TORNAR
PUBLICITAT

Cris Juanico: "Sempre m’he plantejat la meva carrera com un aprenentatge constant"

Parlem amb el músic menorquí Cris Juanico, que actua aquest divendres a la Festa Major d’Igualada

cultura
Divendres, 25 agost 2017. 03:00. Toni Cortès Minguet.
D'un cop d'ull

Quan, de jove, anava a fer el got amb els amics al Jimmi Jazz, només passar per la porta, el Jaume -que ja la tenia a punt- ens posava la cançó "Si véns", dels Ja t'ho diré. La cantàvem a pulmó, tot fent uns "pixapins". Era un himne. Ens l'havíem fet nostre. "Viatjarem amb un cavall alat, aquest vespre silenciós, cap a racons inexplicables, deserts, salvatges. Esperarem sa nit". Tretze anys després d'aquest emblemàtic primer disc dels menorquins Ja t'ho diré, el seu cantant, en Cris Juanico, treia el seu primer disc en solitari, "Memòria", un recull de cançons tradicionals de l'illa. I, ara , també tretze anys després, aquest "músic pedrer de Menorca", arriba a Igualada per presentar el seu darrer disc, "13", en  treball que posa en valor de cançons, col·laboracions i vivències i que dibuixa l'imaginari i l'univers particular aquest músic. Un univers on la Mediterrània i l'illa de Menorca omplen de vocabulari, sonoritats, aromes, colors, la seva música. En un dels seus racons preferits, a la plaça del mercat de peix de Ciutadella, hem parlat amb en Cris Juanico sobre aquest nou treball que presenta a Igualada per la Festa Major i sobre la seva carrera, "sempre envoltat de pols musical".

Cris Juanico

"13" és un recopilatori, amb un doble CD. El primer conté tretze cançons que conformen un recorregut per totes les etapes musicals de Cris Juanico (Ja T’Ho Diré, Menaix a Truà, Tabaluga, la Original Jazz Orquestra i de tots els seus treballs en solitari. El segon CD conté tretze cançons retrobades, una selecció de col·laboracions especials i significatives que ha realitzat amb destacats músics i amics, posant-hi la veu, la creació o la producció musical, com Toni Xuclà, Joan Valent, Gossos, Projecte Mut, la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, Àngel Gómez, Van de Kul, Nina da Lúa i el Cor Gospel de Sa Fàbrica de Músics, a més de tres rareses no publicades anteriorment. Com has fet la tria?

He hagut de treure molta pols. Sempre havia pensat que si algun dia es feia algun recull, m'agradaria poder passar per totes les èpoques que he viscut com a músic. Entre una cosa i l'altra, porto una vintena de discs al mercat. Volia que aquest treball fes parada per tot. Evidentment, havia de tenir una especial atenció a l'etapa de Ja t'ho diré,  perquè forma part del tronc d'on surt tot el que esteu veient i escoltant ara. Però, per altra banda, sempre havia pensat que m'agradaria ensenyar també aquelles coses que fas en col·laboració amb altra gent, per encàrrec, per amistat, per curiositat... i que normalment passen desapercebudes o es perden en la carrera de l'altre artista i que penso que poden ser molt interessants.

Per què 13?

És un número que em permet delimitar els continguts, perquè n'havia pogut posar desenes de temes.... 13 també són els anys que fa que va sortir el primer disc en solitari que, curiosament, va sortir quan feia 13 anys del primer disc de Ja t'ho diré.

També és el número de la mala sort...

No sóc gens supersticiós, en absolut. Em fa més por el 50, que són els anys que tenc...


Les col·laboracions, doncs, hi tenen un lloc important en el disc?

Sí, veus que fas moltes coses. He posat veu a cançons d'altra gent. He posat lletra a música d'altra gent. He musicat lletres d'altra gent. He fet la producció de cançons amb lletra i música d'altra gent...

Vaja, que ets d'aquells que no saben dir que no...

Col·laborar és una manera més d'aprendre. Sempre m'he plantejat la meva carrera com un aprenentatge constant. Intento experimentar sempre. Tastar coses. Quan fas música has d'intentar alimentar-te d'ella, i gaudir-ne mentre l'estàs assaborint.

Tot aprenentatge porta a un ofici. Tu sempre reivindiques l'ofici del músic.

