L'Oriol Càlichs passa la perruca de Salero a l'Èlia Ferrer

Aquest any, per la Festa Major, estrenem nou Salero. Sota aquella perruca i aquell vestit que ens fan patir tant, hi trobarem l'Èlia Ferrer. Al seu costat, la seva filla, també Èlia, de nou anys, que farà de Salereta. L'Èlia (la gran) no necessita presentació. És un dels rostres -i somriures- coneguts a Igualada. L'heu vist fent Els Pastorets amb l'Esbart Igualadí o tocant la gralla amb els Diables d'Igualada. Amb aquestes entitats, ha viscut la Festa Major des de dins. Segur que també us ha atès, amb la seva simpatia, a l'agència familiar de vaitges FerFrans, a la rambla. Li passa el relleu l'Oriol Càlichs (salut, Oriol!), que s'ha posat en la pell de Salero en aquests darrers tres anys, al costat del seu fill, l'Octavi, que ha fet de Saleret. L'Oriol (Esbart Igualadí, Grallers d'Igualada, Ball de Sant Miquel, etc.,) viu amb passió la festa. L'estima. I l'activisme cultural, social i polític al llarg de l'any, sense vacances. Amb un cor proporcional al seu tamany, no sap mai dir que no. Així, per exemple, el veureu sempre fent pinya als castells. (fins i tot vestit de Salero!!!). L'Èlia i l'Oriol es coneixen des de fa molts anys. Han compartit moltes vivències, com ara hores i més hores d'assajos i representacions dels Pastorets. He demanat a cada un d'ells que escrigui quatre ratlles sobre l'altre. Per l'Oriol "l'Èlia i la seva família formen part activa de la història de l'Esbart Igualadí, ha crescut entre escenaris i camerinos, i ha viscut la Festa Major des de dins. Fer de Salero no li comportarà cap problema, va sobrada d'experiència". I, per la seva banda, l'Èlia ha escrit "Salut!!! Això és el que sents al carrer si coneixes a l'Oriol, "Càlichs" per a tothom. Ens coneixem des de petits, i puc dir d'ell que és una gran persona i li vull dir: que ni que em cedeixis el teu "càrrec" continuaràs vivint la Festa Major, com sempre ho has fet, però aquesta vegada estant dins el "merder". Bona Festa Major Oriol!!!". En aquesta conversa, l'Èlia i l'Oriol parlen sobre el paper del Salero, sobre les coses bones -i no tan bones- de la festa i sobre el ric teixit associatiu de la ciutat.

Qui i com us va proposar fer de Salero? I quina reacció vau tenir?

ÈLIA: M'ho va proposar el regidor Pere Camps. Primer em vaig quedar parada, sorpresa, no t'ho esperes. Primer vaig pensar... Uf... Salero? Festa Major? Però fa molta il·lusió. Si t'ho proposen, no deixa de ser un reconeixement al vincle que tens amb la cultura igualadina. Estic molt contenta.

Tu, Oriol, inicialment vas dir que no...

ORIOL: Jo vaig dir fins a tres vegades seguides que no. Les paraules textuals que vaig dir al Josep Miserachs, quan m'ho va proposar, van ser "no em facis aquesta putada"...

ÈLIA: (Riu) Molt típic del Càlichs...

ORIOL: Vaig insistir molt: no, no i que no...

ÈLIA: Jo també m'ho vaig pensar molt, perquè les conseqüències són que arribes al dimarts feta una braga. I imagina't tu, Oriol, que a part del Salero, també sorties a un lloc o altre de la festa.

ORIOL: Sí, com que estic vinculat a unes quantes històries, però si feies una cosa, no podies fer totes les altres.

A part d'il·lusió, també fa respecte?

ÈLIA: Fa respecte perquè no deixies de ser un personatge i tens el repte de presentar tu la imatgeria i les entitats que van passant per la plaça. Per sort, com que estic habituada a parlar en públic, suposo que no se'm farà difícil.

