Si ens perdem, ens trobem a la Poesia.

Una fulla d'una planta o d'un arbre pot perdre el significat i ser abstracció, només cal mirar-la amb un microscopi. I això seria comparable a observar l'Univers amb un telescopi, perquè en ambdós casos —en el diminut i en la immensitat— podem perdre'ns fabulosament (realisme encantador).

Aquest perdre's fa volar les referències pels aires, és un Festival Internacional de Referències Volàtils i fa contemplar-ho tot amb pur (incontaminat) sentir poètic. Mirar sense estar subjecte a res. Perdre el fil del discurs. Aprendre a perdre's. Aprendre a desaprendre de 9.45 h a 11.45 h.

Aquesta llibertat la vaig experimentar ahir a la Galeria Marc Domènech de Barcelona veient les pintures de Vicenç Viaplana (Granollers, 1955).

Perquè les obres del Vicenç sobretot —penso— suggereixen i insinuen, no concreten com la prosa, no reclamen significar-se de res, fascinen per com alliberen les raons i ens inciten a volar. A perdre's (i això seria comparable a trobar-se). A trobar-se en el color verd o blau turquesa; en la tonalitat subtil; en la forma orgànica; en l'energia i en la calma; en el fet d'imaginar. Inciten a percebre expectatives, a descobrir conceptes, idees...

Tot és diferent des d'una altra mirada. M'encantaria que poguéssim veure-ho junts, coincidir dins les pintures, estar suspesos. Tot pot ser art perquè tot pot ser amor. Badar és fer la poesia amb els ulls. Batalles i ferides de la valentia de ser i no ser invisibles. L'important és inventar. Moltes vegades l'Univers va amb tu. Quan l'Univers va amb tu sents l'impuls d'avançar.

Avançar és moure. Moure mirar.

I mirant les pintures del Vicenç Viaplana ve l’impuls d’avançar, d’avançar a fi d’abstreure’s de la terra.