Primer, entres dins la música com un hobby, com un entreteniment. Recordo que de ben jove, quan tenia 14 anys i feia primer de BUP, vaig treballar tot un estiu en un bar que hi ha aquí darrere el mercat, i amb els diners que vaig guanyar em vaig comprar la meva primera guitarra elèctrica. El meu pare em va comprar l'amplificador. Va ser comprar-ho i va venir un amic, tenim un grupillo, vols venir a tocar? Hi ha joves que se'n van a pescar, a jugar a bàsquet o futbol... Nosaltres, el que fèiem, era trobar-nos dos o tres dies a la setmana per fer soroll. Després, quan veus que amb la música ja comences a transmetre coses i a comunicar-te amb la gent, i que la gent ja et demana una miqueta més, et llences. Amb Ja t'ho diré, quan al cap d'uns anys vam veure que aquí a Menorca funcionàvem, vam fer el salt cap a Catalunya. Amb els Ja t'ho diré ens ho vam haver de treballar moltíssim per arribar on vam arribar, perquè vam aterrar a Catalunya sense res. Tot això és un aprenentatge. I això és ofici. Fórmula no en tenim cap, si la tinguéssim seríem l'òstia... La màgia de la música, per sort, és que no sabem de quina manera s'han de fer les coses per aconseguir l'èxit. La constància és molt important. Si fas cançons, les defenses, les estimes, te les creus i hi poses tot allò que s'hi ha de posar: uns bons arranjaments, una bona portada, una bona campanya de promoció, i et treballes un bon directe, ho pots aconseguir. I això és ofici.

Has escollit els temes pensant en tu o en el públic. Són les cançons que tu estimes o les que penses que estima el públic?

He mirat de trobar un equilibri. No puc obviar certes cançons que la gent trobaria a faltar si no hi fossin...

Parlant amb en Cris Juanico a la plaça del mercat de peix de Ciutadella

Cançons que s'han fet seves...

Sí, clar. Però també he volgut donar un punt, més personal, amb cançons que per a mi signifiquen molt, com a músic i com a artista. Per exemple, de Ja t'ho diré, que és l'època primera i la que cau més lluny, i és la que té més assentament, si no hi poses un "Així i tot" o un "Si véns" la gent ho trobaria estrany. I he volgut afegir dos altres temes, "Aromes de roques" i, sobretot, "La mar", que és un tema molt maco i amb el qual jo vaig arribar al punt de veure que era cap aquí on havia d'anar.

No és, doncs, una antologia

No volia una antologia. No ho és. No m'interessa. Volia fer una tria, i personalitzar-la, pensant en la gent però des d'un punt de vista personal. També he volgut donar caràcter a la presentació. Li hem donat, amb la capsa, una perspectiva actual. La capsa es presenta com si fos una exposició, amb què jo miro, observo les cançons com les veig ara. No hi ha fotos antigues, tot són fotos d'ara, amb espais molt presents del meu entorn on em moc: aquesta plaça del mercat del peix, el mar, les roques... La simbologia d'aquest esperit que sempre busco en les meves cançons. Tot això, fet des d'un punt de vista personal, però fet també perquè la gent ho pugui assaborir. No és una pura antologia, quin sentit tindria fer ara una antologia amb temes de fa vint anys? Sinó que li hem donat contingut i valor a allà estem exposant.

És un viatge al teu univers, al teu particular imaginari?

Sí, és el que buscava, en part. Sí que és cert que, a vegades, la gent es fa seva les teves cançons, però també és cert que també les interpreta a la seva manera. Això té una doble cara. Les cançons són per això, però de tant en tant cal reivindicar on et trobes, com et trobes, què veus i com ho veus. Una bona manera és aquesta: fer una tria de tot el que has fet i ensenyar-ho d'aquesta manera. Hi ha uns signes bastant evidents d'una realitat i d'una identitat que me la crec, la defenso i vaig a totes amb ella.

Un univers que comença amb els Ja t'ho diré. Quin record tens d'aquella etapa?

En tinc un record fantàstic. Per naltros era anar descobrint mons nous. Érem un grup de cinc amics, de Ciutadella, que feia cinc anys que fèiem música i un dia vam tenir la possibilitat de gravar un mini LP, amb quatre cançons i compartit amb un altre grup de Maó. Aquest mini LP el vam portar a l'única emissora de ràdio que hi havia aquí, que era la COPE, què ens el posareu? I el posaven. I vam començar a vendre discos sense saber ben bé per què... Els vam vendre tots en tres mesos. I vam passar de fer concerts per a 30 persones a concerts per a 300. I la gent cantava les nostres cançons. I nosaltres al·lucinàvem. El salt cap a Catalunya va ser una aventura. D'aquesta etapa hi ha una cosa que jo recordo molt i que trobo a faltar. Suposo que ara potser també hi és, però jo la trobo a faltar: el sacrifici. Ara els músics tenen moltes més eines, com les xarxes. Quan amb els Ja t'ho diré vam arribar a Catalunya, no hi havia ni mòbils, ni webs... Com es feien les coses? Picant pedra. Buscant el públic. Quan vam arribar a Barcelona no ens coneixia ningú, però ningú. Només quatre estudiants universitaris de Menorca. Llavors, has d'anar creant comunitat. Anàvem a fer concerts en llocs on mai s'havien fet concerts... I mai més se'n van tornar a fer... Estàvem disposats a fer música i ensenyar què fèiem, fos on fos, i al preu que fos. Penso que ara és relativament molt més fàcil. Tot i que hi ha gent, segur, que s'ho treballa moltíssim, però penso que fa falta aquella part de sacrifici, s'ha perdut. I parlo en general. Si una cosa vam ser els Ja t'ho diré, vam ser pencaires.