Fa dos anys ja vam entrevistar l'Oriol,  i ens va comentar que, precisament, saber parlar en públic era un dels elements essencials per fer de Salero.

ORIOL: Sí, perquè l'escenari fa respecte i parlar en públic també fa respecte i hi ha molta gent que tenen por escènica, que els impedeix desenvolupar correctament l'activitat que han de fer o que li han encarregat. De la mateixa manera que un bon polític ha de saber parlar i, fins i tot, ha de saber enganyar la gent, per fer de Salero o una figura semblant també s'ha de saber parlar davant el públic, sense cagar-se a sobre, sense que es noti que la pressió t'està guanyant.

ÈLIA: Jo potser pujo a l'escenari i em poso a tremolar, perquè no és el mateix estar al teatre, dalt l'escenari, que és fosc i no veus ningú...

ORIOL: Però aquí també et poses en el paper...

ÈLIA: Sí, també vas com disfressat, un pic et disfresses, et poses la careta... És un paper que fas.

ORIOL: Penso que no ens disfressem sinó que ens vestim de Salero. Una disfressa és xauxa, gresca i xerinola. Aquí et vesteixes de Salero, et posen la perruca i aquella estona que estàs, com entre bambolines, esperant per sortir a la plaça, repassant el guió i un cop surts i puges a l'escenari, és fotre-li "patilla". I això ja ho saps fer tu...

ÈLIA: Ja ho veurem...

ORIOL: I si no, t'imagines que tot està a les fosques...

ÈLIA: (Riuen) I que no hi ha ningú que em miri!!!

Tu Èlia, formant part de diverses entitats, has pogut viure la Festa Major d'Igualada des de dins.

ÈLIA: Estic a l'Esbart Igualadí i, fins a l'any passat, estava a Diables d'Igualada, tocant la gralla, però vaig haver de deixar-ho per problemes de temps. La Festa Major sempre l'he pogut viure des de dins. Mires de ser-hi sempre, perquè t'agrada, i quan tens nens encara més.

Ara que parles de nens... Aquest any tindrem Salero i Salereta, mare i filla. Viuràs l'experiència al costat de la teva filla Èlia. L'Oriol, aquests darrers tres anys, ha fet de Salero al costat del seu fill Octavi, que ha fet de Saleret. Com es viu aquesta experiència?

ORIOL: Hi ha un cert estrès, però és maco. Hi ha estrès perquè pateixes pel teu fill, saps què representa sortir a l'escenari, saps què representa parlar en públic, com dèiem abans, i vols que ho faci el millor possible, però sense "apretar-lo", perquè llavors és quan els poses la por a sobre. Però, llavors, quan surts, quan comença, flipes... Quan els veus per primera vegada al·lucines... L'Octavi només tenia 6 anys. Recordo que repassàvem el guió i ell llavors encara no sabia llegir lletra d'impremta!!! Va ser una feinada, però quan el vaig veure parlant...

ÈLIA: Vas pensar sembla son pare, no?

ORIOL: Com si fos casa seva!

ÈLIA: A mi em fa molta, molta, molta il·lusió. L'Èlia té 9 anys i en farà 10 precisament el 23, per la Festa Major. Pensava que em diria que no, perquè té por escènica, als Pastorets li va costar molt sortir. Però em va dir que sí i em vaig quedar molt parada. Però aquests dies previs està molt nerviosa. Em pregunta què hauré de fer, què hauré de dir, i què passarà si m'entrebanco... No passa res, li dic jo, que estaré al teu costat tota l'estona, tranquil·la, si t'entrebanques jo també m'entrebancaré amb tu, i no passa res. Per a ells ha de ser com un joc, una diversió. Si ho viuen com una obligació se'ls fa tot una muntanya. Són nens. I hem d'anar a passar-nos-ho bé les dues.

