TORNAR
PUBLICITAT

Òscar Gómez: "A nosaltres, des de la posturologia, el que ens interessa entendre és el gest, el que dona lloc a l’acció, l’emoció"

Parlem amb el periodoncista, cirurgià, implantòleg i posturòleg de la clínica Boca a boca

Dilluns, 23 abril 2018. 10:44. Redacció AnoiaDiari.
D'un cop d'ull

L’Oscar és Llicenciat en Odontologia per la Universitat de Barcelona, ha realitzat màsters en Antropologia Biològica i Posturologia i Podoposturologia.  Actualment és professor associat de Periodòncia i col·laborador als màsters d’Odontopediatria i de Posturologia i Podoposturologia a la mateixa Universitat de Barcelona. Ha impartit cursos d’Especialització en Periodòncia, diverses ponències en odontologia i més recentment va ser un dels ponents al congrés internacional de posturologia que va haver enguany a Madrid. Ha treballat també per diverses ONGs: Makary-Blangoua, Dentistes sense Fronteres i Odontòlegs en Acció (entitat de la qual va ser cofundador i president) actuant en països com Camerun, Guatemala, i Nicaragua.

Quina relació hi ha entre la postura corporal i la boca o la dentició?

Sense pecar d’obvietat, la boca és una part activa del cos. Depenent de les circumstàncies aquesta participarà com a actor principal o secundari. Per comprendre la participació de la boca amb la resta del cos pot enfocar-se des de diferents punts de vista. Aprofitant la metàfora, podria dir-se que part de la seva primerenca posada en escena començarà durant l’etapa de gestació. Cal pensar que el primer reflex arcaic o primitiu que apareix, ja de manera intrauterina, és la deglució i són aquests reflexos destinats a la supervivència els que suportaran i aniran donant forma als diferents reflexos posturals que aportaran les diferents estratègies alhora de relacionar-nos amb el nostre entorn i estar dempeus. Per entendre la interacció i l’impacte que pot tenir la boca sobre la resta del cos, podríem anar encara més enrere, els reflexos de retirada, són reflexos que apareixen fins i tot abans que els primitius. El primer apareix al peu, fa que el fetus davant d’un estímul plantar el retiri - com quan ens cremem amb quelcom calent -  i, el segon reflex és l’oral, és a dir a la boca, mentre a la setena setmana i mitja quan hi ha un estímul a la comissura del llavi sobre aquest fetus, només hi ha un gir del cap en sentit contrari, una setmana més tard, a la vuitena i mitja, el mateix estímul no només provoca el gir del cap sinó també del tronc i la pelvis.

La boca és una estructura que nosaltres com a dentistes i societat hem separat per poder especialitzar-nos i entendre-la millor i a fi de bé, però aquesta forma part d’un tot, un conjunt que la posturologia es dedica a valorar.

 

Un bon hàbit postural és sinònim d’una bona dentició, si es comença des de nadó?

Primer s’hauria de definir què és un bon “hàbit postural”. A vegades es confon la posturologia amb l’ergonomia i això s’hauria de canviar conceptualment. Si partim de la idea que un bon “hàbit postural” no és només estar disposat d’una manera concreta, ergonòmicament més correcta, sinó amb una actitud que ho sigui també alhora i sigui congruent amb aquesta disposició, aleshores podríem dir que sí, que això pot repercutir positivament i que pot afavorir una bona dentició en edats primerenques. Si per “hàbit postural” entenem les conductes per part dels pares que afavoreixin un procés el més proper a la fisiologia, també. Per exemple, el nadó no mou llavis i llengua de la mateixa manera quan mama directament del pit que quan ho fa a través d’un biberó. Però si per aquest “hàbit postural” entenem com actua el nen quan és un nadó, crec que ens podem acabar equivocant. El nadó es mou per les seves necessitats...per la supervivència. Per tant, tampoc hauríem de pensar que sempre que hi ha una mala oclusió això repercutirà negativament en un sentit postural. Una mala oclusió pot ser l’expressió d’una necessitat adaptativa en un moment donat i per tant s’ha de valorar més a fons quin sentit té.

 

Hi pot influir, també, la genètica?

