Dimecres, 8/2/2012
339 lectures

Quin fred fa, quin fred fa

La política lingüística dels governs democràtics catalans de després de l’any 78 ha estat un exemple a seguir a d’altres llocs on la situació política és semblant a la nostra. Una llei de normalització lingüística ha aconseguit fer sobreviure la nostra parla fins als nostres temps.

Els continus atacs per part del govern espanyol al nostre parlar han arribat, fins i tot, al cansament psicològic. El bombardeig continu d’espanyolitat ha aconseguit que, en la nostra societat, el fet espanyol s’hagi agafat com a propi i no com a aliè, que és com hauria de ser. El fet que estiguem a Espanya és una realitat que fot, i molt, però que és la conseqüència d’haver perdut una guerra (Guerra de Successió, 1701-1715), conseqüència que els bàndol guanyador, el francès borbònic, establís tractats amb diversos països a canvi que aquests no ajudessin el poble català, i conseqüència que les lleis que s’establissin fossin clarament opressores i repressores.

La recent immigració vinguda de l’Àfrica, d’Àsia i de l’Est d’Europa ens ha comportat un altre problema lingüístic. La majoria d’aquests immigrants no creuen necessari l’aprenentatge ni utilització del català com a llengua perquè no els cal, perquè gairebé ningú se’ls adreça en català, perquè a les seves feines ningú parla amb ell en català malgrat, de ben segur, molts parlin en català a casa seva. No els cal perquè molts dels catalans, i catalanoparlants habituals, s’adrecen a aquests immigrants, gairebé tots nous catalans, en llengua castellana (espanyola). Les campanyes de sensibilització només han fet radicalitzar als espanyolistes i castellanoparlants, i llurs successors, que arribaren amb la immigració dels anys 50 i 60. I els catalans, amb el cap cot, ens mirem com el bombardeig a la nostra llengua continua, com molts veuen, fins i tot, que els que diem això no tenim raó perquè, en el seu entorn, tothom és ben català, d’aquells de barretina i set penques o no, o bé el parlen amb normalitat; però la realitat no és aquesta.

I és aquesta immigració la culpable del fracàs actual de la política lingüística? No. Rotundament no. Els culpables som nosaltres, els catalanoparlants, per la nostra feblesa, per deixar que ens trepitgin la llengua i encara trobar-ho normal, per canviar d’idioma constantment i fer-lo canviar a aquells que no ho fan, per no defensar la nostra manera de ser i de parlar perquè ja els està bé com estan. He vist fins i tot gent que somreia en sentir xulescament frases, d’habitants de la ciutat de tota la vida, com 'és que no te entiendo' i, ells, fins i tot avergonyits a casa seva, canviaven d’idioma.

Ja ho diu l’erudit: 'Una llengua no desapareix perquè no es parli sinó perquè qui la parla no la defensa'.

Altres articles de Darius Solé

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.