ORIOL: Sí, l'important primer és el pas aquest de preguntar-los si ho volen fer, perquè si no ho volen fer no pots forçar-ho, i després, viure-ho i compartir-ho amb ells. Parlar i decidir conjuntament com ho farem. Amb l'Octavi ens vam partir el guió. Per la Menuda, ell decidia quines parts volia dir, quins elements volia presentar i s'ho subratllava al guió amb el seu color. Ell llegia la part que volia i jo la resta. I, curiosament, cada any que passava la seva part subratllada era més gran i ell llegia cada vegada més tros. I, l'any passat, ja em va dir tu presenta només aquest i aquest altre, o bé perquè no m'acaben d'agradar o perquè em costa dir el seu nom, perquè la canalla són així de frescos...

ÈLIA: No és que siguin frescos, és que diuen la veritat! (Riuen)

Després de molts anys tornem a tenir una dona Salero! La segona!

ÈLIA: Ja tocava! Potser es podria fer rotatiu... Però penso que també deu costar. Sé que algun any se li ha proposat a alguna noia i ha dit que no.

ORIOL: Com vagi caient. Com en la política, això de la paritat, penso que no.

ÈLIA: No crec que sigui bo o dolent, és senzillament que ho vulguin ser.

ORIOL: Hi ha tres o quatre anys que ha sigut un home i si ara en vénen dos, tres, quatre o deu que siguin dones, doncs endavant. Benvingut sigui.

ÈLIA: Es pot repartir i tots contents.

Oriol, quants quilos es perden fent de Salero, amb aquell vestit i aquella perruca, sota aquell sol, amb aquella calor?

ORIOL: Quilos no ho sé perquè no em vaig pesar abans de Festa Major. Però hem de pensar que és una època de l'any que hi ha molts tecs, molts àpats, i estàs tot el dia al carrer i van caient cervesetes... El que vas perdent per una banda ho recuperes per una altra..

ÈLIA: Ho expulses! (Riuen)

ORIOL: El que sí que és cert és que a mi em feia molta por la calor que podia passar a la plaça de l'Ajuntament, per exemple, a la tarda, quan entra la cercavila, i cau tota aquella calor... Però, curiosament, on ho he passat pitjor, ha sigut dins de Santa Maria.

ÈLIA: Perquè hi ha aquella humitat...

ORIOL: Potser perquè ha anat agafant la calor de l'estiu i es queda allà concentrada, no ho sé. He arribat a patir. Arribava un moment en què o començo a agafar el vestit i airejar-me per sota o caic a terra i surto a tots els vídeos...

ÈLIA: Penso que diumenge serà el dia més dur

ORIOL: Aquest protocol de l'Ofici a mi em cansa, se'm fa farragós i llarg. I estàs fent un paper...

ÈLIA: Sí, i t'has d'aguantar

ORIOL: Segueixes el mossèn, ara t'aixeques, ara t'asseus, ara et tornes a aixecar, ara tornes a seure... Si vols anar a combregar, hi vas. Jo no hi vaig anar, perquè no hi crec, però que cadascú faci el que vulgui. Però és dur, amb la calor, ara seu, ara dret, ara seu, ara dret... I amb aquell vestit, i amb aquella perruca... Estàs tot el dia rajant suor...

ÈLIA: Vestit amunt i anar ventilant... (Riuen) A mi, més que el vestit, el que em fa més por és la perruca...

ORIOL: No et preocupis: és com portar un barret de llana dins una sauna... (Riuen)

A mi em féu patir quan us veig amb aquell vestit

ÈLIA: He utilitzat el vestit que va portar la Carina, que fem més o menys la mateixa talla i ho he pogut aprofitar tot. La banda l'han fet nova i ha sigut una donació de Curtits Badia. És un vestit vinculat a Igualada: el punt i la pell. Jo ja li vaig demanar a la Susanna, que en té cura, si podia ser una mica més fresquet... Jo no sé el de noi, però el de noia no sembla tant farragós...

ORIOL: A mi el Marc Castells no em va fer cas quan li vaig demanar que posés ventiladors a l'escenari, a veure si et fa cas a tu... No pateixis, com que té un pes, no se t'aixecarà com a la Marilyn Monroe... (Riuen)

ÈLIA: No passa res. Jo pensava portar una ronyonera amagada sota el vestit, amb una ampolleta d'aigua...

