Alegria. És el sentiment que més es respira en aquests dies de tanta convulsió. I em sorprén i m'agrada. Són les primeres eleccions que visc que són excepcionals no només pel moment únic que vivim; sinó també pel sentiment d'esperança, d'alegria, de força, de valentia. En els últims anys hem sofert tantes decepcions en el món de la política que la gent anava a votar amb desesperança, sense saber ni tant sols a qui votar, decepcionats...i poc a poc, el sentiment ha anat canviant. El 9-N va ser un exemple d'alegria festiva, de començar a viure la desobediència, de dir: no tenim por. i és que som formiguetes d'aquelles que van lentes però van lluny i que res les atura. I és que ha arribat aquell dia que tant esperàvem: el dia en que canvia la por de bàndol. No ens sentim amenaçats, no tenim por perquè ja no tenim res a perdre. Perquè ho hem provat tot, Perquè hem estat pacients, ho hem volgut fer bé i no ens han deixat i hem dit doncs fins aquí. I aquí estem. Amb la consciència tranquil.la, de que la nostra revolta és legítima. Perquè quan les lleis són injustes, s'han de desobeïr. I els que tenen por ara no som nosaltres, són ells. Els que ens volen fer la por, tenen por. Veiem la por en els seus ulls perquè ells potser encara tenen alguna cosa a perdre però nosaltres ja no. Si abans les manifestacions eren Catalunya, nou estat d'Europa. Ara són Catalunya, un nou estat i punt. Perquè quan es perd la por es guanya la llibertat.

No és el primer cop que veig aquesta reacció de les persones. Recordo fa uns anys quan vem començar a la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca de l'Anoia, que els primers afectats que arribaven estaven atemorits, angoixats, desesperats, paralitzats la por i es sentien culpables. Poc a poc quan entenien que la culpa de la seva situació era d'un sistema injust,pensat per afavorir als de sempre i explotar també els de sempre, la seva actitud canviava. De cop anaven als bancs i caixes i exigien els seus drets, es manifestaven, feien escraches, ocupaven bancs...i perquè? Doncs perquè ja no tenien res a perdre i això els feia lliures. Perque arriba aquell dia que no es pot més i llavors es pot tot.

Per això crec que el 27-S serà un dia per recordar, perquè el nostre primer èxit és haver sabut arribar fins aquí amb el cap ben alt, amb el cor valent i el somriure com la nostra millor arma. Sabem que tenim molta feina per fer, però sabem que tot és possible. El repte de construir un estat nou no és fàcil i caldran molts esforços, ser capaços de ser autocrítics i esforçar-nos per canviar les coses i que sigui la unitat popular la que piloti el procés constituent. Com deia  Gramsci caldrà "Instruir-se, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocionar-se, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. I organitzar-se, perquè necessitarem tota la nostra força".

Fins a la victòria sempre!

PD: Dedicant-la a tots els que no hi són però que han lluitat per ser on som i especialment a la Maria Mercè Marçal per dir aquella frase que sempre em recorda d'on vinc i qui sóc:

"Sempre agraint a l'atzar tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel"