TORNAR
PUBLICITAT

Albert Sánchez-Piñol: "Hi ha gent que prefereix viure en l'engany i no fer l'esforç d'obrir els ulls"

Parlem amb l’escriptor Albert Sánchez-Piñol

cultura
Divendres, 6 maig 2016. 03:00. Francesc Vilaprinyó i Albareda.

Albert, com s’escapa un avi català d’una setantena llarga d’anys d’una illa del Pacífic en ple segle XVIII?

(riu) Ahhhh, haureu d’esperar a la tercera part, però està tot controlat. El viatge de Cook està documentat, és real, i també ho és –i no t’ho hauria de dir, perquè espoilejo- que es va creuar amb un vaixell francès que feia la mateixa ruta. No es van veure perquè hi havia una tempesta, però van estar a tocar.

El francès va arribar a Nova Zelanda i trobarà algú abandonat a mans d’uns caníbals (somriu). Parla molt de com és el personatge de Zuviría.

Zuviría té bona planta, però ja té una edat al final de ‘Vae Victus’, i en canvi, encara provoca passions entre les dones de la Polinèsia.

Provoca un pudor, oi? Van topar dues cultures amb una moral sexual diferent. A Tahití no hi van arribar ni el cristianisme, ni Freud, ni cap repressió. Els anglesos, quan se’ls va espatllar el vaixell, van pensar si havien de tornar a l’ illa a reparar-lo i tots els mariners estaven frisant. Allà s’ho van passar bé en el primer viatge de Cook.

Hi ha una pel·lícula de Marlon Brando, ‘Rebel·lió a bord’, que també tracta el tema, oi?

Un altre cas, sí, real, de l’ illa de Pitcairn, on viuen els descendents dels mariners i aquelles dones. Hi ha un llibre d’una antropòloga que ho tracta i explica com és viure en aquella illa.

‘Victus’ era molt històric, a ‘Vae Victus’ surt més la vessant antropològica?

Sí, sí. No volia continuar exactament el mateix. Abans explicava el conflicte català al món i aquí els conflictes del món als catalans. Hi ha moltes tragèdies com la dels catalans. La dels yama és una guerra que és poc coneguda pels americans mateixos. A l’est de Nordamèrica hi havia cultures similars a les caribenyes, no tant al relat dels apatxes, que és el que més ens ha arribat. Cultures que van ser les primeres a rebre l’impacte de la colonització. És real, només hi ha de fictici la presència de Zuviría.

Però per exemple, l’episodi dels yama exterminant els britànics que van al seu campament és real. Tal qual. Una guerra oblidada i la novel·la històrica consisteix en això, a reivindicar per què va lluitar aquesta gent, per uns principis elementals contra l’esclavatge.

El paral·lelisme indis americans-catalans sempre ha estat de moda, oi?

Tots els pobles oprimits estan en un bàndol, els opressors en un altre. Però no volia remarcar les semblances, sinó les diferències. El sistema de parentiu dels yama és tal com es descriu, per exemple. El sistema de parentiu occidental és el més senzill, però jo que he estat africanista n’he vist de molt i molt complexos. Algunes societats tenen fins a 83 noms de parentiu... nosaltres devem arribar a 13 o 15. I amb cada un d’aquests 83 noms hi ha els seus drets i obligacions, impliquen una forma de protecció social.

Els indis d’aquella zona pensaven que cadascú era la reencarnació d’un familiar mort. Per això a aquell nen dels yama li diuen Avi. Pensaven “s’havia mort i ara el tinc aquí!”. Arriba un català del segle XVIII allà i no entén res! (riu).

Zuviría tria sempre el bàndol que li sembla més honest. No predico l’indigenisme, perquè aquests mateixos yames lluitaven per no ser esclaus, però ells mateixos practicaven l’esclavatge! Però al mateix temps, en una novel·la d’aventures, pots afegir matisos. Els indis tenien esclaus domèstics, no de producció amb fuetades a l’esquena, i això en l’escala de dolor no és el mateix.