Sembla que no hi ha manera de trobar un encaix per a les diverses sensibilitats i maneres de veure la festa. Com a Saleros, com veieu aquesta situació?

ÈLIA: És com tot, cadascú té el seu punt de vista. Ja fa anys que hi ha aquestes desavinences. Jo penso que aquí hi cabem tots i hi ha d'haver lloc per a tots. Les entitats ens hem d'ajudar les unes a les altres i no putejar-se entre elles. Res més. Totes les idees són respectables i tothom té cabuda dins la festa. El respecte, abans que res.

ORIOL: És una clàssica igualadina. Segur que això passa a més municipis, eh, però aquí estem en un atzucac de voler fer el dia de Sant Bartomeu festiu i treure el dilluns de Festa Major. Hi ha models de festa diferents, costa molt que es puguin mantenir els dos models junts, com està passant ara, ja es nota.

ÈLIA: Però cada vegada hi ha més diferència, no?

ORIOL: Cada vegada es tiba més la corda i això fotrà un pet... Jo estic en una entitat a cada banda. Amb una entitat, el Ball de Sant Miquel, estem dins la FESTHI i amb l'altra, els Grallers d'Igualada, no hi estem, tot i que sí que participem en la Processó, perquè així ho vol l'Ajuntament. Quan estàs al mig és molt cardat, perquè intentes opinar sobre les dues coses, intentes ser sincer, però cada banda et situa a la banda contrària... És una cosa de ciutat i és la ciutat qui ha de decidir quin model de festa vol. Molts més anys així, intentant barrejar els dos models serà complicat. Potser no, no ho sé, potser s'arriba a lligar tot. Però ho veig difícil.

ÈLIA: Si un no cedeix una mica, a vegades, fa que sigui complicat.

ORIOL: Sí, s'ha de cedir, per cada costat. I també s'ha d'intentar deixar aquest mal rotllo heretat abans de la FESTHI, de formalismes... Aquests ens volen fotre la nostra major, nosaltres tenim la veritat absoluta i hem de canviar la Festa major... Les veritats absolutes no funcionen i menys en coses de voluntariat.

ÈLIA: El problema, en part, són les formes i les maneres.

ORIOL: Cadascú s'estima les seves entitats. Tots som gelosos de les nostres entitats, ens les estimem molt i volem el millor. Quan això es tradueix a un model de festa, també t'encamines cap allà. Però el que no pot ser és que hi hagi...

ÈLIA: ... mals rotllos. Tots volem el mateix, passar-nos-ho bé. Això s'ha d'acabar.

ORIOL: Sí, però no sé pas com s'acabarà tot això

ÈLIA: Jo no m'hi penso posar. Ja tinc prou feina amb la perruca!!! (Riuen)

Sant Bartomeu, festiu? Saleros... us mulleu?

ORIOL: Si Igualada vol una Festa Major reconeguda, amb els seus paràmetres festius, com les grans del Principat, com Vilafranca, Tarragona... Doncs sí, perquè és el que toca, perquè segueixen aquest model. Jo sóc un enamorat de la Patum i segueix aquest model, es fa per Corpus. Si els igualadins volen això, endavant les atxes. Hem de veure què volen els igualadins. Potser a la majoria els està bé com estem ara...

ÈLIA: A mi, sincerament, tant me fa, no és una cosa que em faci perdre la son.

ORIOL: Hi ha aquesta por de perdre el dilluns, perquè deixaran de venir els representants d'altres municipis. Si ets representant d'un altre municipi t'ho podràs muntar per venir el dia de Sant Bartomeu als castells.

ÈLIA: També depèn de com cau.

ORIOL: Els canvis fan por. Quan una cosa funciona, fer un canvi costa molt. Fa quaranta anys que funciona així la Festa Major, i el canvi costarà molt. Finalment, serà el que voldrà la ciutat, no el que volen una gent.

