Dimecres, 25/2/2015
913 lectures

Fer 'un Santi'

L’altre dia vaig anar al Clein a fer ‘un Santi’, o el que vindria a ser un cigaló carregat de Magno. Així és com  agradaven al Santi Carbonell i així és com s’han popularitzat entre la clientela del cèntric frankfurt igualadí. No sóc de carajillos –com diria el Santi–, però he pensat que és el millor homenatge que li podia fer al vell amic. No he estat l’únic, un colla d’amics del Santi se m’havien avançat, havien fet ‘uns Santis’ i fins i tot havien penjat unes fotos de l’homenatjat. “Posa-me’l ben fet”, bromejava sempre el Santi al bo de l’Antonio, sabent que l’Antonio li faria perfecte. Mentre assaboria el cigaló en companyia d’un còmplice amic, em van venir al cap un fotimer de records que em lliguen ad aeternum amb el bregat fotògraf. El Santi és d’aquells singulars personatges que t’agraden per com no són: no era hipòcrita, ni adulador, ni tan sols superb. Fins i tot era un entranyable poca-solta, i ell sabia que a mi aquesta informalitat sempre m’ha fascinat.

Hi ha una Igualada ‘postsanti’ ben marcada, i aquesta és menys sencera. El Santi formava part de l’skyline humà igualadí, i se’l troba a faltar anant amunt i avall, amb la càmera penjada, fent fotos a tort i a dret, aprofitant les festes més nostrades o en pur format feiner. Unes fotos que després potser comercialitzava, però que, de manera especial, regalava. Perquè el Santi era molt de regalar les seves fotos.

Tot i que no feia les coses buscant res a canvi, però i donat que diu el refranyer  català que qui no és agraït és un malparit, crec que d’alguna manera Igualada li hauria de reconèixer la bona feina feta i una trajectòria prou notòria, que no descobrirem ara i aquí, però que fa estretament lligada a la ciutat. És bo que les ciutats sàpiguen apreciar i posar en valor el treball dels seus conciutadans. El FineArt Igualada és potser un bon marc per ubicar el reconeixement que el Santi mereix.

A mig cigaló em va venir al record un altre igualadí que va coincidir amb el Santi en l’hora dels adéus: el Lluís Verdés. Aquell dia a Igualada les banderes haurien d’haver onejat a mig pal... El Lluís era un altre d’aquells igualadins que han de formar part de la llista d’admirables, d’aquella gent que ha fet molt per Igualada, segurament més del que va rebre. Em van venir al cap llargues converses farcides d’idees, realitats i somnis. El Lluís solia amagar la seva intel·ligència darrera la timidesa, però aviat se li escapava saviesa pels descosits.

Alço doncs el cigaló i brindo de manera simbòlica i de cor pel Santi i el Lluís.

Altres articles de Xavier Ribera

1 Comentaris

M

Maribel

IGUALADA

25 de febrer 2015.10:21h

Respondre

M’ha emocionat molt el teu article, el Santi sempre serà el Santi i encara li servo un espai al meu cor.
M’agrada veure’t per aquí de tant en tant, encara que sigui virtualment.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.