Dimarts, 1/3/2016
757 lectures

Poder i submissió a Spotlight

Com pot ser? Com pot haver passat això?

Quan es parla d’abusos que s’han silenciat tots ens posem les mans al cap i la majoria ens preguntem, com pot passar això i callar?

I la casualitat ha fet que aquests dies estigui en cartellera la pel·lícula Spotlight, basada en el silenciament dels abusos practicats des del si de l’església als Estats Units, que jo diria que respon justament a aquesta pregunta. Com pot passar que fets tan greus se silenciïn?  O com es poden fer pactes sobre actes tan feridors?  El secret fa desaparèixer un problema o aquest desapareix perquè el suporta algú? Sembla increïble.

I a la pel·lícula també es respon la pregunta, quan el protagonista s’adona de la cadena de pressions personals i interessos que porten al silenci i ho verbalitza:  “Asi es como ocurren las cosas… un hombre presiona a otro…”

Totes les persones, totes, tenim el poder de pressionar els altres, o amb idees o amb diners o amb la por o amb possibles pèrdues o amb el coneixement, o amb una posició de poder….Tots ens podem desconnectar de l’empatia per l’altre i ocupar una posició de poder inadequada.

El  que fa que un nen es vegi pressionat a fer quelcom que li farà mal, perquè no sap dir que no, perquè no té clar encara què és bo o dolent per a ell, perquè vol sentir-se especial o per tal  que un mestre el tingui en consideració o mirant d’obtenir afecte, és el mateix que fa que els adults ens veiem sotmesos a la pressió dels qui considerem més poderosos, sotmesos al bon nom de la institució de la qual formem part, sotmesos a l’escola que educa el nostre fill, sotmesos als religiosos que fan caritat, sotmesos a les idees d’algú que ens pot beneficiar o que ens pot perjudicar.

No són només els nens les víctimes de les pressions, també els adults en som sensibles. Pressionar i/o sentir-se sotmès és una característica humana possible en tots nosaltres, la diferència entre un nen i un adult és únicament el motiu pel qual ens sotmetríem, o la intensitat necessària de pressió a què respondríem.

El problema és que oblidar que tots podem exercir un poder inadequat o que tots en podem ser víctimes,  posa en perill els nens.

2 Comentaris

R

Roser Penyes

1 de març 2016.09:22h

Respondre

I només quan hom ha arribat a la maduresa, just abans de fer-se vell i decrèpit, veu les coses amb claredat i pot dir de debò allò que pensa; fins i tot pot dir no.

D

Dolors Capellades

14 de març 2016.17:07h

No tinc clar que només calgui edat per poder tenir la valentia de dir no.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.