ÈLIA: Quatre... A mi, egoistament parlant, em va molt bé fer festa el dilluns, perquè em ve un curro molt gran, i tenir tres dies de festa em va de conya. Tenir-lo entre setmana, em partiria més. A tots ens agrada fer els ponts seguits, oi? Suposo que fa quaranta anys ja es va fer pensant en això. A Igualada tothom torna a la ciutat per la Festa Major, és quan les fàbriques comencen a treballar. Per a mi, que sigui festiu o no per Sant Bartomeu, dependrà del que vulgui Igualada. Ara, tampoc es pot ser tan radical i dir això o res.

ORIOL: També depèn de com estiguin de convençuts. Fa deu o quinze anys els independentistes convençuts érem quatre gats però com que hi hem estat, mira on hem arribat ara.

ÈLIA: Continuo dient el mateix, depèn de la forma com es facin les coses. De bones maneres s'aconsegueixen moltes coses.

A la Festa Major d'Igualada hi participen moltes entitats. És el reflex del ric dinamisme, especialment cultural, que hi ha a la ciutat al llarg de l'any?

ORIOL: Som de les ciutats més riques culturalment, en l'àmbit d'entitats. I més actives. Si mires el calendari cultural igualadí de fa 15 anys enrera era un i el d'ara és brutal.

ÈLIA: Jo quan sento que a Igualada no s'hi fa res... Sempre hi ha coses! Qui ho diu potser no es queda a Igualada o potser no hi participa activament. Contínuament a Igualada s'hi estan fent un munt de coses.

ORIOL: I, fins i tot, hi ha molts dies en què se superposen activitats, que en una ciutat com la nostra, amb una única cosa ja tindria molta potència. I se'n trepitgen tres o quatre. Estem vivent un moment molt maco en l'àmbit d'entitats, en l'àmbit de cultura. I, quan arriba la Festa Major, ja esperes a veure amb què ens sorprendran les entitats... (Riuen)

ÈLIA: Jo m'ho miraré des de l'escenari...

ORIOL: Es veu i es viu tot d'una altra manera...

Oriol, quin consell donaries a l'Èlia?

ORIOL: Com deia el Cruyff, sortiu i disfruteu. Passeu-vos-ho bé. Jo vaig intentar, no sé si me'n vaig sortir, que no em pugés l'ego. No vaig voler teatralitzar.

Tu ets perillós amb un micròfon a les mans... (Riuen)

ORIOL: Ja els vaig avisar, ja, als de l'Ajuntament. Però em vaig frenar moltíssim. Vaig procurar fer el que tocava, que era presentar i fer el que em diguessin. Mai havia vist el Ball de l'Àliga des de primera fila. Com que sóc alt sempre em poso al darrere per no tapar la gent i, des d'allà, no ho veus complet. Com els gegants, els capgrossos... No veia mai els moviments dels peus, per exemple. Disfrutar el moment i mirar de no suar molt... Això sí, l'única pega que vaig tenir és que m'agrada molt el dinar del dissabte a la rambla, amb tanta gent i tan jaleo, i vas parlant ara amb un, ara amb l'altre, i després, a la tarda, vaig pujar afònic a l'escenari. Però et vas recuperant...

ÈLIA: Però si a tu no t'agrada xerrar... (Riuen)

ORIOL: Disfruta molt i fes-ho com et surti, com pensis que ho has de fer tu.

ÈLIA: Sí, cadascú ha de tenir la seva pròpia identitat.

ORIOL: No vulguis copiar cap Salero.

ÈLIA: La veritat és que tampoc t'hi fixes molt, no penses si ho faries d'una manera o altra. Fins que no t'ho proposen

ORIOL: A mi la figura del Salero em va passar bastant desapercebuda, la veritat, fins que em va tocar. Potser si els coneixies més, estaves una mica més pendent, però em van passar bastant desapercebuts fins que vaig ser Salero. I suposo que ara també me'ls miraré d'una altra manera, amb una certa nostàlgia, amb carinyo...

ÈLIA: Que ho vas fer molt bé, tio!!! M'has deixat el llistó molt alt... Ara que faré jo?! (Riuen).