Als Estats Units, el tema nadius ha arribat al punt folklòric que als helicòpters els posen ‘Apache’ i als míssils ‘Tomahawk’. Els espanyols posaran mai marques com ‘Bac de Roda’ o ‘Villarroel’?

Clar que no! Tu ho dius, no som indis! I a Nova Zelanda més, tots els patronímics estan en maorí. Fan votacions populars per la bandera amb símbols. Per què? Perquè són nacions derrotades. Residuals. A nosaltres encara no ens han arraconat. No veuràs un estat dels americans governat pels indis. Aquesta és la diferència. No som simpàtics per això, perquè ens volem emancipar.

El que crida l’atenció d’aquesta època on Zuviría ajuda els yames és que hi havia un equilibri de poder entre els indis i els europeus. Els indis no són excessivament inferiors a nivell militar que els colons. En alguns casos, els nadius tenien més armes de foc que els anglesos. A l’Àfrica també passaven casos similars. És clar, podien comprar-ne als propis anglesos, als espanyols i als francesos. Tenien diferents proveïdors. La derrota no és tecnològica, sinó cultural. Com organitzes el fet tecnològic.

Els indis podien guanyar en escaramusses, però no tenien disciplina de foc. No tenien una formació tancada sinó que lluitaven de manera individual. A Europa, segles de tiranies havien imposat una disciplina en el combat, la formació reglada. El format de novel·la em permet explicar això, quan el fill de Zuviría es pregunta “per què m’he de quedar quiet mentre em disparen?” (riu). Tots dos tenen raó, no? La civilització és això.

Aquesta formació i disciplina és la que acaba portant 200 anys més tard a les massacres de la Primera Guerra Mundial, no? Els soldats que surten amb ordre per arribar a l’altra trinxera contra nius de metralladores.

Les cultures generen inèrcies. La cultura militar és conservadora. La formació reglada que Zuviría vol ensenyar als indis és encara eficient cent anys després, amb Napoleó, perquè la tecnologia no ha evolucionat bastant. En canvi, a la Guerra de Secessió Americana, és una massacre, perquè les armes han anat a més i hi ha vora un milió de morts. I ja a la Primera Guerra Mundial hi ha les metralladores, però els paios segueixen formant igual! Havia tingut èxit i ho van mantenir tant de temps.

Els indis, en canvi, no estaven pel sacrifici en massa. Quan l’antropòleg Malinowski explicava als nadius de l’illa on estava que en una batalla de la Primera Guerra Mundial havien mort 10.000 persones no se’l creien! Li deien “fatxenda”.  A les guerres indígenes en morien en una topada dos o tres. Per això podien estar en guerra perpètua.

A ‘Victus’ veiem que els catalans estan discutint sempre entre ells. Això encara avui passa. És un handicap d’operativitat en les situacions límit davant uns borbònics que tenien una estructura més vertical?

No, no. Em vaig centrar més en el bàndol català. Però entre francesos i espanyols hi va haver moltes discrepàncies. Sobretot perquè Felip V estava boig. No ho vaig emfasitzar més perquè dirien que faig un pamflet, però parlem d’un home que era francès en una cort castellana i no va aprendre la llengua fins quasi als seus darrers dies.

Molts nobles no l’entenien en francès, era un sarau. Aquí a Catalunya teníem una guerra civil larvada. Perquè havíem tingut un règim de llibertats molt avançat, sobretot el poble baix en relació a altres punts d’Europa. Davant això hi havia una noblesa que estava en una situació incòmoda, amb contradiccions. Molts d’ells, emparentats amb castellans, s’havien desnaturalitzat. Altres nobles es debatien entre la fidelitat a les constitucions que no els eren favorables i el règim exterior.

