfrutar molt a l’hora de treballar amb ell.
Enhorabona!

c

carles

Igualada

16 de gener 2010.08:01h

Respondre

EWs una entrevista-reportatge interessant. Felicitats a la Ivana.
Ahir vaig anar a La Aurora. La má del director respira en tot l’espectacle en un bon treball dels actors.

Deixa el teu comentari

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.