No necessàriament. La genètica no és que jugui un paper definitiu, posturalment parlant. Hi és. Encara així, és el joc d’aquesta amb l’entorn el que definirà el resultat. Per exemple, en l’espai oral, els dentistes que ens dediquem a la posturologia sabem que les relacions de les dents anteriors i les incisives, entre elles i amb els teixits tous del voltant té un impacte important, per exemple a la respiració.

Doncs bé, s’ha observat en bessons monozigòtics que on hi ha discrepàncies més grans entre germans a l’hora d’examinar una característica de la boca, tant com per no considerar-la una condició genètica, és a la sobremossegada i al ressalt, és dir, la distància que hi ha entre les dents de dalt amb les de a baix tant en sentit vertical com horitzontal, respectivament. Sí que hi ha un component més marcat genèticament en les dimensions de les dents, per exemple.

És interessant, sota el meu criteri, entendre com copiem patrons, els reinterpretem i els expressem. La còpia de patrons pot fer pensar que té un sentit genètic més gran del que és en realitat; els pares observen el mateix patró i lògicament, li troben un sentit genètic quan en realitat és après. Boris Cyrulnik, neuròleg, psiquiatre, psicoanalista i considerat per alguns com pare de l’etologia, ja ha esmentat moltes vegades l’impacte que pot arribar a tenir la deglució fetal en el nostre comportament. La veritat és que no està clar.

 

Sent una ciència tan nova, des de quan es treballa i on té les seves bases la Posturologia?

Preguntar-se per intentar donar una resposta a com ens mantenim en peus, ho van fer els grecs amb Jenofonte, Cornelius Agrippa, passant per Giovanni Alfonso Borelli que va ser un físic i matemàtic que va fer grans aportacions a la medicina en aplicar la mecànica a la fisiologia humana o Vierordt, que al 1890 ja va crear a Berlin la primera escola de posturologia. Aquest, de manera força enginyosa, va observar com les àrees marcades sobre un paper de carbonet amb una ploma lligada sobre el casc dels soldats de l’imperi austrohongarès estaven condicionades per com es disposés el militar a l’espai. Un salt qualitatiu important es va fer al 1916, quan es van reunir un grup important de metges-neuròlegs com Babinsky, Froment o André Thomas entre d’altres i van evidenciar les discrepàncies en els símptomes que trobaven entre soldats que havien patit un traumatisme cranio-encefàlic similar durant la primera guerra mundial. Ja en aquella reunió, un d’ells va fer l’observació que aquelles diferents respostes podrien estar associades a la postura, entesa com a un estat d’ànim, una actitud. Per això també és tan important entendre que la posturologia sense les emocions no és res.

Més recentment la llista s’allarga inclús amb noms de físics, matemàtics... que probablement fins i tot desconeguin la seva participació. Però, si haguéssim de fer referència a algú que hagi generat les bases fortes que actualment ens sustenten, sota el meu criteri, realment com a pare...  pare...  de la posturologia pot ser que el més just sigui anomenar al Dr. Pierre-Marie Gagey. Aquest és un metge i enginyer francès que entre altres coses va elaborar la primera plataforma estabilomètrica estandarditzada i normalitzada, eina que utilitzem per mesurar les oscil·lacions que fa la persona seguint 3 lleis, la recerca de l’equilibri, (no hi estem, ens estem estabilitzant constantment), l’economia i el confort.

 

Pel que comentes doncs la posturologia no és tan sols postura corporal sinó que va estretament lligada amb actituds i emocions ?

Certament, la “postura corporal” podríem associar-la a la idea de posicionament més aviat. És clar que són conceptes que estan relacionats, però a nosaltres des de la posturologia, el que ens interessa entendre és el gest, el que dona lloc a l’acció, l’emoció.

 

Ara que cada cop estem valorant més l’especialització, la posturologia seria una contraposició en mirar el cos humà més globalment? 