Vau coincidir amb un moment dolç del rock català...

Nosaltres vam partir de Menorca i vam arribar a Barcelona un 8 de febrer de 1991. Aquell mateix mes de febrer, es gravava el disc "Ben endins" de Sopa de Cabra. El punt culminant. L'estiu d'aquell any nosaltres vam portar els Sopa de Cabra aquí a Menorca, i vam posar més de cinc mil persones en un camp de futbol. Eren el grup "top" del moment i nosaltres érem el grup d'aquí, dels "quatre hippies" que van marxar a Barcelona. I sortíem a la tele! A l'Sputnik. Penso que vam remar contra corrent durant uns anys, perquè quan començava a anar tot de baixada nosaltres acabàvem d'arribar. Però per sort, la constància i la insistència van donar fruits, els planetes es van alinear. El 95 vam treure el disc "Moviments salvatges", amb la cançó "Si véns", que va ser la bomba.

Un tema amb què, inicialment, no confiàveu gaire...

No havia d'entrar al disc. Va entrar a última hora. Però són d'aquelles coses que no saps. Però llavors, vam engegar tota una estratègia que va tenir els seus fruits. Es va fer una bona campanya, a les ràdios, a la televisió... L'opinió i les crítiques van ser molt bones.

Des d'aquesta primera etapa fins ara, com has madurat com a músic?

Més que madurar jo pens que he anat aprenent, he anat evolucionant. Sóc molt més permissiu que abans. En l'àmbit d'interpretació també n'he anat aprenent. Ara totes les escoles de música tenen de tot, nosaltres no teníem res. N'hem après damunt l'escenari, a base de concerts i afonies. Com a músic, probablement, aquest llenguatge que anava buscant, l'he anat trobant, lligat a la persona. Abans també, però pens que ara més, estic cantant les coses que realment m'interessen o que em preocupen. En aquest cas, l'illa de Menorca és un dels referents constants. Però podem parlar de sentiments universals. Sempre he pensat que en aquesta globalització tan evident que tenim més present que mai, per ser global, s'ha de ser local. Tot al contrari del que la gent es pensa.



En aquest sentit, la tradició i la cultura d'arrel són essencials?

Sí, de fet, el meu primer disc en solitari, de fa 13 anys, el "Memòria", és una recol·lecció de cançons populars d'aquí, de Menorca. L'evolució de la cultura sempre parteix del món més original, més local. I en música està molt clar. Els ianquis tenen el seu blues. El flamenc té els seus pals. Tot evolucionen cap aquí però sempre hi ha un lloc on enganxar-se. Hem de buscar més dins la nostra arrel. És difícil perquè també vols tenir el punt d'arribar a la gent, però les propostes que tenen la música d'arrel com a punt de partida són les que acaben funcionant, sigui per la sonoritat, per la temàtica, per les estructures musicals... Aquí a Menorca, i a Ses Illes, tenim els glosadors, que són els bluesmen nostres, els trobadors que conten històries, les improvisen, te les diuen a la cara. No sempre s'aconsegueix, però els aires s'han de cercar.

Als concerts de "Memòria", entre el públic, avis i néts cantaven junts les cançons.

Amb el disc "Memòria", volia recollir i versionar, amb una banda de rock, aquelles cançons que jo havia sentit cantar a la meva àvia, les mateixes cançons que havia sentit en versions de grups folk com Traginada. Per què? Perquè si Mahoma no anava a la muntanya, la muntanya havia d'anar a Mahoma. I crec que ho vam aconseguir: fer un concert i veure, avis, fills i néts cantant les cançons. Per a mi és important que aquelles cançons de fa tants anys, que ni ho sabem, la meva àvia me les cantava i avui en dia la gent encara le canta. No ets més que un transmissor d'aquesta tradició.

És un disc que va tenir -i encara té- mlt èxit!

Sí, cançons com "Ses al·lotetes", "Na Dolores", "Roseret", van ser uns hits a les illes. Va ser la bomba. Vam vendre més de 4000 discs, que proporcionalment és més que el "Thriller" del Michael Jackson... A Menorca som 80000. Va ser impressionant. A totes les cases tenien el disc.

Parlant d'identitat, un dels trets fonamentals és la mediterraneïtat. Com ha influït en la teva música, en el teu caràcter?

Si som com som és molt pel lloc on estem vivint. Els esquimals deuen ser l'òstia, però nosaltres, aquí...... Els humans ens adaptem a l'entorn i Menorca és un lloc d'encreuament de cultures. Alguna cosa de tot el que ha passat ens deu haver quedat... I musicalment penso que això també és present. Tenim melodies del nord d'Àfrica, herències de les denominacions angleses i francesa, de les relacions comercials amb els cartaginesos, romans, àrabs... Tots han passat per aquí. I això es mescla i es troba en les cançons. I en el caràcter.

 


0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Usuari registrat

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

Identificar-se amb el correu electrònic