Carlos Cuevas: “Si tots els professors fossin com el Merlí seria el caos”

Com esteu vivint el fenomen “Merlí”?

Carlos Cuevas: Jo si et dic la veritat, faig una vida molt tranquil·la. Vaig de casa a la uni, de la uni al gimnàs i torno a casa. Sí que és veritat que la gent ens està dient moltes coses pel carrer i per les xarxes socials però fins avui, no havíem coincidit amb una aglomeració de seguidors tan bèstia.

David Solans: Per part meva també ho estic vivint molt tranquil. Aquesta és la primera vegada que veiem la magnitud i ens adonem de la gent que hi ha darrere la pantalla cada dilluns.

Merlí és una realitat que no us queda gaire lluny...com ho compareu amb la vostra vida d’estudiants a l’institut?

CC: Jo penso que el millor que té aquesta sèrie és que els personatges són molt fidels a la realitat i que són extrapolables a la vida real. Nosaltres com a adolescents que som o hem sigut i com a estudiants que som o hem sigut, tenim un coneixement de la matèria que ens ha servit a l’hora d’afrontar els personatges, d’establir un ambient a l’aula i d’establir un comportament amb els professors. Penso que ser propers a l’edat que ens toca representar ens ajuda i per tant, en aquest aspecte, no ha estat tan intrusiu.

DS: Crec que en tots els personatges, l' única diferència es troba en com reaccionem al dia a dia és en aquest to adolescent de voler canviar les coses i de voler que tot sigui diferent i això va molt vinculat a la filosofia. Si que és veritat que tot el que passa a la classe de la sèrie, al meu institut va passar i els personatges podrien existir. A la sèrie s’afegeix la figura del Merlí que et fa reflexionar. És com una anàlisi del que tots hem viscut un moment o altre i això és el que a mi m’agrada.

Com compagineu els rodatges amb la vostra vida personal?

CC: Jo estic a la universitat. Quan estàs rodant és complicat de combinar-te la feina amb els estudis. Tinc uns companys meravellosos que em passen uns apunts molt bons i llavors si que és veritat que la feina la fas a casa.

Què us ha aportat aquest projecte a la vostra vida personal?

CC: En el meu cas, el Pol és un personatge que no havia fet mai i m’ha enriquit molt com a actor. És un tipus de personatge que em serveix per desvincular-me del paper de “nen” que havia fet fins ara. El personatge que interpreto a Merlí em serveix per veure que puc fer altres coses i em serveix perquè la gent també em vegi en registres diferents. Que ja no em vegin com el nen i em comencin a veure com un adult.

DS: A mi el personatge, bé, la sèrie en general m’ha canviat la vida. He marxat de casa, hi ha hagut molts canvis. Durant els assajos vam agafar un llenguatge molt sincer, de mirar-nos i de dir-nos les coses que pensem, de treure’s un bloqueig emocional que jo crec que portava a sobre i el Bruno en part me l' ha tret. Crec que la sèrie a tots ens ha fet agafar una dinàmica i ens ha fet pensar en com ens relacionem amb els altres.

Com valoreu el fet de ser un equip d’actors tan joves?

CC: És una experiència diferent. Amb actors adults aprens moltíssim, hi ha un altre ritme de treball. Amb els joves es té una energia i una intuïció que també porta molt d’esforç. Penso que és molt enriquidor. Hem fet molta pinya i això després s’ha vist a la sèrie.

Què passaria si tots els professors d’institut fossin “Merlins”?

CC: Si tots els professors fossin com el Merí seria el caos!

DS: Crec que crear filosofia o adoctrinar filosofia ha d’estar en mans de quatre. No crec que pugui fer-ho qualsevol ni crec que sigui bo. La filosofia és generar el caos i a partir d’aquí trobar algun camí i crec que ja està bé que hi hagi contrastos, que hi hagi professors com l’Eugeni que en aquest cas és com l’enemic del Merlí, per contrastar.

CC: Al Merlí no se’l presenta com el bo, com el triomfador o com el que tot ho fa bé. Se’l presenta com un personatge que s’equivoca, que comet errors, en el fons és molt humà.

Sou molt joves. Quins projectes de futur teniu?

CC: Jo espero professionalment no fer cap pas enrere, tampoc tinc pressa en la quantitat de passos ni en la grandària de passos que puc fer. Espero d’aquí cinc anys veure’m avançar i podent fer coses que m’agraden fer com aquesta.

DS: Espero mirar enrere i no avergonyir-me de coses que hagi fet.  Si que és veritat que no vaig amb la mentalitat a anys vista. Vaig fent a poc a poc. Tenir un objectiu està bé però no tenir un objectiu fixat t’ajuda a prendre les decisions que en el present et vénen de gust. Com diu el Merlí, de vida només en tens una.