Dimarts, 24/3/2015
985 lectures

Parlant amb el Robert

Després d’acabar el curs d’excel el Robert em va fer una pregunta que mai ningú m’havia fet tan directament: “Cap a on van els castells?”. I perdoneu-me els no seguidors d’aquest món però em calia fer una reflexió sobre aquesta pregunta i plasmar, d’alguna manera, la meva opinió sobre aquest tema.

Primer de tot, mostrem els antecedents i l’actualitat. Fins fa ben bé vint anys, les colles castelleres es podien comptar fàcilment. Però van ser diversos booms que van fer aparèixer colles noves i se’n van recuperar d’altres. Fins llavors, castells de vuit i alguns de nou, tot i que molt excepcionalment. A partir dels anys noranta l’augment de colles va portar l’increment de la competició i l’aparició de rivalitats entre colles “noves”, a més de les rivalitats que ja existien o que es van anar creant.

Fins llavors, i des de llavors fins ara, els castells són una activitat associativa, voluntària, que fomenta l’autosuperació, l’esforç col·lectiu i uneix vincles entre persones entorn d’una fita clara, la construcció de torres humanes. El desig personal és que tot segueixi així, que les colles augmentin de nombre i de perfeccionament, que l’excel·lència sigui la fita a on arribar i els castells es muntin i desmuntin amb esforç i astúcia, que la gent que hi participi hi vagi lliurement i rebent a canvi el premi del castell assolit (al meu pensar, assolit vol dir descarregat). Que els castells siguin l’excusa per trobar-nos, siguin el motiu per posar-nos l’un al costat de l’altre fent pinya entorn d’una representació de la cultura tradicional i popular, apartant rivalitats personals o professionals, allunyant records passats que van fer que amb aquell del nostre costat, a la pinya, acabéssim massa malament... o massa bé... i tot, per aconseguir descarregar aquella construcció feta de companys i companyes de la nostra mateixa colla... Snif, snif... Quina emoció...!

Però, això que era fins ara tan idíl·lic, en la meva forma de veure, ara s’està endurint, s’està perfeccionant i s’exigeix als membres de cada colla una implicació personal exagerada. Sempre he pensat que una colla castellera la podem comparar amb el creixement d’una persona i en les etapes que li toca viure. La maduresa s’adquireix amb els anys i, per exemple, una colla de vint anys necessita, ara ja, d’estudi, de reflexió i de superació dins els paràmetres establerts. Aprendre, aprendre i aprendre és allò que els joves de vint anys fan i necessiten fer.

Però, Robert, si em llegeixes, aquí va una explicació de la meva resposta a la pregunta apuntada al començament. Pensa, Robert, que és allò que el camí cap a on van els castells, no pas allò que vull que passi. Llegeix-ho i ja em diràs.

Cap a on van els castells? Bé, vist des de la meva ignorància plausible, crec que el futur dels castells és, amb moltes excepcions, la professionalització. Una professionalització que doni a aquelles peces importants un sou i, per tant, un perfeccionament diari quant al tema esportiu (diguem-ne agilitat, equilibri, força...). Uns professionals als quals  es pugui exigir uns resultats; un grup de gent que no té perquè ser la totalitat d’un castell de tres-centes persones, però sí una bona part. Penso en terços que assagen equilibri, força; penso en equips del baix formats per quatre persones; penso en primeres mans, o laterals, o vents, segones, terceres i quartes mans... penso en quarts; penso en acotxadors; penso en enxanetes; i penso en grallers (tot i que aquest món, en alguns llocs, ja va un pas per endavant). I això voldria dir que el món casteller tindria divisions, com ara és el futbol (amb primera, segona, etc.). En aquestes divisions, així com ja s’organitza mediàticament ara, hi hauria actuacions amb tres colles que obtindrien punts segons els castells descarregats, la seva alçada i forma a més de la seva consecució. I es crearia un rànquing (això també et sona). I això faria que els castells, així com el futbol, comptés amb seguidors que s’unirien a la fita de descarregar un castell gratuïtament, obviant que la gent de la colla cobra un petit sou per a cada actuació, obviant que aquella nena acotxadora i la seva germana enxaneta cobren per a cada castell descarregat... perquè ho farien per amor a la colla, així com qualsevol de nosaltres saltaria al camp quan el Barça juga de pena i creiem que ho faríem millor (no sé si és prou entenedor –seria la força de l’afició–). També, amb el permís de la colla actuant, formarien els cinquens, sisens i setens cordons de la pinya, el coixí i el recolzament de la colla en les grans actuacions. D’ells en endavant, cadascú cobraria depenent de la seva implicació o tasca en cada castell (160 assalariats en un 4 de 8?). De quants diners estaríem parlant? Del preu d’una actuació que rondaria dels setze als quaranta mil euros només amb sous? I si el preu fos aquest, a on s’haurien de fer aquests castells? Sortirien aquests diners dels eraris municipals de les ciutats que competirien entre elles per portar el millor cartell possible i promocionar-se a través de televisions i ràdios? Tindrien un rèdit en forma de promoció turística, de despeses en botigues de la pròpia població, d’externalització de l’economia de la ciutat...? Aquesta fórmula no tindria perquè suposar la pèrdua de les exhibicions castelleres als petits pobles ja que les colles, per tal d’assajar grans reptes, les utilitzarien per portar a les places més importants les seves proves (una mica com ara ja es fa).

Sé que sona a un atac gutural a l’essència de la cultura tradicional i popular. Sona a afusellament de la principal virtut dels castells, el fet d’ajudar-se gratuïtament els uns als altres per assolir un objectiu comú: el castell que s’està tirant a plaça. Sona a bogeria, a impossible, a rucada monumental... aahhh!!!! Potser sí.

La competició entre colles és, any rere any, més gran, més forta i, per sort, no sempre surt de la plaça on s’estan fent els castells. Em vaig adonar al Concurs de Tarragona que, potser, ja és hora de mirar endavant. Allò de fer castells pel plaer de fer-los, pel gust de superar-se a un mateix, d’ajudar a fer una fita que semblava un somni... és quelcom que, rere el meu punt de vista, es va quedant obsolet dia rere dia. El món és global i, com a tal, genera rivalitat entre economies, models d’estat i formes de treball. Cadascú vol ser el millor en el seu àmbit, ja sigui personalment com col·lectiva. Una globalitat que molts vèiem que arribaria molt enllà i ens ha atrapat amb el seu carro inaturable engolint-nos sense mastegar.

És, només, la meva opinió fruit d’una pregunta. Entenc que hi hagi molta gent que no hi estigui d’acord. Bé, cadascú, d’opinió, en té una de pròpia.

Digueu-me ingenu... bé, tu també, Robert... però crec que aquest és el camí. Si m’equivoco, el temps em farà adonar de l’error. Si no, el silenci del moment serà el meu premi. 

Altres articles de Darius Solé

1 Comentaris

R

Robert

Igualada

27 de març 2015.18:28h

Respondre

Darius, molt interessant el teva publicació.
M’agradat força... ;)
Salut
Robert.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.