Empesos per aquest periodisme prêt-à-porter o de fast food que tant s’estila ara, abans no canonitzem la canceller Angela Merkel per la seva excelsa misericòrdia, fora bo recordar que no fa ni dos dies, de tour per un col·legi alemany, va respondre amb fredor germànica amb un demolidor i inclement “no podeu venir tots” a la nena palestina Reem, provinent d’un camp de refugiats libanès. La jove, abans, li havia manifestat el seu desig de continuar estudiant a Alemanya. La Reem i la seva família es trobaven llavors en procés d’expulsió, i d’aquí la súplica. La crueltat de Merkel va fer saltar pels aires la serenitat de la noia, que es va posar a plorar, sense que la política sabés com consolar-la. La inflexibilitat i falta d’empatia de la cancellera es va propagar a la velocitat de les xarxes. La impietat de Merkel va ser espontània, li va sortir de dins. Si hagués passat pel filtre de la reflexió i els assessors, no dubto que, fins i tot la gèlida mandatària, hauria maquillat el seu exabrupte encara que només fos per freds càlculs polítics. Però l’espontaneïtat esdevé la millor credencial.

Llavors, per tot plegat, em costa d’empassar la miraculosa reconversió magnànima de la cancellera, que pocs dies després d’aquell incident s’ha convertit en la principal valedora dels refugiats siris i d’altres països que, fugint de la guerra, busquen empara a Europa. Però no ha estat l’única que ha girat el discurs com  un mitjó, el seus aliats, entre ells Espanya, també abracen una sobtada commiseració. Sigui pura o interessada, benvinguda sigui la reconversió. Amb els anys, tendeixo a malfiar i m’inclino a pensar que el canvi ve d’una racionalitat econòmica més enllà de raons altruistes. En un continent ple de vells, com és Europa, l’esperança per fugir de la crisi són els immigrants. Però insisteixo, sigui per esmena o per fariseisme, benvinguda l’actitud de socórrer.

Fet el preàmbul, el que en realitat volia escriure és que celebro els reflexos exhibits per Barcelona  posant-se al capdavant de les ciutats acollidores d’Europa, un exemple que es propaga. I aplaudeixo igualment la voluntat inequívoca manifestada per Igualada de formar-ne part. Com la capital catalana, la de l’Anoia ja va demostrar l’any 92 la seva solidaritat acollint i abraçant un grup de refugiats provinents de la guerra de Bòsnia. La ciutat en general i la Creu Roja en particular va fer llavors una molt bona feina, que no dubto es repetirà ara. Recordo que no va ser fàcil aquell acolliment, però el resultat final va valer la pena, com segur tornarà a passar ara.