Si. El grau de complexitat que se’ns presenta per interpretar tota la informació ens obliga a tenir certs coneixements de caràcter transversal. Per exemple, és clar que el cos va patir molts canvis a molts nivells per poder adquirir una posició bípede. Això que observem en un nadó al voltant de l’any és un resum impressionant de milions d’anys d’adaptació i no només de la nostra posició bípede, doncs la formació del nostre cos va més enllà, segueix un ordre filogenètic. Poder explicar i entendre això ens obliga a entendre els canvis que s’han generat i es generen en el cervell i altres parts del cos en els individus al llarg del seu creixement.

Com ja he esmentat anteriorment, l’home quan està dempeus no està en equilibri. Està estabilitzant-se. La natura de les oscil·lacions que realitza són de caràcter caòtic, això no significa que siguin desordenades. Un exemple del grau de sensibilitat del sistema, va ser la tesi doctoral del Dr. Baron, aquest va observar que una petita incisió sobre un múscul en peixos feia canviar automàticament la disposició a l’espai de la columna vertebral, de fet, els peixos es morien d’inanició perquè no eren capaços de trobar el menjar en el lloc on estava, els faltava coordinació. No succeïa això quan la incisió era més ampla.

La idea de Descartes que tot comença des del cervell encara sobrevola la nostra societat. Treballs com el de Jean Hébert qüestionen aquesta idea. El seu grup de recerca va observar que una alteració genètica provocava uns canvis anatòmics que eren els que provocaven els canvis fisiològics i conductuals en rates hiperactives. Així doncs la qüestió important és, entendre com arriba la informació al nostre cervell.

Ens queda moltíssim per aprendre. És gratificant donar eines a les persones i que et responguin com si haguessis entès a fons, quin era el seu patiment.

En quin moment et sembla que una persona s’ha de plantejar visitar el posturòleg?

Existeixen diferents patrons de pacients que venen a la consulta actualment, la major part ve quan hi ha una cosa evident. En el meu cas personal, si ho separéssim per edats, podria dir que en infants el més freqüent són nens amb dificultat d’aprenentatge, ja sigui des de dislèxia, hiperactivitat o trastorns de dèficit d’atenció. En el cas dels adults la situació més freqüent és la de dolor crònic, sobretot muscular, encara que molts cops pot ser també articular. Per exemple, és certament freqüent que un cas de dolor al genoll estigui associat a una falta de coordinació entre el peu i l’ull i és precisament la poca capacitat adaptativa d’aquest genoll la que fa que pateixi. Respecte al tema muscular, quan un múscul fa mal és com una corda que es trenca per un punt concret, que és el punt de dolor, però en realitat la tensió s’està generant des de els extrems. Pensem en quin sentit té per exemple una escoliosi....en realitat, aquesta lluita contra la gravetat la farà amb major o menor fortuna qualsevol  de nosaltres.

 

Què et va fer llançar a un camp tan complex com el de la posturologia?

La veritat és que em vaig abocar en aquest camp i no sabia on m’havia ficat, no en tenia ni idea. Vaig començar perquè buscava la resposta a uns canvis generats a la boca d’una pacient després d’un tractament osteopàtic. Ningú, ni les respostes dels meus col·legues amb més coneixement de professió, tenia la capacitat de donar-me una resposta satisfactòria de com podia haver passat una cosa a la boca que segons la teoria més axiomàtica de l’odontologia deia que no pot passar. Inclús en aquella època, jo veia l’osteopatia amb certes reticències.

Per sorpresa meva, la primera setmana d’haver començat el màster de posturologia ja tenia la resposta gràcies a la persona que va portar la posturologia a Espanya, el doctor Beltran, era l’ull...però què sabia jo com dentista d’aquest òrgan?...res, fins aquell moment. 

És clar que vivim en una societat funcionalista on als dentistes aparentment, sembla que se’ls redueixi l’àrea de treball exclusivament a la boca. La posturologia em va obrir els ulls. Els dentistes treballem diàriament sobre un nervi que es diu trigemin, aquest és especialment sensitiu (un 80%) la branca inferior és la mandibular, la branca mitjana va al maxil·lar i la superior (oblidada per mi fins aquell moment) en la branca oftàlmica, junts viatgen i es reuneixen en aquell estimat òrgan que es diu cervell. Aquí se t’obre un món que és immens.

 

 


0 Comentaris

Deixa el teu comentari

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.