La historiografia espanyolista és obtusa quan s’entesten a dir que la Guerra de Successió era una revolta de quatre nobles que no volien perdre privilegis. És ignorància.  A Aragó les llibertats estaven més laminades des dels segles anteriors i la resistència va ser menor; a València mig-mig; on es mantenen més sanes les institucions és aquí, on hi va haver una resistència popular extraordinària. Les votacions estan registrades i veus com la lluita la va mantenir el poble baix. La noblesa catalana hi estava en contra i va muntar els Mossos d’Esquadra. No entenc que als anys 80 anomenéssim la policia catalana amb el nom dels que lluitaven contra el Carrasclet.

Com és el Carrasclet?

No entenc que no estigui més viu i consolidat. Hom té els seus herois romàntics i comparat amb Bac de Roda, Moragues o Serrallonga no està tant a la memòria històrica. Ens agrada el martiri. En canvi, a Carrasclet no el derroten mai! Els seus enemics deien que era un bandoler... clar, ja ho diuen ara de nosaltres també. Com volien que no fes atrocitats? Era normal. Quan s’entrava en un poble el primer que s’enganxava era l’alcalde del règim borbònic. El pelaven ,clar.

A les memòries de Berwick es parla d’en Carrasclet com a un bandit i un violent. Clar, ho diu l’element que va bombardejar i assassinar als qui defensaven Barcelona. Té gràcia. Mates de gana a un país i no ets un criminal?

Hi ha un fet molt interessant, que diferencia ‘Vae Victus’ de moltes novel·les sobre el 1714, i és que mostra que l’11 de setembre no s’acaba res. Els catalans van seguir lluitant i el 1719 podrien haver recuperat les seves institucions i sobirania.

Sí, sí, és així. Hi ha molta novel·la sobre la Guerra de Successió des del segle XIX. És un gènere com tenen els americans el seu Far West. Jo havia d’escriure sobre el  12 de setembre. Estic en contacte amb historiadors que estan als arxius i hi ha coses que volia explicar, encara que afectessin el ritme narratiu. Es van trencar tots els pactes, en una època que els acords es complien arreu. Berwick va incomplir la seva paraula en la capitulació, on hi havia les condicions amb què es feia la rendició. Hi va haver perfídia, amb l’escena que expliquem on els conviden a entrar en una casa (als capitostos catalans) els desarmen i els agafen. El Zuviría, que coneix més bé els borbònics, és qui s’ho veu a venir. I se n’escapa, clar.

M’he inventat la biografia del Zuviría perquè és un personatge instrumental, que permet explicar la situació sense alterar la realitat històrica, mentre que Villarroel i Casanova estan més documentats. Sobre aquest període hi ha el llibre de Salvador Sempere Miquel El fin de la nación catalana que reprèn l’estudi de l’afer.

La resistència popular no es va acabar l’11 de setembre. Carrasclet va aixecar 10.000 homes. La guerra de 1719 encara està per explorar. Les dues conferències entre Berwick i Carrasclet hi van ser, jo només m’invento el diàleg. Berwick és el dolent, però no era un carnisser com Verboom i en aquest cas sí que va complir la seva paraula, però el setge de Roses va fallar. I una fortalesa que no es podia bloquejar per mar no es podia prendre.

Carrasclet va perdre també per la repressió anterior. Era horrorós. Hi ha cartes d’oficials borbònics que demanaven torturar des de la cel·la al patíbul els seus presoners catalans. Es va incendiar el país, es cremava tot el que tenia la gent. Cada poble ara, amb el Tricentenari, ha descobert com va ser la repressió a nivell local.

A l’Anoia tenim la batalla d’ Els Prats de Rei, el 1711, que va ser terrible.

Em sento culpable d’haver centralitzat molt la cosa a Barcelona. Ho vull esmenar. Penseu que des del 1707 la guerra entra a Catalunya. Com devia ser que cada dos per tres passessin pel teu poble? Els miquelets no eren sants i la feien molt grossa. Ara bé, homes com el Carrasclet demostren que no hi havia només bandits i que no es tractava de supervivència, sinó que es lluitava amb uns objectius polítics.

