Ai! Recordo aquells estius a la Casal, amb els banyadors slip, quan petits i grans jugàvem a l’aigua, preníem el sol en aquella plana enrajolada... Recordo les enraonies sobre la piscina de dalt, la petita, l’exclusiva... I recordo les llargues tardes d’estiu, amb amics, amb la família...

I avui hi he passat pel davant. I l’he trobat tancada i barrada, com ja fa massa anys que està. I el desús que des que es va fer fora aquells que l'utilitzaven, es fa palès a les parets, a la porta metàl·lica pintada de negre.

I he sentit vergonya. He imaginat els amos d’aquell recinte, asseguts en algun claustre, o alguna abadia... arrossegant sotanes i creus, oblidant-se de la generositat intrínseca de la seva religió, la que diu que comparteixis amb els altres allò que és teu. I he vist que no ho comparteixen tot, perquè en aquell espai tan gran, tan a prop del nucli històric de la ciutat, hi ha un forat que havia estat una piscina, hi ha un enrajolat que havia estat lloc per prendre el sol, i lloc per jugar amb pilotes de platja; perquè havia estat un lloc on la gent se sentia a gust, i ningú qüestionava gaire cosa d’aquell indret a l’església, la propietària.