El règim de les institucions catalanes era molt més comunal, amb drets únics a Europa com el que regulava el reclutament de cara a la guerra. Imaginem el desastre que era per a una societat pagesa que el fill o el pare hagués d’anar a la guerra. A Catalunya no passava! Només hi havia l’obligació en el cas que s’ataqués el sòl català.

Hi havia un usatge especial.

El princeps namque. Tampoc tenien per què acollir tropes a casa. Eren drets per salvaguardar gent d’una societat pobra... què devia ser tenir soldats a casa, amb accés a les teves coses i la teva família?

En aquella època de fa 300 anys a penes es podia llegar res en els testaments. El creixement que hi ha a la modernitat, d’un 2% -mal repartit, això sí-, era impensable llavors.

Què fem amb la Gran Via de Carles III un cop Catalunya s’independitzi? Se li manté el nom, però pensant en Carles d’Àustria i no en el d’Espanya?

(riu) Sí, sí, perquè ara diria que s’anomena així pel Borbó.

El judici de Zuviría sobre Carles és molt sever, vostè s’identifica amb la lectura que fa Zuviría dels personatges?

No, molts autors tenen al protagonista d’’alter ego’, però això s’esgota de seguida. Com a antropòleg he de saber què pensa un pigmeu, conèixer-lo. Amb els personatges de ficció faig el mateix. No penso el mateix que ell, però algunes coses sí. Ell no simpatitza amb els reis, però amb el Carrasclet sí. Volia explicar la guerra dels de sota amb els ulls dels de sota. És fàcil simpatitzar amb aquests catalans de fa 300 anys, ens hi uneixen coses. En canvi, simpatitzar amb els reis?

Lluís XIV, el del poder absolut, tenia menys poder del que sembla. Ara sí que hi ha poder, amb la tecnologia que ens pot controlar o els bojos que fan volar aeroports. A l’Antic Règim aplicaven les tortures perquè era molt difícil controlar i saber on paraven els insurrectes. Hi ha un capítol que vaig suprimir de ‘Victus’ on el Zuviría visita Versalles. Veu que ell fa la geometria per ajudar la gent, i a Versalles volen geometritzar i ordenar les flors. És inhumà. Era horrorós! El problema era sobretot per a la noblesa francesa!

A l’obra d’Albert Sánchez-Piñol endevinem que la línia entre civilització i salvatgisme és fina.

Finíssima.

Napoleó deia que els catalans érem uns salvatges.

Ho deia ell! (riu), el que va arrasar Europa. Va matar de gana el seu exèrcit a Rússia i va tornar. Van tornar un de cada deu. El poder té això: el salvatge sempre és l’altre. M’agradaria explicar més endavant la relació entre Zuviría, Rousseau i Voltaire. Rousseau és l’esquerra i Voltaire la dreta. I a Rousseau se l’ha malinterpretat, quan parla de bon salvatge no apunta a l’exòtic, sinó al pre-social. O sigui, un nen. Un nen socialitzat tindrà els defectes de la seva societat. Si agafem el salvatgisme com les crueltats, què hi ha més bèstia que Occident?

I aquí entra el tema dels anglesos i de com comencen a aplicar el deute amb els indis a les colònies. Em recorda el cas  del Lula de Brasil, que no passa pel seu millor moment ara, i el Rato quan era president de l’FMI. Rato deia amb els préstecs: “Ja m’ho tornaràs”. O sigui, ja anirà creixent. A Amèrica va passar el mateix: els indis fugien dels deutes i l’esclavitud dels anglesos i van estendre’s cap a dins on van exercir pressió sobre les grans prades i més càrrega ecològica. A l’Àfrica, el que feien els europeus era corrompre i pervertir  africans perquè en capturessin d’altres. Al Congo vaig estar amb vàries ètnies i una d’elles es deia els wanande. Sabeu què vol dir? ‘Els que fugen’ (riu). Van anar fins al centre del Congo escapant-se dels africans que els volien esclavitzar. Qui ha ocasionat més brutalitat? Mirem ara els sirians. Els tractem com si fossin els bàrbars, quan la porció del planeta que ha exportat més població a l’exterior al llarg de la història és Europa. De llarg. La principal immigració a Estats Units va ser alemanya.

Conrad tenia una empremta molt notòria a ‘La pell freda’. A Pandora al Congo també, no ho creu així?

Amb la construcció de la veritat. Jo he estat al Congo i no és com ho explica el narrador, però és més creïble allò.

És un narrador tan tendre que acaba enganyat?

La tragèdia és que ja sap que l’enganyen. És la gràcia de la narrativa, també per al lector. Molta gent m’ha dit “és una llàstima que Amgam (dona imaginària que s’afaiçona el protagonista) no existís”. Volem que ens enganyin. Ara vindrà una ofensiva del poder amb més mentides. Per exemple, a Iraq van morir 100.000 nens pel bloqueig americà entre les dues guerres del món, però no es va fotografiar. Com que no es violència factual, no importa. Jo a la televisió ja només miro Discovery Max, hi surten taurons, però són millors que algunes persones. Millor aquests reportatges que sofrir tertulians com la Pilar Rahola o aquell que sembla Nosferatu.

Ara fem esforços per acomodar-nos a les mentides. Hi ha gent que no vol que els  canviïn la història, encara que viuen i ja ho saben, en la mentida. Han viscut en el falsejament franquista i no volen fer l’esforç d’obrir els ulls, ser lúcid. Miro de fer novel·la  popular i explicar aquesta veritat de manera amena.

De Martí Zuviría és sorprenent com, amb tot en contra, es nega a ser una víctima. A Villarroel, personatge històric, li dóna un sentit tràgic.

Villarroel veia a venir la traïció, però recordem que estava postrat al llit, ferit a la cama. És un personatge que ha de consumar el sacrifici, una figura crística. Zuviría no, és un covard, una rata, ja ens va explicant com s’ha de fugir dels combats i escapar-se de l’escenari. Que s’involucra a vegades, sí, però va bé relacionar-lo amb personatges heroics perquè és un contrapunt. El Zuviría de veritat va ser ferit l’11 de setembre i va estar dos anys presoner, però es va escapar també.

El Caesar indi yama és un personatge històric, en tenim registres. I és un personatge heroic que va perdre per lluitar com un europeu. I és cert que van conquerir Port Royal sense baixes i que, probablement, si haguessin conquerit Charlestown, haurien guanyat la guerra i apartat els anglesos d’allà per molt temps.

En aquest cas no hi hagués hagut la societat del sud dels Estats Units, ni ‘Allò que el vent s’endugué’?

Clar, allò que eren arrossars el 1715 després van ser camps de cotó. I com que els indis morien amb els treballs, hi van portar africans. A ‘Vae victus’ he anat posant notes a peu de pàgina per informar al lector –que excepte les intervencions de Zuviría – allò són fets verídics.

Ha anat dibuixant antiherois fins Martí Zuviría, que és l’antiheroi definitiu.

El personatge de ‘La pell freda’ és algú decebut per la vida que va fins l’ illa. Tommy Thompson, de ‘Pandora al Congo’, vol ser un heroi, però no pot. Finalment, Martí Zuviría sí que és un antiheroi i ja el vaig construir així. Ja té un discurs sobre l’heroïcitat. N’ha conegut alguns, com Villarroel, però Zuviría no és heroi ni guerrer. La pròpia família de Zuviría riu d’ell perquè els enginyers no tenen uniforme.

De fet, Zuviría està construït com l’antiheroi oposat al màxim antiheroi de la literatura, el Quixot. De fet, quan a ‘Victus’ va a Castella, Martí porta el llibre de Cervantes sota el braç. I sent antiherois l’un i l’altre, són com la nit i el dia. El Quixot és un romàntic; en canvi, Zuviría, quan marxa de casa i arriba a Madrid el primer que fa és anar amb meuques. El Quixot creu en ideals; Zuvíria se’n fum, encara que els acabi defensant. Zuviría veu la realitat perquè ha estat educat en una escola racional. Quixot acaba apallissat sempre perquè no veu la realitat.

Quins herois queden avui, de fet? Ara només surten antiherois. El darrer heroi és Superman, un individu perfecte, que caga marbre. Quina gràcia té això? Spiderman és un altre tema. Personatge ordinari amb poders extraordinaris. I la gràcia d’un personatge són les seves febleses. Quan t’he dit que no vull ser com Zuviría, és que no vull ser un paio com ell, tan covard.

Però tindrà els nou punts dels enginyers, Zuviría?

Hi arribarà, però la seva desgràcia serà que en aquell moment no quedarà ningú que sàpiga quin valor té. S’està escapant sempre i sembla que vulgui saber què és guanyar.

Reapareix la figura del seu fill. Quan sabrem què ha passat amb el seu altre fill, el biològic, que té amb la filla del seu mentor Vauban?

Són temes diferents (somriu). El nét de Vauban és un tema que ja reprendré, però sí  que és cert històricament que el gendre de Vauban, marit de la seva filla, es va tornar boig buscant la pedra filosofal i després va recuperar la raó. I mentre Zuviría té un fill amb ella.

Hi ha moltes històries que queden en un segon terme perquè no han tingut un aparell de propaganda significatiu, com la indústria cinematogràfica americana, que és la del país més poderós del món. I, en canvi, no tenim ni idea de què passava a Corea o a Nigèria el segle III abans de Crist.

Els grans poders polítics generen grans narratives de gènere. Les Croades poden interessar, però no la Guerra de Successió i per això em critica la ultradreta. I no em fan crítiques historiogràfiques ni literàries, sinó d’arrel política. És al·lucinant. ‘Victus’ és l’únic dels molts llibres de novel·la històrica que ha estat atacat. I a més, es troben amb contradiccions, perquè el vaig escriure en castellà. Que es fotin! (riu). El castellà forma part de la nostra cultura, perquè el castellà el parlem tots els catalans, el que passa és que la meitat parlem català també.

Bé, a ‘Vae victus’, Zuviría es carrega a Verboom i a Berwick...

Sí, jo volia fer justícia (somriu).

Queda carregar-se  Felip V, no?

Tot arribarà, haha. El problema és que Felip V era un personatge tan pèrfid i malalt que costa de creure. Dormia en taüts! Anava amb unes ungles llarguíssimes pel palau. Ho tenen documentat els ambaixadors portuguesos o anglesos, que també exercien d’espies i ho explicaven per carta. El primer Borbó es drogava també, amb una substància, la triaca, que tenia una varietat amb efectes psicodèlics. Se la prenia a grapats.

Boig com estava, va ser prou lúcid per esdevenir anticatalà. Sabia que havia de quedar bé amb els castellans i per això va proposar-se no  donar ni aigua als catalans, perquè si perdia Catalunya  ho perdia tot. Els bojos tenen un punt de lucidesa. Un dia Felip va caure  del cavall i li van preguntar què havia ocorregut. “No ho heu vist?”, va dir, “el sol m’ha atacat”. I hi havia un transfons freudià, perquè el seu avi era Lluís XIV el Rei Sol i tenien una gran rivalitat. Estava molt malalt, la veritat. Un dia es va llevar a la nit i va dir als seus guardes, “no ho veieu que em falten els braços, on són?”.

I els catalans va i perdem la guerra contra aquest boig.

Sí, sí, és així, ens van matxacar per posar al tro aquesta desferra humana. Un  tipus inhumà. Addicte al sexe, com tota la dinastia. Es passava el dia al llit tenint relacions amb la dona. Se li va morir i quan va passar el seguici fúnebre pel seu costat ni en va fer esment! No tenia emocions humanes. Lluís XIV era un monstre!, però no s’atansava al seu nét en això.

...

Hi ha anècdotes molt bones de Lluís XIV. Per exemple, tenia un furóncol que l’alterava molt. Va generar un entorn malaltís perquè això el feia caminar malament i, els cortesans, caminaven igual que ell. Aquesta és la perversió de Versalles, això era la norma i el demés salvatgisme. La burgesia del segle XIX també va crear el seu món a part: la dona, el nen, l’estranger, era salvatge; s’havia de ser europeu, ric i major d’edat. Els francesos ho van portar a l’extrem que qui no parlava francès era un salvatge. Els hereus de Lluís XIV són la República.

Què faria Zuviría ara, amb la situació actual?

Veuria que hi ha una línia directa que uneix el seu temps amb el nostre. Hi ha un flux molt nítid, si exceptuem alguna estranyesa com el segle XIX amb l’element del carlisme. Zuviría vol saber poc de la política.

Ara, podríem comparar la seva enginyeria militar amb la política que cal ara i quin règim d’aliances necessites. Al segle XVIII ja hi havia dreta i esquerra, però aleshores ni els botiflers es podien imaginar el que faria Felip V. Hem de tenir clar els catalans que si no estem units no aconseguirem res. Jo estic proper a l’esquerra, sempre, però no entenc la Colau i companyia, no els importa el tema, però ja es trobaran quan els pressupostos no els  arribin. No pots escapar-te de la realitat. Les elits catalanes del XVIII eren dèbils i ara ho veus igual, amb la debilitat de la dreta catalana.

Part de la nostra esquerra no entén una cosa: si no tens sobirania real no pots fer política social. Hem de saber què volem fer i amb una República podem partir de zero. Saber si volem exèrcit, si volem concordat amb l’Església. Hi ha gent que les orelleres no els deixen veure la realitat. Et diuen que no és la qüestió. Ells pensen que el  fet nacional mai és prioritari, sempre hi ha una cosa més urgent per alguna esquerra. Sempre hi haurà gent que no pensa com tu en una República catalana i no la pots construir només amb l’esquerra. Potser trobes una dreta catalana tan liberal que vol afeblir l’estat i no vol l’exèrcit i que res té a veure amb l’espanyola dels bisbes. I pensem que si som independents sempre hi haurà una majoria socialdemòcrata, potser durant 70 anys. En canvi, el subterfugi de la dreta catalana sempre ha estat Espanya. Quan van entrar a Barcelona el 1714 el primer que van fer va ser enderrocar un barri i construir la Ciutadella. Va quedar clar a la memòria col·lectiva que el règim és l’enemic dels catalans i nosaltres vam replicar posant el Parlament allà, així que vam poder.

 

 

 

 


1 Comentaris

C

Camil·la Riera Soto

Premiá de Mar

14 de setembre 2018.10:51h

Respondre

Bon dia: primer felicitar a Albert Sanchez Piñol pel seu llibre Victus en el qual m’ha ofert la possibilitat de conèixer la nostra història i reflexionar sobre ella.
Ara em celebrat l’11 de... Llegir més setembre i m’he interessat sobre el mite de Rafael de Casanova, si no recordo malament, en el llibre l’autor passa molt breument per sobre aquest personatge. Que era Conseller en cap del Consell de Cent de la Ciutat de Barcelona i Coronel de la Coronela de Barcelona (1660-1743)
La seva implicació era que compartia la postura d’Antonio de Villaroel de negociar la pau amb els borbònics i del discurs que va fer defensant el setge de Barcelona.
Antonio de Villaroel va ser el que va deixar la pell, com moltes persones defensores de Barcelona.
La meva pregunta, observació i reflexió és: ¿com és que Antonio de Villaroel no és el mereixedor real l’ofrena de l’11?, ¿és perquè no era català?.
Com és que no hi ha hagut una reflexió o debat sobre el tema ni per historiadors ni per polítics.
Aquesta és la meva opinió.
Camil·la Riera

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Usuari registrat

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

Identificar-se amb el correu electrònic